Els vampirs del son

Un relat de: Temujin

Els vampirs del somni és el nom que els vaig ficar, perquè és el que millor els defineix i perquè ells mateixos no tenen nom, no es designen, només tenen una vaga consciència de col·lectiu. La veritat és que no semblen necessitar cap nom.
Els vampirs del somni, no se ben be si són vampirs, no se si son persones, de fet no en se gran cosa d'ells, només el que m'han explicat. La seva vida depèn de nosaltres, són una mena de paràsits, però allò que ens treuen, allò que ens xuclen, molts no ho considerem massa important. Es la nostra son, els nostres somnis, el que els fa dormir i en dormir els fa viure.
Hem van explicar que viuen en una antiga casa senyorial als afores de la ciutat, una d'aquestes entre camps de carxofes envoltada d'abets. Són un grup d'uns vint individus, d'ambdós sexes. No són ni joves ni grans, no hi ha cap nen, diuen que són eterns, si segueixen la seva rutina diària per a sobreviure no moren mai, però no crec que tampoc arribin mai a viure, almenys plenament. La seva immortalitat els llastra, els lliga a unes condicions de vida severes que si incompleixen mínimament moren.
Com he dit necessiten la nostra són, i per això entren a les nostres habitacions a semblança dels vampirs dels llibres i les pel·lícules, i sense que ningú mai no pugui percebre la seva presència ens roben la son i els somnis. Amb un petó, sense passió, un petó rutinari, ens anestesien per un temps, durant el qual ens xuclen la son, boca a boca.
Qui no s'ha desvetllat mai a mitja nit, qui no a tingut mai dificultats per dormir durant dos o tres nits? No t'has preguntat mai al llit de matinada perquè coi no tens son?
No solen visitar més de tres nits seguides la mateixa persona, si abusen de la nostra son ens consumim, de fet a força de robar-nos els somnis, els perdem i anem fent-nos tristos. Com depenen de nosaltres ens han de cuidar, necessiten la nostra son, són dèbils i amb ella poden descansar. Es passen la major part de la seva vida dormint, així es poden mantenir en vida durant segles, sense envellir les seves cèl·lules, ni el seu cos, sí romanen majoritàriament en hibernació i letargia infinites.
Però cada cert temps, dins el defalliment i la foscor, apareix un d'aquests individus amb una sobtada inspiració artística. Asseguren que les seves obres (preferiblement pintures o poesies) són d'una bellesa excepcional, somiada per a nosaltres, de fet somiada per nosaltres. Però resulten aparicions del tot ocasionals, perquè la febril inspiració els du a una activitat sense descans, fatal per a ells que sempre moren amb l'obra inacabada. Són els embruixats pels somnis.
Bé, se que realment tot això sona a ciencia-ficció, segurament us pregunteu qui ma explicat tot això, i perquè me l'he cregut. M'ho ha explicat Ilie, un dels Vampirs del son.
Crec recordar que era dimarts al matí, jo havia sortit a córrer pels camps dels afores,entre camps descuidats i abandonats on fa anys que no s'hi planta res i on l'herba estableix el seu aburrit i improductiu domini, i hortets cuidats rebosants de fruits i colors al costat de petites casetes. No estava de massa bon humor i volia desfogar-me, perquè les coses no anaven massa bé, sense feina, sense novia, jugant malament a fútbol... Havia pensat en iniciar un saludable costum com anar a correr ben d'hora cada matí i agafar bona forma, així potser millorava en alguna cosa. Aquell era el primer, no hem resultava gaire agradable. Escoltava Tear Drop de Massive Attack a l'MP3, mentre corria com un ximple, sense ningú darrera ni cap pilota davant, i de sobte vaig veure alguna cosa tirada sobre unes herbes a la dreta del camí. Vaig parar un metres abans, cansat, mecànicament vaig fer unes passes per a recuperar la respiració fins arribar al seu costat. Semblava un vagabund, tirat, amb la cara al terra, immòbil. Després de donar-li una quants cops amb el peu a les costelles es va moure una mica, no li volia fer mal, però pensava que era un borratxo i només volia despertar-lo. Poc a poc es girà, portava una roba estranya, bruta i desgastada, com d'una altra època, sense cap marca, teixits naturals i colors apagats. Tot en ell era molt gris, menys la seva pell que extremadament pàl·lida deixava traslluir una quantitat increïble de venes a cada centímetre de pell. Tenia el cabell curt i llaci de color castany apagat, sense cap brillantor. No em feia cap llàstima, ni oferia res que invites a estar-se més d'un segon passatger al seu costat, però allà em vaig quedar.

