Els vuit segons més difícils de Catherine Howard

Per la Julianne, era l'última nit que passava a la seva casa de Salt Lake City, poques coses quedaven per empaquetar: la televisió, uns quants coixins i una ampolla de vi negre comprada a última hora. L'endemà al matí, ben aviat, ja ho acabaria de recollir tot, i cap a un nou destí, cap a una nova vida.
Ella faria el que molts volen fer i no gosen, tallar amb tot l'anterior i començar de nou en un lloc desconegut, nova casa, nova gent i nova feina. En el que no pensava ella era que no podia deixar-ho tot enrere, ja que les vivències de cada u les portem al damunt, vénen amb nosaltres, anem on anem, escapem on escapem, com el caragol porta la closca.
Ja de nit, agafà una copa que s'havia guardat per a l'ocasió i va omplir-la de vi, escampà els coixins per terra damunt la moqueta i davant la televisió es va preparar a passar la més plàcida de les nits a la ciutat. Enrere quedarien també els torns nocturns tan pesats de l'hospital on havia treballat d'infermera.
Connectà la televisió i, mentre bevia els primers glops de vi, anava repassant els canals de l’aparell. Es va aturar a la KKJZ, un canal independent que rarament mirava, però en aquell moment començava a emetre's Anna dels mil dies, la primera pel•lícula feta amb renom sobre la vida d'Anne Boleyn, la segona esposa d'Enric VIII d'Anglaterra. La va captivar aquell aire antic, la mescla de colors apagats i llampants que tenia la fotografia i els actors, un sobreactuat Richard Burton i una exquisida Geneviêve Bujold en el paper de la malaparada reina.
La Julianne sempre s'havia preguntat per què la fama se l'havia endut Anne Boleyn i no Catherine Howard, la cinquena dona del maleït rei, la qual també va ser decapitada.
Suposava que l'enrenou del trencament de l'església i el divorci de la seva primera dona tenien molt a veure amb això. Difícils temps en què t'havies de prendre com un favor reial, i agrair-ho, que et commutessin el mètode d'executar-te sent decapitada en lloc de cremada a la foguera.
Decidida a passar una bona estona en la seva última nit a la casa, es va deixar caure del tot als coixins i, omplint la copa de nou, va centrar l'atenció en la coneguda història de la jove reina.
Es va despertar a la matinada, a la televisió feien un programa de televenda. Quin mal li feia l'esquena, la copa tombada amb el vi que contenia vessat per la moqueta. Es va col•locar els coixins i pensant que ja netejaria el vi al matí, va tornar a dormir fins que va sonar l'alarma del mòbil, programada com a despertador.
Es llevà encara més adolorida, una dutxa calenta, canvi de roba, guardar els coixins, la televisió, la copa i alguna andròmina més i cap al bar de sota casa a fer un cafè abans d'agafar el camí cap al seu nou destí.
La Julianne volia anar a la fi del món, de fet no a la fi, volia anar més enllà, on encara existís la soledat. A ella li agradava sentir-se sola, però l'entorn l'hi posava difícil, sempre tenia la sensació de quedar malament amb la família i amb els amics, però per a ella era una necessitat. Havia triat anar a fer d'infermera o del que es pogués a Adak un poble amb uns tres-cents habitants, a l'illa del mateix nom, que junt amb altres formaven un grup d'illes anomenades Andreanof pertanyents al llarg arxipèlag de les Aleutianes, a l'estat d'Alaska.
El poble, pel que podia haver vist per internet, estava als peus del pic Mofflet, de mil cent noranta-sis metres d'altura i l'illa tenia una mida de quaranta-vuit quilòmetres de llarg per trenta-dos d'ample. Perfecte per fer petites cures, llargues caminades, extenses lectures i no trobar-hi ningú. Ja tenia casa a Adak, reservada pel Servei de Sanitat d'Alaska. Definitivament només la separaven unes quantes hores de vol amb avió i altres tantes en vaixell per arribar-hi. Finalment, si tot anava bé, demà passat trepitjaria el sòl de l'illa.
Cafè pres, última mirada general al barri, repassar que tenia els bitllets i tots els documents i, agafant amb força l'equipatge, va xiular tan fort a un taxi que tothom es va girar. Ella ja es trobava a Adak.
