Em dic Michaelsmith

Aquell dia en llevar-se en Michaelsmith Rodríguez es va fitar al mirall. Ja feia dies, si fa no fa dese que en va fer tretze, que tenia problemes existencials. Es mirava i veia un cos cada vegada més gran. El fet que el preocupava més era que no s'assemblava gens a la seva mare, tan fineta i poca cosa ella.
Del seu pare mai no n'havia sabut res, però tampoc se li feia estrany. La companya de la seva mare, una altra colombiana, també n'era de mare soltera. En el fons, però li hauria agradat saber coses del seu pare, d'on era, de què feia, com és que no va voler saber-ne res del seu fill...
I cada vegada que intentava encetar am la seva mare un diàleg d'aquell tema ella en defugia sistemàticament.
A la seva mare no li podia retreure res. Intentava complaure-li totes les seves necessitats, fins i tot es permetia afalagar-lo amb capricis tot i que fessin trontollar la minsa economia familiar.
Només feia que anar lligant caps. Ell veia que en aquest nou país la seva mare treballava en una fàbrica i feia torns rotatius, per això de vegades la veia pel matí, per la tarda o tot el dia.
En canvi recordava que de petit, abans de venir aquí, vivien en un pis amb dues companyes de la seva mare. Una d'elles era la companya que tenia aquí i que també tenia un fill, uns mesos més petit que ell. I cada vespre, al voltant de les deu se'n anaven a treballar.
Però era diferent d'aquí, no tenien un horari molt rígid, perquè de vegades si perdien l'autobús no passava res. Sempre podien agafar el següent o marxar amb un d'aquells taxis voladors de color groc. Era el record més clar que tenia d'aquella ciutat. Tot un munt de taxis de color groc, els més vells d'un groc pujat i els més nous amb un groc pàl·lid que no li agradava gens, semblava que els hi haguessin aigualit la pintura. També recordava molt bé una senyora gran i pitrada que feia de mainadera del bloc de pisos, mentre les mares eren fora a treballar.
L'altre cosa que recordava era la zona del Parque Botero, un lloc a on anaven a passejar de vegades amb la seva mare. Aquella lloc de la ciutat li agradava especialment per les escultures que hi havia. Totes representaven persones i animals, sovint amb formes caricaturesques però molt harmonioses.
A prop d'aquell parc hi havia un lloc on la seva mare li havia dit que treballava. Ell com que era petit només hi va saber veure una paret molt gran sense cap cap porta. Sempre pensava que l'accés es devia fer per una altra banda del edifici. El que li agradava del lloc on deia que treballava la seva mare era que tenia una vorera molt gran a diferencia de la resta de carrers del voltant. En els altres carrers del barri les voreres eren més estretes i a més sempre hi havia rodamóns dormint i nens que demanaven pesos. Encara recorda com la seva mare sempre els hi deia a aquells nens que no els hi donaria ni un centau. Ella deia que no els volien per menjar sinó per comprar una mena de xiclets drogats que es veu que eren molt dolents.
Avui a la hora de sopar s'ha trobat a la mare plorant. Tan sols li ha dit que el dia no ha esta bo. Mai abans no la havia vist plorar la seva mare. A casa hi havia la seva companya que la estava recolzant. Avui no es discutien com de costum quan la seva mare anomenava a l'altre xupona, tot i afegint que els homes no li duraven més de cinc minuts. A lo que l'al·ludida responia dient-li aspiradora, ja que segons ella era capaç de xuclar el "perico" i fins i tot el bitllet de 1000 pesos que el contenia.
Quan la seva mare semblava que ja s'havia calmat, en Michaelsmith va anar a l'ordinador. Volia xatejar un xic. Esperava trobar-se a la Núria en el MSN. Quan es va asseure davant de la pantalla, va veure que l'Explorer estava obert en la web de El Tiempo, un diari del país de la seva mare. Va fixar-se en el que deia i es va adonar d'una perita notícia: "Muere a navajazos Andi Rodríguez, conocido suministrador de perico del barrio de Antioquia de Medellín".
Ara ho va entendre tot, o gairebé. Va ser capaç d'associar el perico amb la farlopa que la seva mare li deia que no tastés mai. També es va imaginar la vida de la seva mare, treballant de nits a prop de les "Empresas Públicas".
Al cap d'una setmana va voler parlar amb la seva mare i li va dir que no s'amoïnés, que ho entenia tot, que el seu pare devia ser un mal bitxo i que tant se li'n fotia que se'l haguessin carregat. També li va dir que no li feia res saber la feina que feia abans de venir cap aquí. Però si que encara tenia una pregunta que l'inquietava:
Com es que li va posar per nom Michaelsmith? La resposta el va deixar glaçat. Era el nom d'un client gringo de la mare que es feia dir Michel Smith i que era l'únic que la havia tractat bé.