Sóc Ilie..

A mi que collons m'importa vaig pensar. He de dir que no era el meu millor dia? Però mentre pensava si marxar o quedar-me, si ajudar-lo o xutar-li la cara, el vaig mirar, i va resultar que la seva total intrasendència, la tristor que mostrava cada milimetre de la seva pell, i la certesa que amb cada parpalleig meu se li escapava una mica de vida hem varen convidar a asseure'm al seu costat. Res nou a la nostra societat gustosa de contemplar la desgracia aliena i procurar-se el benefici propi. O potser, senzillament fou la gravetat actuant sobre el meu cos cansat.

Sóc Ilie - segurament pensava que amb els auriculars posats no l'hauria escoltat la primera vegada.
Molt bé, molt bé, però sincerament no te pinta de que ho hagis de ser molt temps més. Necessites alguna cosa? L' ultima voluntat?
Que puc necessitar allà on vaig, que em pot acompanyar en un dia tant ple i joiós, que pots oferirme tú amb la teva mediocritat, que tens de valor que ja no t'haguem pres... - digué. I va relatar-me la seva història

En una altra ocasió no hauria aguantat gaire temps amb totes les dents a la boca, no seguiria obrint-la sino per expulsar sang. Però la veritat, es que no m'ofenia, es més començava a sentir-me subjugat, tenia alguna cosa que m'era familiar, i per sobre de tot desplegava una firmesa, una seguretat i una altaneria tant grans amb cadascuna de les seves paraules que hem semblava que omplien tot l'espai fins l'horitzó fins enfosquir el sol alhora que jo m'anava fent petit i poca cosa. I es que si alguna cosa tenen o senten amb seguretat, es la certesa de la seva superioritat vers nosaltres. Són ben conscients de que poden considerar-se els nostres depredadors, almenys en un grau tant elevat com ho som nosaltres mateixos. "L'home es un llop per a l'home" que deien Plaute i Hobbes. Però més que llops, per a nosaltres ells són com els nòmades que beuen la sang dels seus camells enmig del desert tenint cura de no dessagnar-los. No ens volen dessagnar perquè ens necessiten, cobrim les seves dos úniques necessitats. Alguna vegada no has trobat a faltar res del que guardes a la nevera? "Però si ahir a la nit tenia llet?" Amb la seva perfecta destresa per entrar a les nostres habitacions, perfeccionada durant segles, poden obtenir de nosaltres una mica d'aliment, el poc que necessiten, i la tant preuada son i els seus somnis.
Sembla ser que gairebé no requereixen aliment, ja que no tenen gaire despesa energètica, només la emprada per entrar a la nostra habitació i robar-nos la son que els permetrà dormir sense realitzar cap esforç físic que exigeixi massa al seu precari estat de forma. Només dormen per a mantenir-se amb vida, hivernen cada cop que dormen, només envelleixen els minuts que estan desperts, minuts que ni molt menys són suficients per fer-los venir la son, gasten el seu propi son però necessiten seguir dormint, i nosaltres avui dia sóm un cultiu perfecte de son, ja que fem ben poca cosa més que rebentar-nos a treballar acumulant son i son dia a dia. Probablement si no fos per la seva intercessió hi hauria dies que no sortiríem del llit i segurament en molts casos seria infinitament millor que no pas sortir-ne. Per a fer el que fem i viure com vivim.
