Em dic Joel

Em dic Joel.


-Joel! Vols venir a fer la partideta?
Sense esperar que el noi pugui fer algun gest o algun so per a contestar-li, la mare s'aixeca de la taula braser, s'acosta al sofà i l'abraça. Trontollejant, se'l mig penja a l'esquena, l'asseu a la cadira de rodes i el condueix vora la baralla de cartes. Allà l'esperen les veïnes, les àvies del barri, les amigues de la mare. Les dones juguen, riuen, xisclen, prenen cafè amb llet, borratxos, borregos amb comí... S'enfaden per les trampes, comenten les estratègies trapelles del joc, ironitzen...
En Joel sent que, en aquestes situacions, hi està de més; però no té opció.
Les dones marxen.
La mare cuina.
El noi fa encreuats. Després escriu poemes, o contes, amb una lletra grossa i tremolosa que gairebé ningú no entén. Alguna vegada, la mare li ha arribat a llegir algun text i se n'ha rigut. El noi sovint es pregunta qui és que l'ha vestit amb aquest cos que no és ell; i per què tot el que pensa s'ha de considerar sempre pueril. Allò que diu, allò que fa, provoca mofa o una admiració desproporcionada; no hi ha un terme mitjà. I les lloances que rep, si és que les rep, són aquelles que s'atorguen als nens de bolquers quan pronuncien la seva primera paraula o quan demanen el seu primer pipí. De vegades pensa que si tingués el cos d'un atleta, fins la seva tos seria dignificada. I és que el noi sap que és intel·ligent, i li couen els menyspreus i la impotència de no poder queixar-se d'una manera clara i manifesta.
Li agraden les activitats que exigeixen reflexió. Els dies que ve l'oncle, juguen a escacs. De vegades, en Joel venç. Llavors la mare li diu que l'oncle s'ha deixat batre; i en Joel, ofès, engega una mena de grinyol que només la mare li entén.

El noi deixa els enreixats i els poemes, i fixa la mirada en el televisor. Darrere la pantalla, hi clissa una vida que no abasta. Llums i mots li fan la gara gara. Li recorden el que no té i el que no pot. Els llampecs de la bellesa oficiosa li assenyalen que és lleig, que viu a l'últim graó dels humans, que se li permet de veure la felicitat sempre que no se li acudeixi de tocar-la.

La mare li dóna el dinar.
En Joel, amb fúria, tracta de prendre-li els coberts.
-Té! Fes tot sol! Tinya, més que tinya! -la dona renega i llença la cullera damunt la taula.
El noi l'agafa, i lentament l'introdueix dins l'escudella. L'aixeca. Se li torça. Vessa el brou sobre les estovalles.
-Ho veus, galifardeu, com tot sol no te'n surts! No vaig prou de bòlit que em fas rentar més que una tintoreria!
Crispada, li arreplega la cullera i li encabeix dins la boca.
En Joel sent que necessita decidir alguna cosa d'ell mateix, ni que només sigui el vol de la cullera damunt del plat de brou.

Havent dinat, ulla per la finestra. Sap que a dos quarts de tres passarà la mateixa noia de cada dia: la rosseta d'ulls de cel i cos esvelt, amb natges en forma de cor i cara d'àngel. En Joel hi pensa sovint. De vegades, quan és al llit, les mans li juguen dins del pijama mentre la ment li vola lliure cap a un altre mon, cap una existència imaginada on la seva estimada i ell fan l'amor sense cap mena de destorb.
L'endemà, la mare s'esgarrifa.
-Joel, porc, que has fet el mapa de França! Que no saps que és pecat? Aniràs a l'infern!
"A l'infern...?" pensa el noi. I es pregunta si a l'infern tindrà unes cames que l'obeeixin i un cos que pugui seduir algú.
-Aquest nen és un pervertit!
Però en Joel té vint anys, i ja no és un nen.

A la tarda baixa la Paquita, la veïna del tercer.
-Per què no l'apuntes a piscina? -pregunta a la mare.
-Calla! -exclama -. T'has ben guillat! Com vols que nedi?
-Que sí, dona! Que és un curset per a nois que no estan bé! Els ajuden uns voluntaris molt ferms, del Casal!
-Deixa, deixa... que me l'ofegarien.
En Joel, en sentir la conversa, engega un ronc i fa uns ulls com plats.
-Que no! -li diu la mare, entenent-lo -. Treu-t'ho del cap!
El noi, com un pollet, aixeca la testa. Pidola amb la mirada un xic de vida: poder sentir que passa alguna cosa diferent a allò que passa cada dia.
-Deixa de gemegar, que no t'hi apuntaré! Mira que tu també, Paquita... l'has feta bona!
-Dona... jo només volia ajudar.
-Ajudar? Del meu fill, no se'n riurà ningú!
-Però coneixeria nois i noies com ell?
-Res! Ja en té prou amb mi. I, a més... què en trauria de saber nedar? Si no es belluga... Com vols que nedi?

