Em salto la parada, gràcies TMB!

Anar amb metro és tot un espectacle, com mirar-se la vida amb perspectiva tot i formar part d'ella.

Salut!

M'ha agradat molt, enhorabona

M'encanta !

Ja saps, oi ?

el relat en un arxiu annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info , i quan a la imatge, doncs també com un annex [ si la tens o vols, clar ! ]

Gràcies

tribuna@guimera.info
Antonio Mora Vergés

a mi em molestaria, tu! :$

detesto profudnament anar en metro quan és ple de gom a gom, aquells dies que t'has d'agafar des de fora, d'esquenes, a la vora de la porta i empènyer amb els braços fins que "plop!" ja ets dins, encaixonat. Aixó si, a la seguent parada surts disparat cap a l'andana tot just s'entreobren les portetes..

però quan va una mica més buit, i no hi ha ningú tocan-te el cul i pots observar, és genial, com tu dius..

hi ha qui hi va amb un quadern de dibuix i es dedica a passejar-se en metro per aconseguir escenes quotidianinsòlites en els fulls de paper amb el llàpis.. jo faig retrats mentals.. i em penso que tu també, a jutjar per com has relatat això..

un petonet

a seguir així

real, que ens col·loca directament dins de l'autobús i ens fa gaudir d'aquest petó carnal entre dues persones. La descripció del petó és magnífica, em recorda a mi mateixa i a tota la humanitat, en la nostra necessitat de lliurar-nos a un altre i de rebre'l de veritat, sense arifici. És una de les coses per a les quals estem preparats. Un acte bell del qual no cal amagar-se. M'ha agradat que m'ho hagis explicat, i tan bé.
Gràcies, T. Cargol.

un relat molt ben escrit i amb molt de ritme. utilitzes amb destresa els adjectius i els adverbis.
però el que més m'ha sorprés és la facilitat per unir-ho tot amb conjuncions precises.

gràcies pel teu cometari al fòrum, encara estic en estat de xoc.

de vida, de la vida de cada dia, viscut amb capacitat d'observació i relatat amb ganxo. Molt bé!
Una abraçada.

...i no ho sabem veure. Aquestes escens quotidianes descrites amb sabia simplicitat son la sal que amaneix le nostra rurtina diària. Explicar-es amb l'agudesa que ho fas nomès es a l'abast d'una mirada curiosa seguida un pensament reflexiu.
Poc apoc vaig descobrint nous escriptors i avui t'he descobert a tu.
Et seguiré llegint

Això d'anar xafardejant a la gent mentre anem tranquil·lament viatjant en el metro i menys exposar-ho aquí públicament amb tots els pèls i senyals. A més, ja veuràs la meva dona quan vegi de les mides que li has posat (i li has dit grossa!). Se'ns posarà feta una fera. No la conèixes prou.
I una altra cosa, Cargol, una mica de rigor descriptiu, sisplau, perquè jo de rabassut i amb panxeta res de res de res, que consti. Si de cas em clareja una mica la coronilla, però res més.

Als de sota: la pròxima vegada deixeu-me alguna cosa per comentar, recollones.

Suposo que com que jo no sóc capaç de fer-ho, envejo a aquells que, com tu, sabeu fer un relat d'una cosa tan insignificant com una parella que es fa un petó al metro.

M'he vist al teu costat a la plataforma, i he envejat a aquesta parella granadeta que ha trobat allò que tots anem buscant.

Puc fer-te un elogi millor? Jo crec que no...

com a minusvàlid poètic (demano excuses)t'agraeixo aquesta incursió teva a la prosa.
Em fas gaudir, punyeteru.
el relat és una reflexió sobre aquelles coses evidents que per a copsar-les és imprescindible que ens colpegin fort amb la seva evidència. D'altre manera seria impossible comprendre-les, per molt evidents que siguin.

Em quedo amb aquesta frase:
"Com uns Llàtzers resucitats del mon dels morts i havent trobat la llum de nou, resplendien, ara asseguts en els seients lliures"

T.Cargol, m'has fet somriure una molt bona estona; el teu relat es bonissim!
M'encanta pensar en com ideaves el relat: que tu erets alla miran-t'ho segurament amb cara de babau (amb permis!*), conmogut i sorpres per l'amor public que es regalava aquesta parella. M'agrada el teu entusiasme, es contagios: m'hauria agradat veure'ls tambe, o ser aquella la parella, tant lliure!

Felicitats i una abraçadassa, i gracies de nou per comentar-me "miralls terbols"!

m

M'ha agradat; és divertit i fresc............ i oh, veure pel·lícules i fer-nos pel·lícules en qualsevol indret del metro ens ajuda a sobreviure en les grans ciutats, si més no, permetre'ns per uns moments "veure" in-situ- la tendresa, i la sinceritat d'un petó en la maduresa... i tornar-te, com dius, com una mena de sentimental... fins hi tot saltar-nos parades...
Una abraçada!

Quines descripcions més plenes de vida, un somni a l'abast de tothom. M'agrada quan expliques les qualitats del petó: treballat, innocent, tendre, dolç, ales de papallona juganeres dins dels cors, en els llavis, en les puntes dels dits.
Una màgia que s'escampa pel vagó i fa creure en somnis fets realitats, més enllà de les imatges de pel·lícula.
Felicitats, a mi també m'ha arribat la llum càlida i suau del relat!

Una abraçada!