Els vuit primers reptes

Un relat de: T. Cargol

Repte XLVII: La noia de la habitació del costat. Presentat com aleshores 01-11-2005 17:33
La noia de l'habitació del costat

La noia de la cambra de costat és una eterna desconeguda - considerant el conjunt - però a la qual heu arribat a conèixer en certa manera per l'acumulació de detalls, dia rera dia, malgrat tenir ben poques dades objectives. Ho és de desconeguda, perquè sinó seria, o hauria estat, la noia de la vostra cambra; tanmateix, això la fa atractiva, desitjable.

Sobre ella projecteu un munt de fantasies però us separa un mur transparent, com de metacrilat: us podeu veure però no mantenir una conversa.

Acaba, això si, per formar part de la vostra vida, un "astre" més en el firmament.

Hi ha un moment que els vostres pensaments es creuen: són les 7:30 de matí i esteu a la dutxa, cadascú a la seva; potser fins i tot podeu sentir el soroll de l'aigua.

I els vostres cossos, aliens al protocol humà, han après, no obstant, a comunicar-se subreptíciament, i així, jugueu sense cap objecte, amb les claus quan esteu ben a prop - tot i saber que res és més improbable que un contacte més estret -; el "furigarxó" de l'ascensor és on més noteu aquest diàleg que sosteniu: o bé hi ha un silenci que parla, o be dieu, verbalitzeu, coses intrascendents que no passen el sedàs de la normalitat: no us sou indiferents, us ho diu un instint precís, de "gat", a l'interior. La façana se us esquerda.

Si per un moment els vostres pensaments es podessin llegir! Be, hi hauria sorpresa, "diatriba", és clar, però finalment tot seria, si fa o no fa, el mateix, com quan aneu a una platja nudista: no us passeu mirant tota l'estona, ni cap estona empalmats; per tant, simplement allotgeu en aquestes situacions, veïnals, el cúmul de somnis i fantasies que aplegueu.


Repte XLVI Era la veu de ma mare. T. Cargol 31-10-2005 08:48
El doble

Tornava a Barcelona desprès d'haver completat estudis a l'estranger sobre fenòmens paranormals. El meu punt de vista no era el convencional, a favor de la seva existència sinó el contrari: desmuntar-los tècnicament.
Feia temps que la meva mare em responia per telèfon coses que en part eren les que coneixia i m'havia explicat un bon nombre de vegades, però hi barrejava fets que jo creia que pertanyien a altres persones properes: veïnes, amigues, etc.
Estava preocupat perquè la demència senil no s'hagués apropiat del seu ja enfeblit i treballat físic.
Vaig anar pujant cap a casa, tot semblava igual com sempre: el taxista es queixava amb "subterfugis" de la immigració però tenia en canvi una certa fesomia magribí.
En entrar al carrer Carolines vaig mirar l'etern sostre "lila" repintat del pati cobert, al costa de la plaçeta on fèiem la "foguera" per Sant Joan, però em va deixar parat veure la casa de Gaudi, igualeta com un clon, però a l'esquerra i no al seu lloc, a la dreta: M'atacava l'Alzheimer?
Depressa, vaig passar per davant del quiosc i vaig reconèixer la cara de sempre: era la del dependent de la farmàcia!, calb amb "desvergonyiment", fins les orelles,...
Tot era igual però, barrejat!
Vaig trucar la porta, va sortir la meva mare, ho era, però no em coneixia, em parlava amb la veu de la seva veïna. Vaig saltar sobre el timbre de la porta oposada i em vaig quedar tranquil: era la veu i la mirada de ma mare.


Repte XLV El futur està a les vostres mans - TCargol 29-10-2005 08:39
El futur està a les vostres mans