Quan se sent abatut, recorda el seu pare. El pare murri, que trencava les normes de la seva dona quan ningú no el veia. El pare optimista, per a qui la tristor semblava no haver-se inventat. Ja fa vuit anys que va morir. Fou ell qui li ensenyà a llegir, a escriure, a comptar, a somniar despert. En Joel mai no va descobrir la més minsa ombra de llàstima a la mirada del seu pare; la fastigosa llàstima que se li abraça tantes vegades, que supura de tants ulls i de tantes boques. Com avorreix la llàstima! La llàstima, les paraules bledes, les carícies absurdes, els compliments mentiders...
-Estàs molt bé, valent, que fort que et veig! -li diuen -. Aviat agafaràs xicota!
¿Per què l'obliguen a escoltar allò que no és, allò que no té, allò que, de ben segur, mai no tindrà? No pot sofrir les paraules que l'amanyaguen com a una criatura.
-Guapo! Com estàs? -li pregunten, alçant la veu com si no els pogués sentir. Li agradaria d'esgaripar-los amb mala gaita que potser no pot parlar, però que no és sord; que segurament no se sap fer entendre, però que no és imbècil. Si sabessin l'univers que li gira per dins!
Té entravessada la Roser, la cosina de la mare que viu a sant Feliu de Llobregat. Cada vegada que ve de visita, li porta un ninot de peluix. Un peluix! La tòtil·la li encoloma un peluix i l'ofega amb petons que punxen. Si pogués li cridaria que s'afaités el bigoti, i se sentiria a la glòria.

L'endemà es lleva a les deu. La mare l'ajuda a orinar. El dutxa i el vesteix.
A les onze esmorza un vas de llet amb un crosant mentre contempla per la finestra la gent que camina pel carrer. Els primers raigs de primavera el desperten de l'ensopiment. Intenta apartar-se del pensament aquella idea que l'omple tantes vegades de feredat. Avui, però, no aconsegueix d'esbandir-la; el terror pren possessió dels seus nervis. Què farà quan la mare no hi sigui? Quan algun dia se li mori? No troba respostes.
Ha tractat, sovint, de dirigir aquesta pregunta a la seva mare. Ella mai no l'ha entès, o ha fet veure que no l'entenia; perquè després de la pregunta, ineluctablement, ha arribat aquell silenci estrany que en Joel no li suporta.

A migdia es mira la tele. Serials a gairebé totes les cadenes. Programes estrambòtics, curulls de tertulians despentinats que xisclen i s'injurien. Personatges anònims que expliquen les seves misèries. Publicitat mentidera. Sensacionalisme banal. Sort que en Joel llegeix els diaris i coneix el que de veritat passa al món.
Avui es decideix per un sèrie sud-americana. La música que l'ambienta l'emplena d'una profunda tristor. Li passa sovint amb les tonades de les novel·les d'havent dinat; mai no ha sabut per què. Tot i així, hi bada. La vida dels protagonistes brilla, mentre que la seva pròpia existència resta enterrada en el tedi. Els dies corren, es fa gran, i la personalitat li borbolleja per dins a espatlles del món.

A la tarda la mare el baixa al carrer. Es creuen amb tres o quatre coneguts que li recorden que és guapo, que és valent, que és un "bandido", que les porta totes de cap...
Entren en una cafeteria. Se'ls acosta la cambrera amb dues cartes de gelats a les mans. N'allarga una a la mare, i sembla que no sap què fer amb l'altre. Assenyala el noi, i pregunta a la dona:
-Que sap llegir?
En Joel plora. No li passa gaire. La majoria de vegades l'amargor no li permet de desfogar-se amb les llàgrimes; però ja no pot més.
I és que precisament l'acció de llegir esdevé el símbol de la seva relativa llibertat. Per la lectura, en Joel ha arribat a conèixer paisos llunyans, ha seduït princeses, ha rescatat dames presoneres en castells embruixats, ha descobert assassinats que semblaven perfectes, ha desxifrat els misteris de la psicologia humana, i, ell mateix, s'ha entès millor. Ha après a expressar-se gràcies als llibres; encara que de la seva boca mai no hagi sortit ni un sol mot. I és perquè ha estat capaç de transformar la força del seu cor en verb que no li queda cap dubte de qui viu al seu endins. Al seu endins, hi viu ell; i ell és un poeta, i una persona lliure.
I, ara, aquesta pàmfila, que mastega xiclet i que se'l mira amb cara de fàstic, pregunta si és capaç de llegir el nom d'un gelat en un paper. Si pogués fugir d'ell mateix, de la màscara deforme que li penja de les galtes, de la baba regalimant-li de la boca, dels ulls envermellits, del coll torçat i tremolós. Si el món pogués contemplar-lo tal com és!