Tal com estava tot previst, inclús uns minuts abans de l'hora determinada, va posar els dos peus damunt de la grava que cobria la platja. El port estava a poques desenes de metres del poble, que, encarat cap al nord-est, quedava força resguardat. Es va estranyar que ningú la vingués a rebre al lloc més remot del món després de l'Antàrtida. Però bé, no la va preocupar molt, tenia les claus de casa que li havien enviat a Salt Lake City i un senzill plànol que la portaria fins a ella.
El poble estava desert, no va trobar ningú; el tronat vaixell va bufar un munt de fum negre i començà el retorn cap a una illa més gran. Quin plaer, va pensar. La Julianne ja sentia la soledat tan desitjada en el seu esperit. Va anar pujant cap al poble i pel ramal principal que el travessava es va dirigir cap als afores.
Es feia fosc i en una placeta arraconada la va sorprendre un petit grup de nens i joves que jugaven a futbol. Mentre travessava pel carrer, la pilota li va fer cap als peus. Perplexa i horroritzada va veure com la pilota era, en realitat, un crani humà mal embolicat amb uns drapots.
—Què feu jugant amb això? És sagrat! Hauria d'estar enterrat! —ignorant que aquells nois no parlaven ni una paraula d'anglès.
Un noi s'hi va acostar i amb certa por va agafar el crani i el va llençar als seus companys, per continuar jugant la poca estona que el restava.
Ella, astorada, va quedar-se uns instants mirant-se'ls, finalment va decidir seguir cap a casa i posar-hi remei l'endemà.
Arribà a la casa: era petita, però preciosa, pintada d'un color blau clar i amb la teulada de pissarra negre; tenia dues entrades, una per al pis de baix per a l'estiu i una per al pis de dalt per a l'hivern, quan tot el poble quedava mig soterrat per la neu. Va entrar-hi, algú, amablement, havia encès la calefacció. El terra era de fusta, els mobles també, cortines per tot arreu, per a les finestres, per als armaris, un bon bany i una habitació en què, si t'estiraves al llit, veies el mar i un llarg fragment de l'abrupta costa.
—Que amables! —va dir en veu baixa, inclús li havien deixat formatge, llet, cansalada i pa per sopar. La fruita hauria de ser escassa per aquelles latituds, va pensar més tard. L'endemà coneixeria segur algú del poble. En el que increïblement no havia caigut era en la llengua, va donar per suposat que, com que pertanyia a Alaska, encara que aquesta illa es trobés molt lluny del continent, tothom parlaria anglès.
Un exquisit sopar amb la llet més bona que havia begut mai, el pa cruixent i un formatge saborós com pocs, i a dormir aviat que l'endemà volia posar-se de cap a la feina, sense treva.
El llit era tou i còmode, un edredó gruixut donava l'escalfor correcta. Era un somni, el seu somni complert. Aviat va adormir-se profundament, les quaranta-vuit hores de viatge a l'esquena pesaven massa.
De sobte, devien ser les tres o les quatre de la matinada, uns braços la van treure del llit, li feien mal, però encara no podia fer res perquè estava mig adormida mig espantada. Amb la llum de l'estufa de llenya va poder veure les siluetes d'aquells que l'arrossegaven, parlant en una llengua estranya, no entenia res, li donaven cops a les cames amb les potes de la cadira, de la taula, de tot el que hi havia pel mig. Les siluetes eren d'uns éssers d'estatura baixa, amples o obesos, semblaven deformes de cos, exageradament encorbats, les mans d'un color gris verdós amb els nusos dels dits molt ressaltats, que els donaven un aspecte horrible i monstruós. Feien una olor rancia i agra alhora, insuportable; alguna cosa podrida portaven sota els sacs que els cobrien. Eren uns tres éssers que l’arrossegaven pel carrer, ningú sortia en el seu auxili i entrant en una casa, la van baixar al pis inferior per unes escales fetes de pedres i que la van omplir de blaus. Finalment la van llençar en una habitació, fosca, amb una porta de fusta gruixuda que tenia a la part inferior una altra portella més menuda.
−Què ha passat? On sóc? Qui eren aquesta gent? —es deia, al mateix temps que demanava auxili.