És molt dur comprovar que tampoc guanyaràs el proper repte: no t'hi podràs presentar perquè no saps què vol dir "homeoestàtic" i no tens esma d'anar-ho a cercar al diccionari; tots els altres amb el seu títol de repte i tu no, (llarg sospir) Direu que això és broma, no! i no! collons! A certes alçades un ha de saber què és homeoestàtic;...a més faig faltes! I és clar, tot plegat significa que el Nobel queda ja fora del meu abast, sense un repte a la butxaca. Amb raó demanava als d'Omatech que me'n preparessin un per mi sol. Peró l'immens poder sobre els altres d'Omatech, sobre el futur de la literatura!, no és prou valorat: segons què decideixin, les generacions futures perdran aquell gran autor: Tcargol. Penseu que seriem nosaltres, ara, sense Sòfocles. Però clar ell va morir amb més de 80 anys i va tenir molt temps...
Això vas sortint! , si pogués posar-hi les paraules aquelles, quines eren, vaig a mirar-ho:"atzucac", "homeostàtic", "gasela" i "pessigolles", i posar una espelma a les santes del dia; a Gatatxica - no li he comentat mai cap cosa - i Quetzcoatl - el darrer comentari va ser, bé, en la meva línia, pedant a tope -. El Nobel s'esfuma. Ara em sobren unes vuitanta paraules i vaig a suprimir-ne. Ja està!


Repte XLIV. Amor d'amo, aigua en cistella - T. Cargol 28-10-2005 12:53
El sector dels melons

Em va dir, passa'm un informe sobre la producció de melons, m'interessa saber com va tot això per quan es jubili el Tzar: Bé, si, te'l faré - li vaig dir - atès que no compten amb mi per a res, no serà cap deslleialtat. Ell va aclucar els ulls per tota resposta.

Realment el que va entendre meu informe sobre els melons era ben poc, tants anys treballant el sector de la "taronja" li havien reduït el cervell a la mida d'una "navel" -- però em vaig quedar satisfet, mai abans m'havia estat possible donar la meva opinió i el que es feia amb els melons era d'autèntic disbarat.

Li vaig demanar discreció, el tarannà del jubilable o acòlits podia portar represàlies.

Quan va marxar el vell tzar el vaig tornar a trucar, em va fer com si bufés una forta "tramuntana", ell estava pendent que li donessin el comandament de tot el sector de la fruita de "tardor". Vaig haver de recordar-li el treball dels melons; ja et tornaré a trucar, vaig dir-li, però ell es va despenjar insinuant que dels melons se'n cuidaria l'ajudant de l'acabat de jubilar, per indicació directa de "dalt". Tot plegat, "Amor d'amo, aigua en cistella".


Repte XXXVII Jo no vull ser gran - T. Cargol 17-10-2005 16:34
Jo no vull se gran

Jo el problema que tinc és precisament que no vull ser gran; en el fons vull dir, eh? O sigui, gran per fora si, però gran per dins no, que costa molt: has de prendre decisions, has de fer quelcom amb la teva vida, pot ser que tinguis fills que et diguin: "de gran vull ser com tu" i llavors, sense que et veguin, agafar el "mocador" i eixugar-te una suor freda que et comença a baixar pel clatell: reacció "fóbica" que tens a tota responsabilitat!

Suposo que la "genética" no m'ho impedeix ni és la causa d'aquesta "irregular" adaptació a la vida; perquè d'això es tracta, d'inadaptació, de voler dir: pareu el temps, i d'afegir: compte jo no he demanat de venir al mon! Jo no vull deixar de tenir una mama que m'ho solucioni tot: dormir sobre els seus suaus coixins plens de llet, nadar a les fosques sense sortir a respirar o mantenir la il·lusió de la immortalitat a través de la literatura, per suportar l'enorme pes de viure, aclaparat, a mig camí entre el patetisme i la ironia, com un Homer qualsevol. Que han fet els meus fills per merèixer-me a mi? I la meva dona esmerçant esforços perquè em torni el seny i no vaig freturós darrera de qualsevol escot?


EL REPTE X On són aquells dies de glòria? - T. Cargol 09-09-2005 16:25
On són aquells dies de glòria?

On són aquells dies de glòria? Han estat efímers, com el suc de "taronja" destapat, efímers com la "realitat" tan si és bona com si és dolenta; com els jugadors del Barça; com les ombres "xineses"; com el pentinat de les noies i nois d'avui dia; com l'estiu quan arriba l'onze de setembre; com els bons propòsits quan comença la feina; com l'alegria de saludar el companys; com el quadre d'honor de relats en català; com els acords per un nou estatut; com el tornados de platja,...

Efímer i temporal és el que construïm amb els defectes i mancances humanes, especialment quan no valorem l'esforç.