* * * * * * *


La mare ha trobat feina de cosidora: dues hores diàries, de cinc a set de la tarda.
Li anirà molt bé per a complementar la pensió de viduïtat, la invalidesa d'en Joel, i el lloguer d'una plaça de pàrquing que va heretar del seu marit.
La vida no és fàcil per a ella, mai no ho ha estat. En Joel, amb la paràlisi cerebral, representà el disgust més gran de la seva existència. Tan gran, que els primers anys fins i tot se n'avergonyia. Llavors, se li morí el marit. D'ençà d'aquella pèrdua, el seu fill començà a omplir-li tots els instants; esdevingué el centre de tots els seus objectius vitals.
I ha acceptat aquesta feina, no pas sense recança; perquè no volia, de cap manera, deixar en Joel a càrrec de cap altra persona mentre ella fos fora de casa.
A l'últim, ha decidit de portar el noi al Casal, a fer un curset d'informàtica; l'oncle l'ha convençuda.


* * * * * * *


Escalforeta a la panxa quan l'ordinador se li encén. Desbocament del cor. Gaudi del desig. Anhel sublim, del tot sadollat. La pantalla del monitor se li ha convertit en la porta de la llibertat. L'ocell fuig quan la gàbia s'obre i vola sense un destí co
ncret. Admira les alçades, acabades de descobrir, que formen ja part de la seva més íntima essència: allò que és tan seu, i que mai no ha tingut; allò que és tan ell, i que mai no ha mostrat.
En una setmana, la vida li fa un tomb. Els seus poemes, fins ara gargotejats, es converteixen en lletres de llibre, en grafies com les dels diaris. Els pensaments se li vesteixen d'una dignitat especial, només pel fet d'esdevenir fulls impresos. I arriben a ser admirats pels companys d'aula, pel professor, per l'oncle... fins i tot per altres creadors que ha conegut en una web de literatura. Avui, set dies després d'haver entrat al Casal, en Joel ja no és tan sols el noi amb paràlisi cerebral que viu amb la seva mare vídua; ja no és només l'impedit que passeja inert, que s'adorm al sofà davant de la tele, que juga al cinquet amb les àvies, que es pixa a sobre, que no sap dinar sol. En Joel Jofresa Clavell és un escriptor de vint anys que ha rebentat la presó del seu cos.

-"El dofí lívid -llegeix la mare -, dins la mar turquesa, embogeix en contemplar la llibertat. Salta enlaire per flairar l'oratge. Baixa fins al fons per escrutar els coralls. Tants anys de captivitat a la banyera grossa de l'aquari, i ara ja sap qui és, ara ja és a casa." Això ho has escrit tu? - li pregunta. I afegeix -. Ai! Tant de bo et pogués servir d'alguna cosa!

A casa, ara per ara, gairebé tot és igual. Tot menys el cor del noi. Tot menys els seus ulls. Abans, llosquejava la realitat, fent tentines. Ara, percep l'existència tal com és. I allò que ahir li semblava insuls: els mobles, les figures, els quadres, els electrodomèstics... avui ho descobreix d'un altre color. I s'adona que la manera com sentim les coses depèn de com nosaltres som.

I cada tarda, mentre es dirigeix al casal, alena fort l'aire del carrer, preparant-se pel moment més important del seu dia. Un cop allà, el temps li vola, li fuig; i absorbeix apassionadament tot el que rep.

I passa un més, i en passen dos. I un dia l'oncle se'ls presenta a casa amb un paquet immens.
-Haig de tractar bé el meu únic nebot!
En Joel descobreix una torre, un monitor i un teclat.
-I això saps què és? - pregunta l'home, aixecant un paper enlaire com si fos una torxa encesa -. La connexió a internet que jo, el teu oncle estimat, et regalo durant tot un any. Després, Déu dirà!
La mare s'esparvera.
-No ho puc acceptar!
-M'has escoltat, cunyada? Ho pago jo. I no se'n parli més.
-Però m'han dit que fa pujar molt la factura del telèfon.
-T'ho torno a dir: ho paga l'oncle!
-També em pagaràs el telèfon?
-Que sí! L'ADSL de tot un any.
-l'adese què?



* * * * * * *



I en Joel, sense sortir de la seva cambra, comença a viatjar arreu del món; el google esdevé el seu avió supersònic. Amb la força d'un mot, d'una petita frase ben triada, és capaç d'acostar-se a Hawaii, a la Índia, al Nepal o a Detroit. D'aquesta manera arriba a conèixer una infinitud de paisatges i de persones; analitza edificis que s'aixequen a l'altra banda del planeta, gaudeix amb els color bigarrats de les diferents maneres de vestir o de guarnir-se d'un munt d'ètnies, descobreix ciutats.
Quan la mare no el vigila, s'extasia amb la contemplació de la nuesa. La pornografia li fa fàstic. Frueix, en canvi, amb la nuditat pura de les webs naturistes. Es passa hores contemplant el traç uniforme dels cossos despullats. Bada, fins a l'excitació sexual, amb la natura que acaba de descobrir i que li han ocultat durant tant de temps.

