Els vells som supervivents del naufragi de la vida

Els que passem de la setantena d´anys, arrossegant més d´una xacra, les píndoles, ara la groga, ara la verda, ara la vermella, ens fan anar tirant, fent la viu-viu.
Em sento com aquells ciclistes, trobats morts en una zona desèrtica, als quals, Jarry, reciclant-los l´energía en ciència-ficciò, fa que, muntats de nou en bicicleta, continuïn pedalant maquinalment, però són morts.
És cos meva, però ja l´envelliment em fa sentir com un transatlàntic a què, abans d´entrar a port, li paren les màquines perquè hi entri per l´empenta que porta.
Quan ens trobem una colla de vells per jugar al canari, penso, i torno a pensar, que som supervivents d´un gran naufragi.

Un metge, parlant d´un ancià octogenari, ingressat a l´hospital amb la salut malmesa, deia a la infermera, tot fent broma

-Mira, aquest home, si no surt cap contratemps que el curi, demà serà a l´altre barri.

Fa uns dies que, pel volts de la matinada, encara mig adormit, em vaig despertar sentint que un locutor d´Onda Cero preguntava a un tal senyor Limas:

-Li agrada la música?

Aquell senyor respongué

-Quan era viu, sí.

El locutor, sorprès, preguntà de nou

-Què vol dir? Que vosté ara és mort?

L´ancià, molt atrotinat, digué

-És com si ho fos.



Mn. Pere Campàs i Bonay