EM DEIEN MARTA

Em deien Marta, i aquesta és la meva història. Quan anava a l’escola primària m’encantava jugar a futbol a l’hora del pati amb els nens de la classe. Tenia tres millors amics: el Jordi, el Marc i el Pau, sempre anàvem junts, érem inseparables. El meu aspecte: cabell curt, amb samarreta i pantalons, odiava els vestits, no entenia com a algú racional li podia agradar lluir aquella peça de roba que jo, amb 6 anys, trobava horrorosa. Odiava quan la mare me’ls feia posar de petita. Anar de compres era un suplici, no m’agradava cap peça de roba de les seccions de noies a les quals la mare em portava. Tot de color de rosa amb brillants i purpurina. Més endavant la mare va entendre que a mi no m’agradaven els vestits, m’agradava dur pantalons i samarretes, com les que duien els meus millors amics. M’agradava que per reis em regalessin una pilota de futbol i uns guants de porter per poder-los utilitzar a l’hora del pati. No m’agradaven les nines ni les princeses, volia un cotxe teledirigit. El meu somni era ser futbolista professional, sortir al camp i lluir les meves habilitats amb la pilota.

Recordo un dia en què dinàvem al menjador de l’escola, i un dels meus companys em va preguntar: “Si haguessis pogut triar, haguessis preferit haver nascut sent un nen?”. En aquell moment el vaig mirar als ulls, jo només tenia 6 anys i tenia molt clara la resposta. Volia ser un nen, com els meus amics, ho tenia claríssim. Vaig alçar el cap per respondre: “No, m’agrada ser una noia”. Sabia perfectament que estava mentint, però ja en aquella edat, hi havia alguna cosa dintre meu que em deia que el que estava sentint estava malament, que no estava bé desitjar ser un nen quan en realitat tenia una vulva entre les cames i això era un fet que no podia canviar. A mesura que vaig anar creixent, les coses es van complicar. Les meves companyes es reien de mi per anar sempre amb nens i jugar a futbol. Constantment desconeguts de l’escola em preguntaven: “Ets un nen o una nena?”. Com més gran m’anava fent, més difícil se’m feia suportar aquests comentaris i aquestes preguntes. Era diferent, no encaixava a la norma establerta. Se suposa que m’hauria de passar el dia jugant amb les nenes i parlant de nois, portar el cabell llarg i vestir-me amb roba que trobés a la secció de “nena” de les botigues.

Un dia la mare em va donar diners i em va demanar que anés a comprar. De petita sempre em feia molta il·lusió que la mare em deixes anar a comprar sola. Vaig sortir al carrer i vaig caminar fins al supermercat, vaig comprar tot el que em va demanar. Quan tornava vaig trobar un grup de nois més grans que jo. Es van apropar a mi i em van fer la pregunta que ja estava farta d’escoltar: “Què se suposa que ets tu amb aquestes pintes, ets un nen o una nena?”. Els vaig voler ignorar però em van començar a perseguir. Vaig començar a caminar cada cop més ràpid però em van acabar acorralant. Eren 5, jo estava sola i morta de por. Em van començar a assenyalar i a dir tot lo lletja que era. Es reien de mi, no paraven, jo volia marxar però no podia. Vaig intentar sortir corrents però no vaig poder, un dels nois em va empènyer i vaig caure al terra. Ells van marxar i vaig començar a plorar. En aquell moment vaig xocar, no només contra el terra, sinó contra la societat. Contra tot el que se suposa que havia de ser i jo no era. Contra el dolor que em causaven tots i cada un dels comentaris que em feien. Contra el sistema en el qual no encaixava. Contra mi mateixa. Vaig començar a sentir un dolor immens, no era físic, ja que només m’havia rascat una mica el genoll. Es va obrir una bretxa dintre meu com si m’apunyalessin el cor, una ferida enorme s’havia obert i ningú més la podia veure.

Vaig arribar a la conclusió que el problema el tenia jo, que si totes les noies eren d’una determinada manera jo també ho hauria de ser, ja que havia nascut sent noia i m’havia d’adaptar al que dictaven aquelles normes invisibles que la societat imposava. Quan vaig començar l’etapa de l’ESO vaig decidir canviar. Buscar un grup d’amigues, deixar-me el cabell llarg i comprar la roba a la secció de noies. Per mi era complicat, ja que m’acabava comprant coses que no m’agradaven del tot. Vaig sobreviure aquella època, els comentaris cap a la meva aparença es van anar reduint. Em vaig apedaçar per poder encaixar i complir els requisits que la societat demanava si havies nascut amb un cony entre les cames. Em vaig convertir en una versió de mi mateixa construïda a partir del que se suposa que jo havia de ser i no era. Qualsevol cosa era capaç de fer per tal d’adaptar-me i no tornar a sentir el dolor que havia sentit aquell dia. A vegades quan anava a comprar roba tenia la sensació que una força externa estava decidint el que m’havia de comprar i com havia de vestir. Sentia una espècie pressió que em controlava i em dictava com havia de ser i què m’havia d’agradar. No em fiava del meu instint ni del que realment m’agradava a mi, sinó que em deixava guiar per aquest ésser extern que acabava prenent les decisions per mi. Va ser més endavant quan li vaig posar nom a aquesta mena d’ésser estrany que em pressionava, societat, se li en diu. Vaig anar sobrevivint, amb una sensació agredolça. Dolça ja que m’havia aconseguit adaptar en aquesta societat i complia les normes socials que s’esperen si ets noia, i agre, perquè quan em mirava al mirall veia una petita Marta atrapada en una vida i un aspecte en el qual no desitjava viure i no s’identificava.

A mesura que avançava el temps s’apoderava de mi aquesta sensació de caràcter més agre. Havia decidit canviar per encaixar, i ara que per fi havia encaixat, em sentia pitjor que mai. Em mirava al mirall i no em reconeixia. No era la persona que desitjava ser, era la persona que cada comentari i cada burla havien creat. El dolor m’havia fet crear aquest escut, un escut per no patir, per poder sortir al carrer i sobreviure. L’ansietat s’apoderava de mi, em sentia atrapada, despersonalitzada, no era qui jo volia ser, sinó qui volien que fos. La bretxa que aquell dia s’havia obert dintre meu no parava de créixer. La ferida no s’havia curat, el canvi que havia fet només havia servit d’analgèsic per aguantar el dolor que suposa viure en una societat en la qual no encaixes. El dolor terrible de sentir-te fora d’un sistema que no has pogut triar. El dolor de la discriminació, les burles, les mirades de reüll, les crítiques que xiuxiuegen i escoltes quan t’has girat. El dolor era immens i insuportable. Vaig començar a sentir una ràbia i frustració immensa contra aquell sistema binari de gènere que havien creat sense preguntar-me si jo hi estava d’acord o no. Era una ànima despersonalitzada fora del sistema. Em deia Marta i tenia cony, i només per això ja se suposa que hi havia una sèrie de requisits que havia de complir, però jo, no volia i vaig decidir trencar.

Avui en dia, em dic Albert, tinc 22 anys, i he aconseguit trencar. Vaig trencar amb els rols de gènere, amb la societat, amb tots i cada un dels comentaris que havia rebut des que era petita, amb les pressions, amb les preguntes que em feien a l’escola i amb aquella força externa que acabava prenent les decisions per mi només per tel d’encaixar. Vaig trencar amb les meves frustracions, la meva ràbia i el meu dolor i vaig començar a viure com jo volia ser i no com se suposa que havia de ser. Ara contemplo tot el camí i reflexiono. Penso en tot el dolor, l’ansietat i la frustració, la despersonalització, el propi rebuig, el rebuig per part dels altres, els comentaris, les burles, les empentes, les preguntes incòmodes, les mirades, la falta d’autoestima. La sensació de sentir-te petit, insignificant, ofegat, pressionat, aterrat. La por al que diran, la por al que et faran, la por a la soledat. La por a caminar pel carrer i a ser insultat, a poder ser apallissat pel simple fet de viure la teva vida de la forma amb la qual t’identifiques. No és fàcil trencar i desafiar un sistema de gèneres binari que porta molts anys construït socialment. No és senzill trencar amb totes aquelles normes invisibles que no estan escrites a cap lloc però que des de petita t’obliguen a complir.

- Cal trencar el sistema per tal que aquest no trenqui les persones.



Albert