Un dia descobreix un concurs de relats: "III premi de narrativa breu Josep Puig i Puigmal"; i es posa a treballar de valent. L'ajuda el "Pompeu" que li regalà l'oncle pel seu aniversari, i un diccionari de sinònims. En una setmana té el relat enllestit, i l'envia per mail.
Però allò que de debò el colpeix, és el xat.
Amb el xat, en Joel comença a utilitzar el llenguatge per a comunicar-se. S'ha passat la vida fent mans i mànigues per a dir coses mitjançant grunys i vagits. I el poc que fins aquest moment ha escrit a mà per a fer-se entendre, gairebé ningú mai no s'ho ha llegit. I si algú ho ha fet, ha estat per a felicitar-lo emfàticament, amb ben intencionada falsedat, sense molestar-se gens ni mica en desxifrar la seva lletra ambigua i exageradament grossa. Ara, amb el xat, sent que pot parlar; i deixa d'estar sol.

-Hola Nimfa. -saluda en Joel.
-Com anem, Poeta?
-Combatent la solitud, com cada nit.
-Qui no està sol en aquest món de mones?
-La majoria de les persones tenen amics. -respon en Joel.
-Que no en tens, tu?
-El meu oncle i prou.
-Au va!
-A mi, ningú no em té en compte.
-T'ho deu semblar. Mira... tots portem màscara, tots vivim en una mena de gran carnestoltes. Segur que t'estimen molt, i no te n'adones.
-Això de la màscara és veritat. I si algú se la treu, se'l mengen.
-I tant!
-A mi, la meva mare seria la primera que se'm menjaria...
-Vinga! -i la Nimfa riu.
-T'ho dic de veritat.
-Però quants anys tens?
-Vint. -diu en Joel.
-Jo dinou. Vols dir que no tenim ja una edat com per a passar una mica dels pares?
-Jo no puc passar de la meva mare.
-Per què dius això?
-Un altre dia t'ho explicaré.
-Que misteriós, nen!
-Sóc un solitari, jo.
-Ja ho veig ja! Però ara em tens a mi!
-És veritat.
-I m'agradaria que fossis sincer, Poeta. Jo, amb tu, ho seré sempre.
-Ho intentaré, però hauràs de tenir paciència; hi ha coses que em costen d'explicar.
-Sóc una noia pacient.
-Fins demà, Nimfa.
-Fins demà, Poeta.

En Joel i la Nimfa es van trobant nit rere nit a l'espai imprecís de la xarxa. Aviat arriben al punt de necessitar-se. Esdevenen comunicació pura, sense prejudicis, sense imatges prèvies; ment davant de ment, cor davant de cor, sinceritat absoluta en el poc que es confien: res que els determini físicament, cap circumstància; decideixen de silenciar totes les etiquetes.

-Per què ens sentim tan lliures al xat, Nimfa?
-És el que et vaig dir; aquí no portem màscara ni tenim por de despullar-nos.
-M'agradaria veure't despullada, Nimfa.
-Calla burro!
-Tant de bo poguéssim ser igual de lliures en persona!
-Hauríem de ser-ho! Tots necessitem algú que ens aculli com som - explica la Nimfa. -. Tot i que no és fàcil; en qualsevol relació, sempre exigim alguna cosa.
-Jo no sóc expert en relacions -diu en Joel.
-No has sortit mai amb cap noia?
-Mai.
-Sembla que no pugui ser.
-Tampoc és tan estrany, tinc altres interessos.
-Com quins?
-Escriure!
-Ah! És clar! Per això et fas dir "Poeta"?
-Sóc poeta!
-Ah! Perdoni vostè!
-I tu? Que has sortit amb algú? -li pregunta en Joel.
-Jo sí; sóc una nimfa!

I passa el temps. I la vida se li omple: el xat, els viatges virtuals, els poemes, els relats, els fòrums de literatura, les noies nues. L'univers d'en Joel es reconfigura; se sent ric, àgil, ple.
La seva mare el descobreix absort; el noi ja no li juga a cartes, ja no la busca com abans per baixar al carrer.

