Em fa mal el cor i no m'ho puc treure del cap.

Un relat de: Marina Terra Èol
Avui en fa una setmana i encara no m’ho puc treure del cap.....i crec, que allà s’hi quedarà, per sempre, amb menys intensitat, però per sempre.

Baixaven per la vorera, veient i sentint passar els cotxes al nostre costat. Feia molta xafogor i el sol picava de valent. A uns quilòmetres enllà, els llamps petaven sobre un cel fosc i els trons retrunyien a les nostres orelles.

-“Nos puede caer un relampago encima .....dicen que en el bosque....”.-

Em va dir la meva cunyada, mentre empentava l’Aina asseguda còmodament en el cotxet, que amb la seva manera particular “miro i no dic res”, observava el paisatge i l’escena de la tempesta.

- “Ostres, no ho se.......seria mala sort.....i pot passar a qualsevol altre lloc si és el dia que toca”.-

I ja no hi va haver cabuda a dir res més, ni a que se’ns escolés un nou pensament sobre la nostra possible mala sort; la mala sort va ser per aquell motorista que a dos pams de nosaltres, va quedar estès a la calçada, mig sota la moto i sobre un bassal d’oli, després de xocar contra les portes un camió, acaparant del tot l’atenció de les nostres ments i mirades.

Anàvem al bosc a collir mores i prunetes, saludar cavalls, vaques, ovelles i cabres i a remullar-nos els peus a la riera, i en canvi, em trobava allà, parlant per telèfon, donant els detalls necessaris a un operador del 112 per tal que fos auxiliat el més aviat possible, l’home que havia quedat accidentat. I em va venir a la ment, com no, la trucada al 112 de feia un parell de mesos, quan un bon amic, va patir una parada cardíaca en el seient del copilot del meu cotxe. Déu ni do!, vaig pensar per dins.

Em va tocar explicar a on es trobava el punt de l’accident, els vehicles implicats, les persones accidentades i ferides, si havien quedat materials perillosos a la carretera, si la circulació de cotxes havia quedat interrompuda, qui era jo, etc....Em va tocar dir vàries vegades, que l’home estava conscient, que no l’havíem deixat aixecar ni tampoc li havíem deixat treure el casc.......que li feia mal el cap i l’esquena .......i que......... no se sentia les cames.

-“L’home diu que no se sent les cames”-.

Escoltant en veu alta el so de les meves pròpies paraules, el pèl de tot el cos se’m va posar de punta (encara ara al llegir-ho em passa el mateix), vaig sentir un pes dolorós al cor (feia mal) que em va pujar fins al coll i em van posar un nus a banda i banda de la gola que ja no em van deixar parlar.....em van fer plorar.

Ens vam abraçar amb la meva cunyada. Sabíem que aquella frase era una sentència, que marcaria un abans i un després d’ençà d’aquell instant.

Vam mirar a la nena. La meva neboda, continuava mirant les escenes que s’anaven succeint, amb la seva típica mirada de serenor i tranquil•litat de quan va asseguda tot sentint-se segura en el seu cotxet.

La gent es queixava:

-“Com que encara no arriben els mossos, ni l’ambulància!”-.

Recordo que vaig dir en veu alta l’hora exacte en que havíem trucat, les 11 i 47 i l’hora que era, les 11 i 56 minuts.

- “Calma, només han passat 9 minuts. Deuen estar a punt d'arribar".

Sabia prou bé, que pels que esperen l’auxili el temps es fa molt i molt llarg.

Després de 15 minuts, van arribar dos cotxes de policia, dues ambulàncies i dos cotxes de bombers. Mentre esperàvem, havíem trucat, havíem retirat la moto, havíem organitzat el trànsit i havíem intentat donar suport psicològic i físic a la víctima. Sense buscar-ho, totes les persones que ens havíem topat amb l’accident ens havíem agermanat per donar el millor de nosaltres. Com a mínim fer un bon equip i que el què depengués de nosaltres sortís bé, molt bé.

Vam demanar permís per marxar i seguir amb el què havíem projectat de fer aquell matí; tocava tornar a la nostra normalitat. Ens vam mirar amb la Juli.....com es feia això de tornar a la normalitat.

L’endemà vam llegir a les notícies que un motorista de 64 anys havia estat evacuat amb helicòpter fins a la Vall d’Hebron amb pronòstic greu.

Al vespre, l’Aina, explicava per telèfon al seu pare i a la seva manera el què havia fet aquell dia:

-“Papa, moto, boooom, pupa al cap.....vaques, muuuuuu, mores, am am mmmmm.....aigua, peus, freda...”.

Durant tota aquesta setmana, hem pensat amb el motorista. He desitjat que igual que nosaltres, pugui tornar a la seva normalitat i que l’experiència de l’accident, formi part de les seves vivències però que no hagi marcat un: “abans de l’accident” i un: “després de l’accident”. He demanat de tot cor, que el motorista no hagi de carregar de per vida un: “si hagués.........” o un: “si no hagués”.....

També he pensat amb el meu nebot de 16 anys, que ha aprovat a la primera l’examen teòric de conduir i que al setembre, havent aprovat el pràctic, estrenarà la moto que li han comprat i cada dia passarà per la carretera a on encara avui hi ha la marca de la taca d’oli que va deixar la moto de l’home accidentat.

-“Bernat, maco, sobretot, recorda a guardar les distàncies, condueix prudentment, surt amb temps i estigues pendent, molt pendent dels moviments que fan els altres”-.

Comentaris

  • Montseblanc, moltes gràcies.[Ofensiu]
    Marina Terra Èol | 05-09-2018

    El teu comentari, m'ha fet escriure un segon article relacionat amb l'accident. Hi ha coses que marquen empremta i no te les pots treure del cap.

  • Sí que fa mal el cor[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-09-2018

    Buufff, jo tampoc no m’ho podria treure del cap. De fet, vaig llegir el teu relat divendres passat i he hagut de tornar a deixar-te unes paraules. Qui més, qui menys, gairebé tots ens hem trobat amb accidents que ens mostren la nostra fragilitat, que fan tremolar l’equilibri amb el que pretenem fer aguantar les nostres vides. I no som res, i de tant en tant uns fets desafortunats ens ho criden a la cara.
    Encara com vàreu tenir forces de continuar després amb els vostres plans. Ben fet. Però tens raó, per dins l’esgarrifança no marxarà mai, només es diluirà...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marina Terra Èol

Marina Terra Èol

13 Relats

34 Comentaris

10285 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
“En el què pensis et convertiràs".
Swami Sivananda

“No es pot ensenyar res a un home, només se’l pot ajudar a descobrir en el seu interior”.
Galileo Galilei

"Els murs i són per algun motiu. No hi són per mantenir-nos fora d'algun lloc. Hi són per recordar-nos amb quina intensitat volem les coses."
Randy Pausch

"Quan la ment és estable, la consciència llueix com els raigs del sol."
“Los assanes ajudaran a transformar a un individu, portant-lo des de la consciencia del cos cap a la consciencia de l’ànima.”
“Fora que la gent, aprengui a distingir entre l’ essencial i no essencial, la pau sempre els eludirà”.
“La salut és el delicat balanç entre harmonia del cos, ment i esperit”.
"Si tot el món practiqués ioga, les farmàcies haurien de tancar."
BKS Iyengar.

"No es pot conèixer sense estimar".
"El coneixement sense amor és ciència, és càlcul".
"L’amor sense coneixement és sentimentalisme".
"La intuïció és el coneixement amb amor".
Ramon Pàniquer

PER SORT, QUINS GRANS SAVIS TOTS PLEGATS (i els que em deixo, és clar).