ELS TRES PORQUETS

ELS TRES PORQUETS

...els tres porquets es van construir una casa.
Una era de palla, l’altra era de fusta i l’altra de maons.
L’home és un llop per a l’home.
Plaute / Thomas Hobbes

PALLA
La remor s’intensifica i el vaixell comença a moure’s. Lentament es va separant del moll. El ferri solca les aigües calmes sense cap balanceig encarant-se a la bocana del port i deixa enrere la ciutat que espurneja llums esgrogueïdes per lluitar contra la foscor que sobre ella estén el capvespre d’hivern. De cara a mar, la bramadissa dels motors s’accentua provocant un tremolor que recorre tota la pell del vaixell sense esborronar-la. Les onades esclaten contra la proa llençant grapats d’escuma blanca que contrasten amb la penombra de l’hora foscant.
Ara és quan el Rashid torna a parar l’orella. Cap veu, cap passa, cap soroll. A poc a poc i amb la precaució de la salvatgina que tem el predador, surt de l’amagatall i s’acosta a l’ull de bou per contemplar com la ciutat es va fent petita, encara més. Aquesta ciutat on no hi cabia, on no hi havia trobat un lloc per a ell, ara s’allunya agrupant totes les seves lluernes en un núvol lluminós.
El Rashid té disset anys, li sembla, és alt i prim, pell torrada i ulls clars. No ha menjat sempre que ha tingut gana i això no engreixa. Va deixar, fa unes setmanes, el seu poble, un poble petit de cases blaves que formen carrerons estrets en mig d’una zona àrida i seca. S’hi arriba per un camí polsós que el travessa i per on, un cop al dia, un desmanegat autobús va i ve de la ciutat. Unes barraques fan d’escola per a la canalla, on ell va aprendre el poc que sap, escriure i fer quatre números i per a les petites malalties hi ha un despatx on visita tres matins cada setmana un metge passavolant. No hi ha feina per a tots i la poca que hi ha és dolenta. El treball al camp amb prou feina dona per menjar. Aquest és el món que ha deixat per anar a la capital, un món més gran, amb més carrers per vagarejar, més escoles per als que saben més que ell, amb més botigues per passar de llarg i amb molta més gent, que no l’estima. Ha viscut fins ara com un trapezista fent salts mortals sense xarxa, i com han fet molts, ha anat dirigint la mirada cap a Europa, aquell conte tant bonic del que sempre li han amagat que hi ha el llop.
Estira braços i cames amb moviments lents com si volgués allargar els seus membres, com un gat després de la migdiada. Mal contades, ha estat tres hores sobre la roda de recanvi, amagat en un espai camuflat amb fustes pintades del mateix color del camió, lligat i resant.. Més enllà d’aquella lluïssor que es va fent petita hi queden els pares i alguns germans. Ara, sol, se sent gran. Ara, sol, se sent sol. El viatge és llarg i malgrat sentir-se exposat, sempre amatent a qualsevol remor, allarga aquesta estona d’assossec.
Torna al seu amagatall quan les llums del port d’arribada es van desgranant. Els xofers no trigaran a baixar a les entranyes del vaixell preparant-se per al desembarcament. Amb un parell de minuts n’hi ha hagut prou per que tot el cos li torni a fer mal i el cor se li acceleri. El brogit dels motors del vaixell es va atenuant i la vibració perd intensitat. El vaixell està atracant. Sent veus, cada vegada se’n senten més, l’obrir i tancar portes de les cabines i el motors que es van engegant com una lletania enrogallada. L’aire put a gasoil. Una forta vibració el sacseja, el camió ha engegat, el somni és a tocar.
