Em dic Pep i sóc rinotilexòman (i SHS 205 al 210).

Em dic Pep, sóc rinotilexòman i no sé què més podria dir que no hagueu dit ja els qui m'heu precedit. Aquesta va ser la meva presentació en el grup d'autoajuda local de furgadors de nas compulsius, que havia localitzat a Internet. M'abstindré de traduir el nom de l'associació, Asociación de afectados por la rinotilexis de la Izquierda del Ensanche, perquè a hores d'ara l'Institut d'Estudis Catalans no ha recollit aquesta denominació científica i no sé si, quan s'hi posi, adoptarà la versió castellana, tal com raja, o bé instaurarà "rinotilexi" o "rinotilèxia".

A banda de veure entre els assistents cares del barri que mai de la vida hauria pensat de trobar-hi, em va sorprendre favorablement el caire realista i pragmàtic del col·lectiu: lluny del dogmatisme i la intolerància amb què el cinema acostuma a presentar-nos aquestes organitzacions, el fet que la consecució de l'abstinència permanent fos l'objectiu principal no obstava perquè es fessin recomanacions possibilistes, orientades a gestionar la pràctica addictiva de la manera el menys perjudicial per a un mateix i per als demés. Els consells que es donaven a l'empara d'aquesta retòrica altisonant eren tan quotidians com carregats de sentit comú: si no us veieu amb cor de resistir-vos a les ganes de burxar-vos el nas, utilitzeu un mocador o mireu que els dits prospectors estiguin nets, per tal de no introduir-vos molts germens a les fosses nasals, i un cop feta l'extracció llenceu les palletes i torneu-vos-els a netejar, per no tacar ni contaminar tot allò que tocareu després. Molts dels casos contemplats en el manual, il·lustrat profusament, també recollien beneficis psicològics secundaris, no exempts d'ironia: així, per exemple, el protagonista que es rentava les mans al lavabo amb aigua i sabó i se les eixugava, després feia mandonguilles mirant-se al mirall (ho recomanava com a experièncis dissuasiva, per copsar un mateix com de ridícul podia arribar a ser), llençava les burilles a l'inodor i es tornava a rentar i secar les mans. Però tothom coincidia que els protocols per captenir-se a casa i a la feina eren excessius i redundants; en canvi, el carrer i els espais públics gairebé eren ignorats. I tanmateix, era en aquests àmbits on les conseqüències de trencar l'abstinència eren més imprevisibles.

Seguint consells del manual, acostumava a tallar-me les ungles de les mans i a retallar-me els pèls del nas cada dues o tres setmanes, per evitar que les primeres es convertissin en eines ben esmolades per a la prospecció nasal i els segons es fessin massa llargs i provoquessin aquella pruïja tan pareguda a la de tenir moc sec, però de vegades em passava de temps i la compulsió es podia presentar en el moments i llocs més inconvenients. Això em va passar un matí, sortint de casa, només arribar al carrer. Vaig haver d'aguantar-me uns quants minuts: a quarts de nou, els llocs per on transitava eren plens a vessar. Així que, no podent-me reprimir més, vaig decidir d'aturar-me en un portal, d'esquena al carrer, com si hagués picat el porter electrònic i esperés que m'obrissin. A recer de les mirades dels vianants, vaig poder fer un treball a consciència: vaig burxar i burxar, i els esforços van ser-me recompensats, perquè en vaig treure una collita abundosa. Abundosa però no madura, i amb això vull dir que no era homogènia: un nucli consistent però recobert d’una mucositat que calia integrar pastant-ho tot pacientment, amb moviments circulars entre índex i polze, fins a obtenir una pilota tan eixuta que pogués caure pel seu propi pes. Com que aquest procés homogeneïtzador era força més discret que l'extracció de la materia primera i podia dur-se a terme envoltat de gent, sense que ningú no se n'adonés, vaig decidir abandonar el refugi i reemprendre el camí.

No havia donat ni quatre passos quan, en alçar el ulls, vaig topar amb un rostre familiar que em mirava somrient. En Pau, un amic de l'institut a qui no havia vist feia anys i que venia pel carrer, s'havia plantat davant meu, avançant la mà dreta, i la sorpresa va donar lloc a la reacció mecànica d'oferir-li la meva per encaixar. Acabava de perdre l'oportunitat de fregar-me-la dissimuladament contra el costat, per desampallegar-la de l'apegalós polissó abans de prendre la de Pau, i només em quedava encreuar els dits de l'esquerra per propiciar que el contacte físic no arrossegués cap afegitó. Sort que tant ell com jo teníem pressa, i ens vam acomiadar comprometem-nos a trucar un amic comú per quedar tots tres un altre dia.

Com podeu suposar, em va faltar temps per mirar-me la mà dreta. Tot i que ja m'havia tornat a posar en marxa, gairebé em vaig aturar per l'alleujament de trobar la boleta de moc encara en el tou del polze, bé que ara aixafada com una llentilla. Anava a posar-m'hi un altre cop quan una segona llentilla, més gran que la primera, va fer acte de presència en girar la mà i mostrar-ne el dors. Passats uns moments de vacil·lació en què, ingenu de mi, em preguntava d'on havia pogut sortir allò, em vaig girar. Però en Pau ja s'havia confós entre la multitud, la mare que el va...

---

Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 205 al 210 (enunciats i solucions), fes clic aquí.