Allò efímer ho és també des del moment en que ho volem etern, el més significat el més intens - fins i tot allò que penseu i que és més llarg en el cas de la dona (ja s'entèn) -. Ho és, doncs, a "conseqüència" de la concentració de passió en un tema. Si la noia és maca ho serà efímerament; però, contràriament, si no és tan afavorida, igual: ho serà efímerament també. Així ens protegeix la natura contra els nostres desitjos desmesurats, les nostres expectatives exagerades o contra els nostres fracassos.

Allò efímer com la rosa, com la bellesa tal com diuen els clàssics, com la memòria, com l'arc iris, com la infància vista des de la maduresa., com la fama a Relats, només no ho és en el record puix passa i passa sense descans quan tenim els ulls closos, fent-nos l'ullet eternament.


RE: EL REPTE IX Tinc moltes ganes d'anar a la feina - T. Cargol 08-09-2005 09:17
El "jefecillo"

Tinc moltes ganes d'anar a la feina, em moro de ganes d'anar a la feina, vull anar-hi el més aviat possible, malgrat estic de vancaces; efectivament, si, a trencar-li els morros a aquell paio que es fa dir jefecillo; que fugi com els bous, lleons, cabres, etc dels programes d'animals! Això és! Com la llei de la selva, el més fort cap endavant i els altres a mirar com "ho fem això de fer perdurar el nostre ADN". Aquí estic jo diré i trucaré a casa eufòric i comunciaré: ja l'he fotut fora a aquell incompetent!

Sense fer-se "sang", si no és obligat eh?. Només tirar-li un "cafè" calent a la falda, diriem, amb cara d'atabalat per la feina - un atac indirecte i per "sorpresa", amb cara sol·licita, però a vessar de cinisme i hipocresia - i llavors amb esguard de pena i sorpresa per haver-li escalfat l'engonal dir-li: vols que et porti una "botella" d'aigua freda de litre i mig de la màquina?

S'acabaran aquestes reunions abans de l'hora de sortir, regnarà l'ordre, tothom estarà content amb la informació rebuda, les tasques s'assignaran a la feina i no a l'hora de dinar o al bar, sabrem que fem i perquè ho fem! Trucarem a casa seva als deprimits -massa sensibles, pobres.

Ep, no! rebobinem, si el jefeci
llo ja soc jo des d'ahir! No, no parlem-ne tranquil·lament, cony!


RE: el REPTE III Odio els macarrons amb formatge - T. Cargol 30-08-2005 10:38
Odio els macarrons amb formatge

Hi ha moments d' "antologia", de naturalesa "intransferible": a les 8:05 del matí quan em creuo amb l'administrativa de la caixa de sota a casa; ella puja i jo començo a baixar cap al metro. Això passa la temporada de primavera estiu de cada any i com dic és objectivament "antològic".
És una noia típicament mediterrània: cabells negres abundants i llargs que li cauen per l'espatlla, un cos petit però molt ben fet, rodó. però renoi el posat falla una mica: massa pensarosa i no entens perquè: ho té tot: feina, joventut, bellesa.
Bé es podria al·legar que no és una bellesa estàndar tipus Nicole Kidman - heu vist com li canvia la cara amb el color del pentimat? - però deu ni do!.

La veig des de lluny i ja l'observo amb l'esperança que la roba que hagi adquirit per fi li caigui be, que no se sotmeti a l' "extorsió" d'una roba cara i que no li escau.

L'altre dia per fi vaig pensar ho ha aconseguit - fins i tot vaig deduir que potser es devia a una nova vida sentimental: el "parasol" que impedeix que la il·luminació per trobar-se roba i amant ha desaparegut!

Venia amb un sueter cenyidet - ella des de dalt es deu veure uns pits descomunals: falç, són grans però normals.

I aquella cintureta i aquells pantalons ajustats als turmells - si, només per això, la vida és bonica de veure - aquesta noia ha trobat algú: algú que l'aconselli.

LLavors em venen al cap els macarrons amb formatge de ma mare: res a veure amb uns trivials macarrons amb formatge mal enjaponat, uns macarrons antològics com la roba que porta avui.

Comentaris

  • Ja n'havia...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-11-2005

    ...legit uns quants, al "fòrum"... Em quede amb "macarrons amb formatge" i "jo no vell ser gran"...
    I... salut i rebolica!