Potser penses que la nostra vida es netament millor, molt superior en quant a emocions viscudes i experimentades, en quant a sentiments trobats i perduts, en quant a vida mateixa. Qui sap. A ells això no els preocupa, no jutgen quina vida es més agradable o mes plaent, no han estat mai feliços ni han deixat mai de ser-ho ja que no experimenten cap sentiment que nosaltres coneguem, o potser si, en els nostres somnis.
Ilie tenia un amic, bé, no un amic, un company amb qui ocasionalment parlava ja que solien coincidir als racons de la casa que habitaven. Creuaven dos o tres frases per setmana, cosa que era un promig considerable dins la seva comunitat absorta en la mes absoluta desídia eterna. No sentien necessitat de comunicar-se, ni tocar-se, ni per suposat, de procrear. Quin desperdici més gran d'energia! segurament causaria la mort a qualsevol que ho intentés. De manera que eren una comunitat tancada, permament i inmutable, mai tenien canvis.
El company d'Ilie s'anomenava Ivo. Els dos eren semblants, dintre de la semblança general i amorfa de tots ells, independentment del seu sexe. Però tot i així Ivo tenia un aspecte que nosaltres considerariem més saludable, més normal, la pell amb més color, el cabell amb més color, els ulls amb més color. No tenien res més en comú que la casualitat que els portava a racons pròxims que no estaven ocupats per a dormir quan tornaven de la casa d'algú a qui havien visitat, fent un esforç d'equilibri i de contenció màxima de despesa energètica. Les sortides els poden sortir cares si les fan massa lluny o triguen massa a tornar tot i que en cada ocasió els envaeix un nerviosisme, i un frenetisme propiciats per la seva sed de son i somnis, que els proporciona una força sobrehumana dirien ells, la resistència fisíca i la capacitat motriu del més comú dels mortals per a nosaltres. Tot i això els seus cosos llargs han evolucionat per a proporcionar-los una destacadissima elasticitat i fluidesa en els seus moviments, en busca del major estalvi energètic, i que sorprenentment sempre mantenen tot i els llargs períodes d'inactivitat i repòs dels que "disfruten".
Hagué un dia que parlaren més del normal.

Ivo... Ivo....Ivo......
Què?
He descobert una somiadora meravellosa.
...
Meravellosa Ivo, no t'ho pot
s imaginar... Si poguessis disfrutar tant...Si et digués ón viu m'ho agrairies.
A...
Ivo ho has de viure.
Tinc són.
Jo també, i friso per dormir, per tornar a somiar...
Calla.
Ivo pots vindre amb mi la pròxima vegada.
Molt estrany.
El què?
Tú.
Perquè?
Calla.

Ilies és sentia pressa d'una exitació i un nerviosisme incontralables, volia compartir el seu descobriment, volia parlar amb algú, dels grans somnis que vivia, volia dormir per a passar el temps necessari per a la pròxima visita a la seva somiadora, volia plasmar i deixar constància de la bellesa esfereidora dels seus somnis, patia per perdre'ls en la seva inmortalitat... Però estava molt cansat de tant llarga conversa, era hora de dormir.

Passaren les semanes i hi hagueren noves visites d'Ilie a la seva somiadora, cada cop més freqüents, tot i la mesura i la contenció que ell s'autoimposava per no esgotar la seva meravellosa font. Amb el seu goig creixia el seu neguit. Els somnis eren cada cop més grans regals, però a aquest augment l'acompanyava la por a oblidar-los. Ilie pensava que eren massa bons per perdre'ls, però i si ja havia viscut alguna cosa semblant? No ho recordaba. No podia pedre aquell tresor, i va començar a pintar i a augmentar les seves visites, a dormir menys i a cansar-se i consumir-se feliçment.

