Els vells amants. De la fugacitat de la vida.

Un relat de: ricardet
Eren dos vells molt vellets. Caminaven per la vorera xino-xano més per por de caure que per contemplar el paisatge dels carrers i dels cotxes de costum on no hi havia un pas per a vianants. Jo els veia des de darrere i els seguia amb la mirada enamorada. Anaven agafats de les mans. Unes mans que anys enrere no tremolaven. Me’ls vaig imaginar quan van besar-se per primera vegada i quan per fi van poder fer l’amor. Sempre junts, així me’ls imagine jo. L’ancià portava el típic bastó blanc dels cecs però compartia els ulls de la seua estimada. No puc saber si tingueren fills, ni ve al cas. En arribar on acabava la vorera es van deturar per si passava algun cotxe i s’afanyaren un tant mentre creuaven. Des de la terrassa del bar on jo era els veia cada vegada més petits i boirosos a mida que s’allunyaven fins que van tombar a l’esquerra i desaparegueren.

Jo tenia els ulls humits d’emoció i tristesa potser perquè em recordaven parelles de gent gran propera a mi que ja no tornaria a veure mai més. No ho sé. El cas és que el cervell va posar música al moment. «Els vells amants» per Joan Manuel Serrat i «A la taverna mar» per Lluís Llach.


En tornar a casa he sentit aquestes cançons en diferents versions una i una altra vegada. No sóc valent i tinc la tendència a imaginar-me el futur, la vellesa, la malaltia, la solitud i tot això que vindrà, i em fa ganes d’amagar-me en l’úter de la mare per buscar-hi protecció com va fer Ben Gazzara amb la puta grassa en la pel·lícula de Marco Ferreri sobre històries de Charles Bukowski «La xica més bonica de la ciutat», que tant m’impactà.


Tinc un familiar a l’hospital que va a ser operat. No és la primera vegada. Ja no naixen criatures; moren els més grans i a mi em posa dels nervis el simple fet d’acostar-m’hi perquè sé que algun dia li tocarà a qui vull més i jo no tindré ganes de viure. Sóc un maleït covard i voldria oblidar-me de tot. No despertar. He fet el que el metge m’havia prohibit, però tant se’m fotia. M’he menjat tres cons de xocolata amb nata i m’he begut sis ampolles de Voll-Damm com si foren d’aigua. Feia anys que no tastava una cervesa. No em recordava que feia poc que m’havia pres la puta pastilla. Afortunadament em trobava a casa perquè m’han vingut ganes de perbocar i quasi em faig de ventre damunt.

La meua dona, malalta per un virus hospitalari, dormia al llit i ni s’ha assabentat. He tornat a la música catalana i francesa. M’ha impressionat el «Ne me quitte pas» de Jacques Brel cantat per Édith Piaf, i m’ha fet plorar Charles Aznavour amb la seua cançó de la mare, «La mamma». Llach, en «A la taverna del mar» m’ha colpit quan el vell, de jove, es deia allò de «demà tindràs temps encara» perquè el que passa no torna i mai no es poden recuperar els trens que hem deixat passar. Això em preocupa. Bukowski se’n fa ressò en un dels seus poemes sobre la mort; el no haver aprofitat el temps o haver-lo perdut podent-ho evitar.


Com que m’ofegava a casa, vaig anar a fer un tomb pel carrer. A la plaça un banc estava lliure. M’hi vaig asseure i em vaig dedicar a observar la gent que anava i venia. Hi havia xiquets jugant -qui en fos un! – cosa que em va agradar perquè els nanos encara no han estat corromputs per la societat. De sobte, un infant acudia a la crida de sa mare perquè li donés el berenar. No vaig sentir què deien, però per sobre del xiuxiueig vaig sentir la paraula «mamà». Em vaig calmar i em vaig quedar adormit al sol com un vell en el banc, sense alcohol ni pastilles. Vaig somniar que era en el restaurant grec on solia anar amb la meua dona i el meu amic. Menjàvem mussaca i bevien vi grec presentat en botella horitzontal que semblava un vaixell. Sonava «Zorba, el grec» i tothom reia alegre i feliç.

Davant del restaurant hi havia una pensió on anàvem a lliurar-nos a Venus, deessa de l’amor, abans de casar-nos. Tota la vesprada i part de la nit amb cervesa i creïlles. Una vegada el rellotge se’m va parar. Jo pensava que eren les 10 de la nit. Anàrem a sopar al restaurant i ens estranyà veure que estaven tancant. Li vaig dir a la cambrera que com era això i ella va dir que era la una, ens mirà i va somriure perquè ens va veure eixir de la pensió i ja crec que sabia què hi feien les parelles! Encara tinguérem sort perquè van trobar un xinés obert. Eren uns altres temps; 30 anys enrere més o menys.


I els vells? Què se n’ha fet? El mateix de sempre. Ella va morir mentre dormia, somniant – qui sap? – que era aquella xica jove que ballava un pasdoble en les festes del poble amb un foraster ben plantat que la pretenia i que la mirava amb delit amb un parell d’ulls blaus que il·luminaven el seu rostre en la penombra de la nit. Quan va despertar el vellet ja sabia el que havia passat. Tal era la compenetració de la parella que quan el cor se li va parar a ella va sentir com la picada d’un escorpí en somnis. La va abraçar i besar mil voltes. Finalment la va agafar de la seua mà i no la va soltar ni quan, passats uns dies, va deixar aquest món no sense abans ballar i ballar amb l’amor de la seua vida en un somni meravellós. Quan van descobrir els cadàvers cridava l’atenció les cares de felicitat que tenien. Va costar molt separar-los les mans.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: