Els ulls..., els teus ulls...

Els ulls...,
els teus ulls...

Els teus...,
els teus ulls...

Són els teus,
de ningú més.

Estranys, de vedades,
escalfen, de vegades.
Però també es claven,
t'observen fredament,
et fan xisclar.

Els ulls...,
els teus ulls...

Arrasen,
et poden,
et fan a miques,
et traspassen.
et cremen per dins.

Els ulls...,
els teus ulls...

Son els teus
i de ningú més.

Els ulls...,
els teus ulls...


Si t'he d'esperar,
que l'espera sigui dolça.
Em sobren les amargors.

Si t'he d'esperar,
que no passin els dies
tan depressa.
La incertesa fa mal.

Si t'he d'esperar,
t'esperaré,
avui, demà
i potser sempre.

Si t'he d'esperar,
aprendré a cridar
en silenci.



Trist.

Has passat suau,
un vent suau.

Trist.

M'has pres el temps
i no he pogut dir res.

Trist.

Camina sola,
camina.

Trist.



Ja no cal,
ja no cal que vinguis;
he marxat.



Seria massa tard,
tal vegada seria ja massa tard.
Els moments passen,
no es retroben.
Passen sense més.
La dissort del reclús
s'acaba amb una porta oberta.
Ara he obert la porta,
he sortit
i la pluja em mulla la cara.
Seria dons massa tard
per retrobar aquell moment
d'encís i esclat,
massa tard potser
per vèncer la por
i brindar pel futur.