Pintava deserts feliços, pintava selves felices, tundres felices, muntanyes inmensament altes i felices, pintava mars feliços... En realitat res d'aixo era seu, però havia esdevingut tota la seva vida. Gairebé no sabia ni com es deia, només recordava un nóm, tot i ser una mica llarg, Omar.

Somiava en un desert, ell hi caminava lentament perquè estava cansat. La calor era insoportable, era incompatible amb qualsevol tipus de vida, pero ell era allà sofrint-la i tot i que sabia que la nit seria pitjor pel fred extrem, només volia tenir fred, però les hores passaven, els dies, les setmanes, i no hi havia nit ni fred, només sofocant calor. Però de cop recordava un nóm, Omar, l'associava al desert i l'havia anat a buscar, però recordava alleujat que no era aquell desert on el trobaria, i simplement cambiava. Ara era de nit, també al desert, però no feia fred ni calor, i era un desrt ple de vida, amb oasis, caravanes, turbants, palmeres, tresors, espases... però sobretot era un desert amb Omar, perquè ara ja el tenia amb ell, era un desert feliç, i es veia ajagut amb ell, tot i que no es reconèxia, perquè tenia un cos diferent sabia que era ell.

Leire havia conegut Omar feia poc, pensava que s'estava enamorant i se sentia plena d'energia i vitalitat. Tot era possible, si havia pogut trobar una persona tant meravellosa per a ella, per a viure junts i per ser feliços donant-se felicitat mútuament. Que podia anar malament ara, que podia fallar si es trobava en la millor època de la seva vida? No tenia por de res , ara ja no, la felicitat que tenia no podria anarse'n, perquè havia conegut a Omar i sabia que amb ell no tindria cap disgust la resta de la seva vida que ja tot seria perfecte.
Els dies de tampteig passaven volant dins la seva eternitat. Quan estava amb ell parlant o escoltant música o rient, els rellotges corrien amb un ritme frenètic, però per les nits, separats cadascú a casa seva el temps era cruelment lent, tenia la sensació que amb l'estona que tardava a adormir-se pensant en l'endemà i en Omar la humanitat n'havia tingut prou per passar de les grans cavernes als pisos de 30 metres quadrats. Però quan aconseguia adormir-se els seus somnis eren pura glòria. Leire no sabia que no només ho eren per a ella. Quan s'aixecava pel matí ho feia tremendament contenta, davant la perspectiva de passar un nou dia amb Omar, però també amb el regust d'haver palpat la futura e inevitable felicitat amb ell en els seus increïbles somnis.
Però de cop un dia va començar a dormir malament, i es notava cansada, pensava que seria degut als nervis de l'imminent dia en que s'acabaria el tonteig i Omar es decidiria a passar la nit amb ella per a declarar-se el seu amor etern entre petons i carices.
Van passar un parell de nits més que no conseguia dormir bé, i no acabava de trobar-se molt fina, així que li va dir a Omar que devia estar incubant algun virus, que feia uns dies que no s'acabava de trobar bé i que li agradaria molt que ell passes la nit a casa seva per cuidar-la. Ja no podia esperar-lo més, i ell que mai trobava el moment per intimar més, perquè estava enamorat des del primer instant i volia ser perfecte, pacient i romàntic per a ella, no va saber dir que no, ni tampoc dissimular la seva felicitat.
Per fi estarien junts.
Leire va acompanyar a Omar al pis d'ell que impacient per ficar-se a la faena insistia en quedar-se allà, però Leire volia estar a casa seva a la seva habitació, deia que allà estaria més comoda i es curaria més aviat. Així que ell es va preparar un maleta amb roba i un necesser i marxaren.
Van sopar contents i emocionats, begueren vi de 15 euros la botella, el millor vi que tenia Leire per casa, i després de mirar una estona la tele i quatre carícies i quatre mimos van anar a l'habitació d'ella a començar a viure junts fins que la mort els separés, i no sabien el poc temps que tindrien pa fer-ho.
Va ser perfecte per als dos, tal com ho havien imaginat, ni un ni l'altre cabien en si de goig, com era possible que siguessin tant feliços? No podien demanar res més. I s'adormiren en un llarg abraç, o almenys Omar, ja que Leire només es pensava que dormia quan veia una estranya figura observant per la finestra des de fora, i quan la va veure entrar, un home alt, prim i pàl·lid, transportat directament al seu somni des d'una altra època.
Tenien la ràdio encesa i sonava una bonica però trista cançó de Ludovico Einaudi, Fuori dal Mondo, quan ella va adonar-se de que no estava dormint, en el moment en que aquell estrany se li apropà per fer-li un petò. En aquell moment sentí que el coneixia, que li era pròxim sense haver-lo vist mai i va quedar-se amb els ulls oberts immòbil, tranquil·la i serena tot i que no es podia moure. Pensava que no ho necessitava. Només mirava com aquell estrany es passejava lentament per la seva habitació, com la mirava fixament i finalment com es desvestia. Era lleig, fins i tot repugnant i en veure'l apropar-se va començar a tenir por. Però segui sense poder moure's i sense poder tancar els ulls. Leire hagué de veure en primera persona la seva violació, tot i que no sentia res i va acabar per pensar que finalment tot era un somni, més encara després de veure aquell estrany passejar-se per l'habitació amb un ganivet de cuina i dirigir-se cap a Omar. Però no podia veure que passava perquè no podia girar el coll, quan aquell home sortia de seu camp de visió ja només podia esperar que hi tornés a entrar.
Segur que tot era un somni, no podia ser que s'acabés així tanta felicitat, però començava a sentir el seu cos una altra vegada, i senti sota seu un espessa humitat, que descobrí era sang, la sang d'Omar que li brollava fosca i espessa, sense cap pressa del seu estómac massacrat a forats. Els llençols i el seu propi cos compartien tota aquesta sang, formant un camí que duia a Omar. Entumida va girar-se cap a ell per abraçar-lo i despertar-lo i dirli que estava vivint un somni horrible quan va notar l'acer travesant-li l'esquena. No podia defensar-se, només sentir com se li escapava la vida i amb ella tota l'esperada felicitat que havia somiat. Només esperava despertar-se. Perquè si feia tants dies que no somiava el primer somni que havia tornat a tenir era així?

