eLS VALENCIANS

De petit, abans de trobar el lloc ideal per passar l'estiu, que va ser, fins el juliol de 1.936, la masia de Can Gorchs, que corresponia al terme municipal de Llerona i tenia molt a la vora Les Franqueses, La Garriga i Granollers, vàrem anar, un any, a Palautordera, que era un poblet de la falda del Montseny i que, no sé per què, tenia molta mania al poble del costat , que era Sant Esteve de Palautordera.

Quan vaig començar a viatjar per tota la península pensava, encuriosit, en les moltes vegades que trobava antipaties similars entre pobles, ciutats i capitals de província.

Vaig constatar que era una constant, encara que pensava que només superficial, i que si es donés una situació de catàstrofe a qualsevol lloc, els veïns i anirien a socorre'ls cames ajudeu-me.

Recordo les expressions despectives de ciutats i pobles de tot arreu : Madrid - Barcelona, Bilbao - Donosti, Màlaga - Sevilla i, per centrar el tema que avui explico, València - Barcelona.

De sempre havia escoltat allò de "Valencià i home de be, no pot ser", que els valencians contestaven, certament amb poca imaginació, en els mateixos termes, però invertits: "Català i home de be , no pot ser".

Ja dic que a totes aquestes foteses jo no hi donava cap importància, fins un dia que, a València, un home de la terra, que m'havia sentit parlar català, em va dir, amb una mirada que volia fer mal, "abans moro que català".

Han passat molts anys d'això que explico i he tingut temps de llegir molts diaris i formar-me una opinió general de l'Espanya de Franco, que és la que vaig viure.

Eren els temps de la dictadura que volia una Espanya" Una, Grande y Libre" on ningú que parlés una llengua diferent a la castellana era considerat definitivament com un espanyol traïdor.

Catalunya, que era un poble impotent i ressentit, no podia oblidar la invasió de Felip V, que ens va incorporar al regne de Castella amb la prohibició expressa d'usar la nostra llengua i anul·lant totes les prerrogatives de tots els nostres drets.

Aquest abús manifest, però, el va patir amb la mateixa intensitat el regne de València i la gent que es considerava catalana va patir la mateixa humiliació que nosaltres.

A més, aquella pobra gent es va trobar amb un altre intent d'apropiació per part nostra, amb la expressió de "Països catalans", que era un intent més romàntic que real, però que els creava un conflicte afegit.

Jo crec que aleshores a València va començar un desvarieig cimentat en el seu sentiment de poble que estimava la seva independència, com nosaltres la nostra, però que, perduda la llengua que devien de parlar abans de la Reconquesta, i que penso que devia ser aràbiga, es van trobar sense referents propis.

Per això es varen aferrar a la forçada convicció que el valencià i el català eren llengües de procedències diferents i ara viuen un garbuix mental que és prou comprensible, motiu per el qual ara he arribat a comprendre el seu malestar.

Els valencians son gent treballadora i imaginativa, condicions que em permeto considerar més hereves de la nostra influència que de la castellana, però estan rebent tanta pressió de la llengua de "l'Imperio", que penso que acabarà oblidant el català.

Aquest fet, que és desgraciat però que sembla irreversible, no crec , però, que tregui cap de les virtuts ni cap de les conviccions íntimes que han caracteritzat la seva personalitat i que, diguin el que vulguin els polítics de qualsevol procedència, el seu sentiment serà sempre el de ser un poble diferent i afegeixo jo, magnífic.

SANTANDREU3