Em preguntes: Ets feliç?

Un relat de: paparola

Em preguntes si sóc feliç.

Bufa el vent i el sento,
surt el sol i el veig,
m'aixeco cada matí,
camino i respiro.
No em puc queixar,
visc.
Sense pena,
ni glòria,
passen els dies.
No sóc al fons del pou,
tampoc pujo a la lluna.
Qui ho diria, oi?
Aquella nena que feia,
castells de sorra,
que volava amb cometa
que es pujava al núvol,
ara toca de peus a terra.
Ja no s'ensorren els castell
i plora.
Ja no els fa.
I no s'omple de pena
però no fa salts d'alegria.
Equilibri...
Enyore els somnis,
i de vegades ho intenta,
un cop d'aire
li diu que esta en terra.
S'enamora d'una flor,
del mar, dels amics.
Potser si,
això és ser feliç.



Comentaris

  • De segur[Ofensiu]
    Frida/Núria | 23-01-2007 | Valoració: 9

    que deu ser-ho, tocar de peus a terra també dona felicitat i més si no s'està al fons d'enlloc.