Em rebentes.

Em rebentes.
Tu i les teves punyetetes, tu i el teu egoisme.
Tu i les teves ganes d'espatllar-me el dia, tu i el teu posat de figa, tu i la teva mala baba.
Tu i la teva merda de personalitat feble.
Tu i la teva mania de no plantar cara i donar-te per vençuda.

Em rebentes.
Em rebentes, però la processó va per dintre, per què sinó et mataria.
I el pitjor de tot és que no puc desentendre-me'n, perquè per gràcia o putada divina m'importes.

M'importes com a amiga i com a puta confident,
tot i que tu i les teves xivatades també em rebenteu.
Tot i que no sigui just que em mengi sempre el teu mal humor.
Tot i que a pesar de tot t'acabi abraçant i xuclant la teva mala energia.

Em rebenta, i potser no sols em rebentes tu,
si no el fet de veure que no canvies,
que per molt que passin els dies jo no et pugui influir.
Potser no sols em rebentes tu, sinó el que la vida n'ha fet de tu.

I es que per molt que t'ho digui, tu no creus en mi.
I jo no puc fer res més que continuar esperant, esperant a que un bon dia m'agraeixis que no et parteixi la cara o que ho faci contínuament.
Que sàpigues veure qui realment et fa mal, i te n'allunyis.
Potser el teu futur està lluny meu, només espero que et vagi bé. I es que te'l veig molt negre. Negre i fosc.

I ara, deixa que t'il·lumini, si us plau, no permetis que torni a dir aquestes coses de tu.