Té sort, a l’esplanada del port el camió ha quedat emparat per altres. Treu les fustes que l’amagaven i les deixa a terra sense fer remor i s’escapoleix. Te gana però no té menjar, té son i no té on dormir, té esperança i no sap on la té, té por i no se la sap treure de sobre. Ja dins de la petita ciutat tot li sembla molt igual a la que acaba de deixar enrere, on es va haver d’espavilar per subsistir després d’haver pagat molts diners dels que duia per que l’ajudessin a fugir. Sota un fanal solitari es treu de la butxaca el cartró plegat que li fa de cartera i en treu la fotografia de la família, de tota, els pares i els germans, els que s’han quedat, els que van marxar i els que són morts. Se la mira i l’estreny contra el pit mentre els llavis proven de somriure. Quan la torna a guardar, la mà li agafa un lleuger tremolor que se li encomana a l’anima.
El fred ha reclòs la gent dintre les cases i comença a roinejar. Camina desorientat per uns carrers que no coneix i pensa que ja li va bé que els carrers estiguin buits. El fred el va penetrant, no té altra roba que la que porta posada, els petits amagatalls sota els camions no permeten emportar-se res. Camina arrambat a la paret on la llum es somorta i els balcons fan un migrat aixopluc. Va pensarós intentant decidir quin recer li pot ser més convenient per aquesta nit quan veu una ombra que traspassa la vorera, aboca alguna cosa al contenidor i desapareix. En ser-hi a l’alçada veu que és un sac de paper ple de barres de pa, les que no s’han venut. S’hi atansa i comprova que és tou, en pren una barra i comença a rosegar.
S’atura davant de la sucursal d’un banc i mira l’interior. Hi ha un caixer automàtic i la porta que dona accés a l’oficina. A l’altre costat un angle entrant que interromp la continuïtat del pany de paret fa una raconada enfosquida. Veu que alguna cosa es mou a la penombra. Es un homenet que està parant uns cartrons a terra i que l’ha vist. Se’l veu gran, va vestit amb roba vella i amb aspecte descurat, fa dies que no s’afaita. L’homenet se’l queda mirant i acaba fent un gest amb la mà convidant-lo a entrar, el va repetint fins que el Rashid agafa confiança i entra.
L’homenet li fa preguntes: d’on vens?, on vas? No tens lloc per dormir?... El Rashid no entén res i va movent el cap en senyal de negació. Tu tranquil, li diu l’home, jo vigilo, mentre amb el dit índex s’abaixa la parpella d’un ull. L’home passa el pestell, mai no se sap qui pot entrar. S’acomoden i es proposen dormir. La fatiga venç totes les sensacions del Rashid i s’adorm somiant el seu somni. La solidaritat dels necessitats li donarà protecció i companyia, per una nit.
La mitja nit ja és passada llargament quan s’atura un cotxe, un esportiu vermell i sorollós. A dins destaca la fatxenderia d’un home en companyia de dues dones que exterioritzen la seva diversió amb sonores riallades. Dins l’estança del caixer el sensellar ja l’ha ullat i està a l’aguait fingint que dorm. Amb aires de grandesa el pavó baixa del cotxe i es dirigeix cap a la porta del banc, que troba tancada. Prova d’obrir-la sacsejant-la, és en va. Arrana la cara al vidre tot fent visera amb la mà per veure per què la porta està tancada, i s’entorna cap el cotxe gesticulant amb els braços de manera ostensible per tal que les dones s’hi fixin i no es perdin detall de l’actuació. Després de dirigir-s’hi amb aires de “veureu això com ho arreglo”, agafa el mòbil i truca tot mirant-les com dient: ara sabran qui sóc jo!
L’homenet, gat escaldat, ja ha vist que aquesta nit no descansaran el que voldrien. Sacseja el Rashid dient-li frases que aquest no entén però amb gestos contundents li fa veure que han de marxar de seguida. El Rashid sense comprendre res l’ajuda a agafar les escasses pertinences. Mentre el pinxo continua gallejant amb les dones, l’homenet i el Rashid s’esmunyen cantonada enllà i es perden corrents entre les ombres.
Pel cap del carrer apareix un cotxe que espurna llampades de color blau. Quan s’atura davant del banc, el llop encara és a dins del cotxe vermell.

