Em dius amor...

Entenc perfectament fins a quin punt els humans poden arribar a equivocar-nos idealitzant a la gent que CREIEM que estimam... Al igual que també entenc el gran errror que comenten els humans quan idealitzen a la persona que CREUEN qu estimen...
He estat als dos bàndols... I per suposat he estat un moc per algú, és molt trist.

Gràcies per el comentari!

Una besada!

M'ha agradat molt el poema. Transmet molt be el sentiment que se sent quan veus que la persona que t'estima no et veu com tu ets si no com a ell li agradaria que fosis. Jo ho he pasat i no vaig tenir més remei que escapar de la situació a pesar de que m'agradava aquella persona. Be no es plan de explicar la meva vida si no de comentar el teu poema i com ja h he fet em despedeixio ja.
una abraçada molt forta.

quan vaig llegir el teu poema em va agradar, t'he de dir que m'agrada molt. En canvi, no el vaig votar perquè creia (totalment subjectiu) que potser hauries d'haver fet un poema més ensucrat, d'aquells de "Oh! Com t'estimo..." donat el tema... Val a dir, també, que hi va haver un altre que em va agradar una mica més ;) En fi, anem al gra! jeje.
El teu poema tracta un amor diferent i que jo, personalment, no considero com "amor". Descrius molt bé aquest tipus de 'relació' i els seus sentiments. La tècnica aquesta d'anar repetint amb diferents matissos l'últim vers de cada estrofa és molt bona, dóna ritme al poema i també l'omple de significats. En destaco aquests versos:

"Em dius amor i no saps ni qui sóc
mai no has mirat allò que tant has vist..."

Crec que aquest és el principal problema d'aquest tipus 'd'amors'...
Bé, per acabar et diré que et falta puntuar el poema. Sóc partidaria de puntuar els poemes perquè és així com s'ha de fer i perquè si no el lector es pot perdre entre tanta paraula junta...

Crec que no em deixo res... Petons!!