Aquesta nit, cap a les dues, la dona s'ha quedat esglaiada en trobar-se'l davant de l'ordinador.
-Joel! Criatura! Què fas despert a aquestes hores? -el to crispat de la mare li punxa les venes. - . Però com t'ho has manegat per acostar-te fins a la taula? Haguessis pogut caure i no hi hauríem arribat a temps! -exclama mentre intenta d'agafar-lo i acompanyar-lo fins al llit.
En Joel, amb un rampell, s'allibera del braç de la seva mare i gemega.
-Esquerp! més que esquerp! -crida la dona -. Ja m'ho semblava, a mi, que amb això de les computadores acabaries boig! Després em demanaràs que t'acompanyi al carrer, i així em tractes! Mala bèstia!
En Joel plora.
-I ara per què plores? Que et penses que em fas llàstima? Vinga a dormir!
I altra vegada intenta d'obligar-lo a anar fins al llit, i no se'n surt. A l'últim, marxa de l'habitació amb un cop de porta que ho fa tremolar tot.

D'ençà d'aquest moment, se sent vigilat per la seva mare. La dona el sotja, atenta a tot allò que el noi fa. Quan en Joel no és davant de l'ordinador, li remena els papers, li llegeix els escrits.
Un dia li descobreix la impressió d'una de les seves converses amb la Nimfa, i es dirigeix com una fletxa al menjador. En Joel jeu al sofà, fent la becaina. El desperta de mala manera.
-Qui és la Nimfa?
En Joel enrogeix.
-Em pots explicar què és això? -la dona li llança els papers pel damunt.
El noi gira el cap, mirant-se-la amb un tremolor convulsiu al coll.
-No cal que em diguis res; ja ho veig clar, molt clar. -i girant cua es tanca a la cuina.


* * * * * * *


-Estic trist, Nimfa.
-Què et passa?
-La mare se m'ha enfadat.
-Ai! Tu i la teva mare! Quan sortiràs de l'ou?
-És difícil.
-Per què és tan difícil?
-No la puc deixar.
-Per què?
-Encara no t'ho puc dir.
-Quin misteri!
-Dona'm temps.
-Tot el que vulguis.
-La meva mare és la persona que tinc més a prop; però de vegades la sento lluny.
-Això passa sovint.
-Però jo no tinc ningú més!
-Com pot dir això un noi de vint anys?
-És el meu paper. A tots ens toca d'interpretar el nostre?
-El nostre paper? Quin paper?
-En aquest gran teatre del món... tots hi tenim un paper.
-Però no t'has de conformar amb el que t'ha tocat. Si no t'agrada com vius, aixeca el vol.
-No puc, tu no ho entens.
-Doncs no, no ho entenc!
-Jo no visc com tothom.
-Què vols dir?
-Les persones viuen molt de pressa, lluiten per sobreviure. Jo no puc lluitar.
-Cadascú és com és.
-Ja ho sé. Però la gent viu com les fàbriques.
-Les fàbriques?
-Sí. Les fàbriques fan molt de soroll, fan pudor, roben els instants de sol de les persones. Però en canvi produeixen objectes i fan molts diners. Ningú no hi vol renunciar.
-I què té a veure això amb la manera com viu la gent?
-La gent fa com les fàbriques: molt de soroll. I corren. I compren. I posseeixen. I es queixen de no tenir diners i de la manera com viuen. Però no volen deixar de viure així, no volen deixar de córrer ni de lluitar per a tenir coses.
-Caram! A més de poeta ets filòsof!
-Només m'agrada pensar. Amb tot això que t'explico, et vull
dir que ningú no ho té tot. Jo haig de viure el paper que m'ha tocat, encara que no m'agradi, igual que la gent, que viu com les fàbriques.
-Continuo sense entendre per què no lluites per a tenir un altre paper a la vida.
-Un dia t'ho explicaré.
-Això espero.

La mare li està morruda, gairebé no li parla. Mentre el vesteix, li posa cara de jutge, li aixeca els braços i els hi entafora sense gràcia dins de les mànigues. En Joel vol dir-li que se l'estima, i gairebé per instint els dits li cerquen el teclat que ara és la seva veu, l'única que mai ha tingut. Somriu per dins en adonar-se de fins a quin punt s'ha fet seu l'ordinador i el xat.
El noi observa que no l'ha vestit bé, que l'ha deixat fet un xarxot. Li intueix odi, i s'enfonsa. La mare es l'únic rostre que el mira cada dia a totes hores, i ara se li ha ofès sense raó. Li intueix gelosia, i s'esparvera.

A la tarda, sense més ni més, la mare el sermoneja:
-Ingenu! Mira que ets innocent! No veus que si algun dia arribes a conèixer alguna donota, s'aprofitarà de tu! No t'adones que ets un pobre desgraciat! Que n'arribes a ser, de càndid!
En Joel intenta d'ocultar la torbació que li produeix veure la mare d'aquesta manera. Comença a desxifrar-li els sentiments ocults, la gelosia que fins ara només li sospitava.
La dona el continua humiliant:
-Qui vols que faci cas d'un pobre invàlid, d'algú que no pot ni parlar. Què pots moure? La mà dreta? Amb la mà dreta vols enamorar una noia? No em facis riure! Si algun dia vénen darrere teu, serà per a llevar-te els quartos! Que no ho entens?