El silenci per resposta. Després de tots els cops rebuts, de l'ensurt i amb la por que tenia al cos, es va esgotar de cridar i, tal com havia caigut, va quedar adormida. Potser desmaiada.
Van córrer les hores a Adak i un tímid sol va entrar pel forat que hi havia al sostre de l'habitació, o del calabós o del que fora aquell racó de món.
La Julianne va despertar-se, gelada, ja que duia només el fi camisó de dormir. Va començar a orientar-se, el lloc era tot de pedra amb les juntes molt gastades, la humitat feia regalimar gotetes d'aigua fins a terra, de pedra també, però llis, tot i que ensopegava tota l'estona amb pedres o algunes coses semblants escampades per tot arreu. En un racó hi havia un munt de palla, potser per dormir, al sostre un forat deixava veure una ínfima porció de cel.
La llum a poc a poc es va anar fent més intensa, amb horror va descobrir que el terra estava cobert d'ossos humans, fèmurs, costelles, húmers i pelvis a dojo... Allò no era una presó, ni tan sols se li podia dir lloc, allò era una tomba, moriria allà.
—Com potser? M'estic tornant boja? Qui i què esperen de mi? —gemegava.
Van passar unes hores eternes en què va romandre arraconada intentant entendre alguna cosa del que li estava succeint. Es va obrir la porta inferior d'aquella caverna i hi van introduir una safata que contenia un esplèndid menjar, completat alhora amb gran quantitat de líquid. Si algú volia retenir-la en aquell lloc, sense dubte volia que es mantingués forta i hidratada.
Aquells primers dies, amb les seves nits, van transcórrer lentament; la Julianne només apartava a cops de peu els ossos escampats cap a un racó, menjava i bevia tot el que li donaven; el camisó cada cop més brut li servia de ben poc en aquell antre humit.
Un matí, quan estar allà tancada ja s'havia convertit gairebé en una rutina, se li va il•luminar la cara, se li havia acudit una salvació, difícil, però era l'únic que podia fer per intentar escapar. Les mans que li deixaven i li retiraven la safata amb menjar eren iguals que les de la nit que la van treure de casa seva, per tant no podia esperar res de bo. En veure els ossos arraconats va pensar a col•locar-los sota el forat, que amb la mica de sorra que podia treure de les juntes de les pedres, una mica de grava que devia caure pel forat i la galleda que tenia per fer les necessitats, li donarien l'altura suficient per arribar al forat de dalt de la petita cúpula que formava el sostre, esmunyir-s'hi i escapar. Ja veuria on un cop fos fora. Hauria de ser molt curosa perquè no podia despertar cap sospita, caldria fer i desfer la pila cada matí i cada tarda, fins a poder posar-ho tot i fer el salt final. Tampoc no sabia si la vigilaven, potser per alguna escletxa o potser per un forat, però havia d'arriscar-se.
Aquesta idea la va fer reviure de nou, a la tarda es mirava els ossos per calcular si serien suficients. Ja a la nit, amb una mescla d'esperança i temor, va tardar més a adormir-se i, donant-li voltes al cap, va recordar l'última nit a la seva confortable casa de Salt Lake City. El vi, els coixins, la pel•lícula al televisor,... qui millor que ella per comprendre ara les pobres reines d'Anglaterra, la coneguda Anne Boleyn i la Catherine Howard, tancades a la Torre de Londres les setmanes abans de la seva execució. Quines rucades, va pensar, quedant-se adormida tot seguit.
El soroll de la porteta la va despertar, era el moment de començar a treballar per a la fugida. Va anar agafant la sorra i, fent-ne una base compacta, va aconseguir tenir un cert gruix, però no li caldria desfer-la, ja que quedava ben dissimulada. Triant els ossos adequats va anar creant una mena de piràmide truncada, en què els fèmurs es lligaven amb els altres ossos llargs damunt d'una base de pelvis, que ja començaven a tenir una certa alçada. Les escàpules i els coracoides, com són ossos plans, els col•locava entremig fent bases. Assajar i memoritzar cada os, el seu lloc exacte, fer i desfer centenars de vegades perquè no sospitessin res quan li portaven el menjar.
Paciència infinita, només suportada per l'alè de la llibertat, dies i dies posant i traient, fotografiant amb els ulls i guardant al cervell cada nova peça del macabre trencaclosques, cada pis que guanyava d’altura era rebut com un èxit en el seu cor. S'acostava el dia de l'alliberament, el túmul era cada cop més alt, més a prop del forat del sostre.