Ilie va sortir per la finestra per on havia entrat, estava confós i frustrat. Tot i que havia fet realitat els millors somnis que havia robat no sentia cap plaer comparable als mateixos somnis quan els tenia. Havia somiat en compartir felicitat i en formar part d'una unió que no entenia. Instants abans havia vist com aquelles dos persones duien a terme el ritual de l'amor que tant havia somiat i anhelat, però en realitzar-lo ell es quedà buit i molt cansat. Sentia un cansament etern que no s'esvairia mai, però s'estava fent de dia i només desitjava arribar a casa seva al seu racó i tenir els somnis que havia robat aquella nit a aquella jove. No sabia perquè a la realitat havia sigut diferent i tant buit i pobre, per això únicament volia descansar i tornar a somiar. La seva vida es reduí als instants en que podria fer-ho quan arribés al seu racó amb els seus tot i que no li importessin mínimament, ningú l'hi importava, només descansar i somiar.
Sortí per la finestra i tornà cap a casa més cansat que mai desitjant a cada segon poder arribar però sentint a cada pas que no podria fer-ne un altre.

Així mel vaig trobar jo, i axí el vaig deixar, i així romandrà fins la seva decomposició.

Ara bé, no estic segur de que tot això passes de veritat, fa unes quantes nits que no dormo bé.

Comentaris

  • Bases del “Concurs ARC–Catarsi 2011. Relats de ciència-ficció, fantasia i terror”[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-12-2010

    http://associaciorelataires.com/

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Temujin

2 Relats

1 Comentaris

956 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00