* * * * * * *



Fa una setmana que la seva mare es va enfadar, i encara li fa morros. En Joel no sap què fer, no se li acut com sortir-se'n. No té mitjans per a fugir d'ella, ni tampoc no és capaç de fer-li entendre tot allò que li agradaria d'expressar. La mare no li escolta els gests, la mare no se'l mira. El noi lluita contra l'enllangoriment. S'aferra al xat i a la resta de plaers intel·lectuals que l'ordinador i internet li ofereixen. A voltes aconsegueix d'oblidar el seu neguit i la vida se li fa més suportable.
Avui, havent dinat, mentre en Joel fa la migdiada arrepapat al sofà, la mare s'acosta a l'habitació i s'asseu davant de l'ordinador; porta un vas de llet a les mans.
Contempla, enfurismada, la diabòlica màquina que li ha robat les atencions del seu fill. Si pogués fer anar el temps enrere i evitar que en Joel comencés el curset d'informàtica! La dona agafa aire i el deixa anar a poc a poc. Convençuda del que fa, aboca el vas de llet sobre la torre. No queda prou tranquil·la, i se'n va a la cuina. Agafa una ampolla d'aigua i se'n torna a l'habitació. Sense escrúpols, ruixa totes les escletxes de la màquina: els intersticis de les tecles, els reixats de ventilació de la torre i de la pantalla, el lector de CD's; s'assegura que el líquid purificador penetra a les entranyes del monstre.
Després, curosa, asseca l'aigua que roman visible a la superfície.
Mitja hora més tard, en Joel endolla l'ordinador. Una forta sentor de plàstic cremat envaeix la cambra a l'instant. Surt fum del monitor i de la torre. Sona un espetec. Salten els ploms de l'habitatge.
En Joel s'ensorra.
Passa la nit contemplant la pantalla ennegrida. Enyora la Nimfa. No suporta la sensació d'impotència que li produeix no poder explicar-li el que li ha passat. S'adorm plorant.
L'endemà jeu al sofà, davant del televisor. Fretura l'arribada de l'oncle, ell és la seva única esperança. Si més no, si ell no se'n surt, segur que l'home podrà portar l'ordinador a arreglar.
Però l'oncle, en veure la desfeta, arrufa el nas.
-No ho entenc -li diu -. No pot ser que peti tot alhora: torre, monitor, teclat.

Dos dies després sona el telèfon. L'agafa la mare.
-En Joel Jofresa?
-Sóc la seva mare. Qui el demana?
-Truco del Premi de Narrativa "Josep Puig i Puigmal". Que podria parlar amb ell?
-Doncs... és una mica difícil.
-A quina hora el puc trobar?
-No... si és que ell és a casa... però...
-Vol que truqui d'aquí a una estona?
-No és això... A veure.. com li explico? Aquest noi no pot parlar, té paràlisi cerebral.
-Ah! Caram! Doncs digui-li-ho vostè mateixa. Suposo que la notícia sortirà a la premsa local. El truquem, no obstant, perquè ell ho sàpiga abans: ha guanyat el primer premi de narrativa "Josep Puig i Puigmal".
-Què diu? Vol dir que no s'equivoca?
-No ho crec pas, senyora.
-Però si aquest noi no surt de casa.
-Ja... ja m'ho suposo. El fet és que el relat del seu fill ens va arribar per mail i, cregui'm, és boníssim.
-Ah, és clar. -fa la dona sense saber què és un mail.
-A quines hores hi són, a casa? Li pregunto perquè mirarem de fer-li arribar el premi.
-El premi? -els ulls se li il·luminen.
-Sí, dona. Hi ha un premi. I considerant les circumstancies del guardonat, farem una excepció i li enviarem d'alguna manera.
-Doncs vinguin quan vulguin, sempre que no sigui més tard de les cinc de la tarda.