—Avui a la nit ho aconseguiré... —va dir-se.
Va arribar l'hora de sopar, va menjar i beure compulsivament, inclús se li va posar malament i tot per la golafreria amb què s'ho va cruspir. Com un rellotge es va obrir la porteta inferior i aquelles mans de monstre van retirar suaument la safata. Era l'hora, es va posar a treballar convençuda que tenia la llibertat a tocar dels dits. Tíbies, munts de carps i metacarps, fèmurs, malucs, espatlles... La sorra fent la base i aportant una mica d'alçada també, dalt de tot una mica de palla recollida de tots els racons i al damunt, com si fos la cirera d'un pastís, la galleda de zenc.
Es va enfilar, la galleda era inestable, amb cura de no fer soroll...
—Ja estic al damunt, ara incorporar-me a poc a poc —anava dient-se com si algú l'escoltés—. Amunt, estirat! Més, una mica més, de puntetes. Va! Ja gairebé hi arribo, una mica més, més...
Els dits de les mans arribaven a escassos mil•límetres de la vora superior del forat, però per molt que s'estirés no arribava a la desitjada llibertat. Derrotada es va deixar caure a terra, gemecs, plors, cops de puny que li van fer sagnar les mans, esgotament, decepció, somnolència, respiració pausada, son profund... vençuda.
De sobte es va despertar amb els ulls oberts de bat a bat, la solució era arriscada, molt arriscada però, què hi podia perdre. La safata de menjar, això li donaria els centímetres que li mancaven per arribar a la vora, però hauria de deixar-ho tot muntat i esperar que no se n'adonessin, no tenia temps de muntar-ho tot en el temps d'una de les menjades. Ella pensava fer-ho de cara a la nit, però ho faria a l'esmorzar, guaitaria i, si no hi havia ningú, correria fins a la fi de tot, fins a trobar-se fora d'aquest malson.
No va poder dormir més, només mirava fixament la porteta. Els minuts semblaven hores, les hores semblaven dies. Finalment un soroll suau, algú s'apropava, es va col•locar davant la porta per impedir que veiessin alguna cosa i, en el moment de passar la safata, ella la va estirar com si tingués gana.
Era el seu dia de sort, casualment aquell dia tenia les vores més altes, encara ho tenia més fàcil. No va perdonar el menjar, ja que no sabia quan podria tornar a menjar.
Un cop la safata era neta de viandes, va escalar pels ossos fins a arribar a dalt de tot, va col•locar-la damunt de tot i va pujar-hi, intentant no caure.
Posant-se de puntetes, els dits li sortien còmodament a l'exterior, traient forces d'on no n'hi havia i, amb un exercici gimnàstic dificilíssim, va aconseguir, a poc a poc, anar pujant. Quan tenia el cap fora, el primer que va veure va ser una papallona que volava arran de terra.
A continuació una esmolada falç d'acer li va segar el coll en un segon, el cap de la Julianne rodava per la plaça, el cos va caure a plom al terra de la presó.
Allà, amb el temps, formaria part de la col•lecció d'ossos, per a, qui sap, el proper ocupant.
Els joves del poble tenien pilota nova, només calia embolicar-la amb alguna cosa.
De la Julianne partida, anul•lada... no es va saber res més. Evidentment, a Salt Lake City, la seva escassa família la van donar dolorosament per desapareguda.
Quan els habitants d'Adak van anar a buidar la casa i deixar-la preparada per a un nou habitant, van trobar-hi un llibre amb una nota que feia de punt.
La nota escrita a mà deia: «No vull oblidar-me, he pensat veient Anna dels mils dies, que quan decapitaven a la gent a la Torre de Londres, els aixecaven el cap i l'ensenyaven a la gent, però no era per mostrar-lo. Diuen que després de perdre el cap, els ulls encara envien senyals al cervell durant vuit segons, així els mostraven amb una crueltat màxima com la gent celebrava la seva mort... No he entès mai per què va ser tan famosa Anne Boleyn i tan poc coneguda Catherine Howard. Si a la fi van tenir els mateixos vuits segons finals. Julianne.».