Em manques

El món dorm, l'herba resta humida al seu lloc, com sempre, sense immutar-se per les gotes glaçades que cauen sobre seu. Els arbres tremolen al compàs del vent que els convida a ballar. La lluna brilla, tan omnipotent, tan màgica...
I una dolça llàgrima es barreja amb aquestes gotes oblidades de pluja; no m'espanta la foscor, m'espanta més e buit del dolor, la incertesa de no saber quan serà la propera vegada que em podré perdre dins el mar dels teus ulls de color mel, l'agonia de somiar en els teus llavis i tenir-los tan lluny, la crueltat de saber que no ets meu, que mentre jo em moro algú altre viu per tu. Perquè et sento en les melodies de totes i cadascuna de les cançons d'amor, perquè la primavera em recorda a tu, perquè avui el vent em porta la teva olor, i es que la buidor d'aquesta habitació m'ofega i la por es tan real...