La dona no diu res a en Joel sobre el concurs. Si el que ha guanyat són diners, ella els hi ingressarà a la llibreta. Si és una altra cosa, ja decidirà què fer quan la rebi. És millor que el noi en quedi al marge. Si se n'assabenta, encara s'obsessionarà més.
Al cap de quatre dies, truquen a la porta. Quan la mare obre, es troba una càmera de televisió enfocant-li el rostre i un micròfon a la boca.
-Som de la televisió de Barcelona. Enhorabona pel premi de narrativa. És un autèntic esdeveniment, un fet meravellós, ateses les dificultats d'en Joel. -li diu un dels dos periodistes.
La mare es col·lapsa, no sap què dir. Els fa passar. Els homes van entrant cables, focus, paquets, caixes de cartró... El noi encara és al llit i els reporters esperen pacientment que la mare el llevi. La dona no té cap més opció que explicar-li tot mentre el vesteix. En Joel sura de felicitat.
L'entrevisten. Pacientment esperen que el noi escrigui les respostes a les preguntes que li dirigeixen. Encenen i apaguen la càmera segons els convé.
En Joel, amb la mirada il·lusionada, no se'n sap avenir. Els explica que l'ordinador s'ha convertit en la seva veu, en el principal mitjà d'expressió dels seus sentiments, en la porta de sortida al món. Li passa pel cap de saludar la Nimfa, però no s'atreveix; no se sent preparat. Si algun dia la Nimfa s'arriba a assabentar de la seva situació, no serà davant de la pantalla d'un televisor.
-I ara et volem donar una molt bona notícia, Joel. -li diuen.
En Joel torça el coll. Els ulls li guspiregen.
-La bona notícia és que el jurat del Premi, conscient de les dificultats que tens per atansar-te a la Fundació Josep Puig i Puigmal el dia del lliurament de premis, et fa arribar, a través nostre, allò que merescudament has guanyat.
Li acosten unes caixes i les comencen a obrir davant de la càmera.
-I el que has guanyat és un fantàstic ordinador, l'última generació de la marca més prestigiosa, amb tots els complements i softwares que un escriptor com tu pot necessitar. Moltes felicitats! T'ho ben mereixes! I escolta... si decideixes d'anar a la cerimònia dels guardons, seràs benvingut igualment!

* * * * * * *

Ha passat una setmana i en Joel torna a tenir ordinador. La mare se sent confosa; se li ha estroncat el pla. No se sent capaç de fer-li el mateix una altra vegada. El noi podria sospitar, i no vol perdre l'amor del seu fill. L'ordinador vell encara no està arreglat. L'oncle li ha dit que se n'oblidi, que la reparació és molt cara; i que, ara, amb això del premi, ja en té un de millor.
En Joel es troba amb la Nimfa al xat, li explica que ha tingut l'ordinador espatllat i que ara en té un de nou. No li diu res del premi. No vol que la noia el busqui als diaris.
I passen hores seguides parlant de tot. Escriuen junts, es dediquen poemes...
-Quedem! -li diu un dia la Nimfa.
-Es perdrà el misteri.
-Doncs perdem-lo! Et vull conèixer!
-Ja em coneixes.
-Ai, nen... que tossut! Et deixo el meu número de mòbil, per si un dia em vols trucar.
En Joel li diu que s'ho rumiarà, per tal que la noia no l'hi insisteixi més.
-Vull que sàpigues que sento un gran afecte per tu -li confessa la Nimfa.
-I jo per tu..
-Doncs quedem!
-Dóna'm temps.
-Te n'he donat molt!
-Dóna-me'n més.

Li costa dormir després de tot el que s'han dit. Se sent mentider. Ja fa dies que li hauria d'haver explicat tot. Ara, si algun dia queden, la noia tindrà un disgust. En Joel està segur que el rebutjarà, que no voldrà saber res d'un cos malgirbat i feixuc que no se sosté, que no suportarà no poder escoltar de la seva boca res més que sons animals. Es mira les xifres del número de telèfon de la Nimfa. Somnia que és capaç de trucar-la i d'explicar-li fil per randa tot el que li passa pel cor.

-Sóc lleig -li escriu l'endemà.
La noia riu.
-Almenys ets modest, Poeta.
-T'ho dic de debò, sóc horrible. Si em veiessis, no voldries saber res de mi.
-Allò que m'agrada de tu, ja ho conec. La resta no m'importa.
-Sí que t'importaria. Ara no ho pots entendre; però et ben asseguro que si em poguessis veure, el físic t'importaria.
-Em subestimes.
-No t'ho prenguis malament.
-No, home, no... però de vegades penso que en realitat no vols que arribi el dia en què ens coneguem en persona.
-No és això.


* * * * * * *


Des que la mare li va trobar els papers de les converses, en Joel se'ls amaga al calaix dels accessoris de l'ordinador. Les impressions resten ocultes sota d'un garbuix de cables, caixes de CD's, llibres d'informàtica... No obstant això, la dona no deixa escapar les oportunitats que li sorgeixen, i sovint li regira l'habitació. Normalment ho fa a primera hora de la tarda, quan en Joel capcineja al sofà. Avui li ha descobert la impressió del xat de l'altre dia, quan la noia va escriure el seu número de mòbil.
-S'estimen, segur! -exclama, parlant sola -. Déu meu, Déu meu... quin desastre! -manté la mirada fixa en els fulls. -. Què faré? Ara què faré? Me'l té enderiat. Aquesta xicota me'l tornarà boig!
S'apunta el telèfon de la Ni
mfa. Torna a desar la impressió allà on l'ha trobada. S'esforça per tal que tot quedi com estava i el noi no pugui sospitar res. Les xifres del mòbil de la noia li cremen a les mans, no gosa llegir-les. Quan ho fa sent una mena de punxada al cor, i tot se li fa negre. Una veueta, lleu i poruga del seu endins, li insinua que tot això que fa, que tot això que sent, és injust i malaltís. Esbandeix, però, els escrúpols, segura que no li queda cap més opció. Es justifica pensant que tot és pel bé del seu fill, que tot ho enllesteix per a evitar-li disgusts més grossos, per a fer-li prendre consciència de les seves expectatives i evitar-li falses il·lusions.
La consciència de la mare rebutja les profundes raons del seu obrar. Per això no arriba a saber que la fúria que l'empeny a interferir entre en Joel i la Nimfa es fonamenta en la por, en el pànic inconscient que li arrabassin l'únic que de debò és seu: la manera com viu, el servei al fill malalt, la companyia del noi que l'obeeix com un be, que la divinitza i l'estima.

Despenja l'auricular i prem les xifres.
-Digui'm -fa la Nimfa.
-Ets l'amiga del Poeta?
-Com?
-Veuràs... sóc la seva mare. Tu ets la Nimfa... oi?
-Sí... -titubeja.
-Sóc la mare del noi que es fa dir Poeta. Disculpa'm que et truqui així. Et deu semblar estrany, o poc discret, però és que vull que vinguis a casa.
-A casa seva?
-Sí. Cal que vinguis.
-No ho sé... és que tot això em sembla molt estrany. Per què no em truca ell?
-És que no està bé?
-Que li ha passat alguna cosa?
-Sí; però és massa gros i no t'ho puc explicar per telèfon. He trobat el teu número entre els seus papers, i he pensat que havies de conèixer la situació.
-Però què li ha passat? Que està bé?
-No. No està gens bé.
-Que no s'hi pot posar?
-Està molt malament. No pot parlar.
-Déu meu! Que és greu?
-Més val que vinguis i ho vegis tu mateixa.

La mare li dona l'adreça i li suplica que s'afanyi. El mateix nerviosisme de la dona fa que la veu li soni afectada. La Nimfa surt disparada cap al carrer, el cor se li desboca. Tot plegat, li sembla força estrany. D'una banda és conscient que si en Joel no pot parlar és perquè alguna de grossa li deu haver succeït. Per un altre cantó, però, dubta de si és correcte trencar l'anonimat que en Joel tan obsessivament s'entesta a mantenir. És clar que... aquesta és una situació límit, la millor excusa per a sortir-se amb la seva i veure'l. Tant de bo que no sigui massa tard, i que ell estigui millor del que la seva mare insinua.

Quan la noia truca a la porta, en Joel dorm al sofà. La mare la convida a passar. Li pregunta si vol un cafè. La noia fa que sí.
-Aquí el tens -li diu la dona -. Ben adormit. Com un soca!
La noia se'l mira.
-Que no estava malalt? No m'ha dit que li havia passat alguna cosa?
La mare la contempla amb expressió de sarcasme. S'adona que ha arribat el moment de l'estocada, l'oportunitat d'aconseguir que tot aquest malson se li acabi.
Li respon amb veu cavernosa:
-Mai no ha parlat. No camina. Es pixa i es caga a sobre. Només li funciona la mà dreta. Et sembla poc?
I afegeix després d'una pausa:
-La dona que n'hagi de tenir cura serà una esclava.
I desapareix cap a la cuina, a posar la cafetera al foc, segura que quan torni al menjador la noia ja haurà fugit.

La Nimfa el contempla mentre dorm. Li descobreix una expressió dolça, de nen petit. Li acaricia els blens de cabells rossencs, suaus com la seda. Li admira les celles poblades. Es fixa en les orelles, petitones i ben fetes, amb els lòbuls enganxats a la galta. Li observa el cos esprimatxat, esquifit, com d'ocellet.
En Joel es desperta.
-Poeta! -li diu la Nimfa. I la seva veu sona flonja i etèria com la cançó d'un àngel -. Poeta, saps qui sóc?
En Joel la mira. Dubta. El que sospita no pot ser.
-Poeta, sóc la Nimfa!
El noi enrogeix. Tremola. Un fil de saliva li regalima per la comissura dels llavis. La Nimfa l'hi eixuga amb un tovalló de paper.
-Estic molt contenta d'haver vingut. La teva mare m'ha trucat i...
La noia s'atura. S'adona que en Joel sanglota, que comença a plorar.
-Poeta, amor meu, sóc aquí... Sóc aquí amb tu... Tot anirà bé... -la noia l'abraça, li fa un petó a la galta, li besa les parpelles -. Tot anirà bé, em sents? Estic amb tu. Mai més no estaràs sol.
Quan s'asserena, la Nimfa li somriu.
A en Joel, li sembla la imatge més bella que mai ha vist.
-Em dic Ona. -li diu -. Aquest és el meu nom real. Tu com et dius, Poeta?
El noi agafa un llapis i gargoteja:
-Em dic Joel.



* * *