● ● ●


FUSTA
Es alt i prim, negre, molt negre. El to grisós dels cabells rinxolats són una incerta referència de la seva edat. Vesteix una samarreta de color blau amb el lema “I love Iceland” que, malgrat la migradesa del seu cos, li ve estreta, uns pantalons texans gastats i no precisament per anar a la moda, sandàlies i una gorra de visera, meitat blava meitat vermella amb l’escut del Barça sobre el front. El Demba va arribar, fa cinc anys, després d’haver travessat el desert i tenir la sort d’embarcar-se en una pastera amb benzina suficient que va trobar bona mar. Nou de cada deu que ho intenten moren ofegats, li deien, deu de cada deu que es queden moriran de misèria, contestava. Amagant-se i sobrevivint com va poder, menjant fruita dels camps, pidolant i robant sense violència, va travessar el país mentre se li marcia el somni d’una vida millor que la que havia deixat al seu poble, on no calien més de quatre paraules per acordar un preu i una feina, quan n’hi havia. Aquí és el reialme dels papers, sense papers no hi ha feina i sense feina no hi ha papers. Els pobles grans són freds, esquius, tristos, atabalats, amb les mesquineses dels rics i les dificultats del pobres. Enyora el seu país, les cerimònies, la música, els capvespres de postal, fins i tot la calor i els mosquits, però sap que no hi pot tornar amb les butxaques buides.
“Les cases del dipòsit”, així és com anomenen al poble el grup de barraques que hi ha al turó del dipòsit municipal d’aigua, a la vesant que mira al cementiri, a tocar del polígon industrial. Són barraques fetes amb material de rebuig, fustes, uralites, plàstics, qualsevol cosa que presenti una superfície plana susceptible d’acoblar-se amb una altra. Dir que és un racó de món poc salubre fins i tot és una afirmació exagerada. Tant sols una vàlvula que obre una canonada de desguàs dels circuits del dipòsit ha permès als seus habitants disposar d’una mica d’aigua. Cap servei públic, són marginals i marginats de la societat. Les barraques estan disperses aprofitant els espais anivellats del terreny i entre mig, cadascú, també el Demba, ha disposat un espai per a les feines de desballestament d’electrodomèstics i mecanismes diversos, els ferrallistes ho volen tot net o abaixen el preu.
Ha baixat, com cada dia, amb el carro comprat al super per un euro. S’acosta pausadament al grup de contenidors. Busca qualsevol cosa o material que es pugui revendre o tornar a usar, Porta una caixa amb eines per desembarassar les troballes de qualsevol afegit voluminós sense valor, un martell, una clau i unes alicates. Passa de llarg del de paper, el blau, i mira de rutina per l’obertura del de vidre i segueix. Els verds són el seu objectiu. Va alçant les tapes i amb el bastó amb ganxo regira el poc que hi ha, ha vingut massa d’hora, Quan acabi la jornada ja en trobarà de més plens. Troba a terra una guia d’alumini, se la mira i talment com si fos un aixecador de pesos l’alça, la repenja sobre el cap i fent força la plega, ara ja li cap al carro.
Es migdia. Emprèn el camí cap a casa, consirós. Fa un parell de dies es va presentar al campament un empleat de l’ajuntament a advertir-los que havien de deixar el lloc ja que en qüestió de pocs dies es començaria l’explanació del terreny per edificar-hi. Deixa l’asfalt de l’últim carrer i comença la pista de terra que porta al dipòsit. Una mica enllà veu una cinta amb el logotip de la policia municipal que barra el pas. Para esment en un company que parla sol batent els braços i que, en arribar a prop seu, li diu sense aturar-se: ja han vingut. En Demba, sense ganes, aviva el pas, tem el que veurà però hi ha de ser. Al capdamunt de la pista veu un cotxe de la patrulla municipal i dues excavadores grogues aturades i els seus conductors que,a peu de màquina, conversen tot fumant-se un cigarret. Quan els passa a la vora, els dos homes giren la cara dissimuladament per que aquell rostre desencaixat no els quedi gravat a la retina. Enfila el corriol vorejat de llentiscle que porta les barraques. Un funcionari se li atansa per dir-li que no passi amb el carro, que vagi a la barraca i s’emporti el que vulgui aprofitar. Els sensepapers són l’ase dels cops i encara consideren que estan de sort si ningú els els demana. Assenteix amb el cap i lentament es perd dins la foscor de la barraca i en torna a sortir en pocs segons amb una motxilla i una bossa a cada ma. Quan li ho van dir s’ho va creure i ho tenia apunt.
Amb el cor llagrimejant s’enfila una mica turó amunt i cerca un lloc per seure. En el sortint d’un pedrot, amb els colzes sobre els genolls i les mans a la cara contempla l’anar amunt i avall dels col·legues recollint les pertinences fins que l’esplanada queda sola. Uns han marxat i d’altres, com ell, s’han quedat per veure com ho tornen a perdre tot. Si fins ara no tenien res, ara no tindran res de res, només una vida per mal viure-la.
Arriba un cotxe tot terreny i en baixen tres homes, dos es posen un casc blau, el tercer un de blanc. S’arriben a l’esplanada. El del casc blanc saluda als guàrdies i als funcionaris i seguidament, amb aquests darrers van entrant a totes barraques per assegurar-se de que no hi queda ningú, després parla amb un del casc blau i aquest es perd de vista per corriol. Al cap de poc apareix amb els dos conductors de les excavadores. El del casc blanc els parla mentre ho va assenyalant tot una i altra vegada.
Ho ha entès tot, el Demba, talment com si hagués estat allà baix. Es el final, un altre final, que s’encavalca amb el començament d’un altre començament. Ronquen les excavadores i en un no res fan entrada a l’esplanada eixamplant el corriol i lluint entre les pues de la pala branques de llentiscle com una mofa de la branca d’olivera que porta el colom de la pau.
L’esperpèntica dansa de les excavadores va arranant el terreny. Una rere l’altre les barraques van sent assolades i amb l’últim alè aixequen una bafarada de pols. Quan el rugir del motors s’acaba, al mig de l’esplanada hi ha un munt de fustes, terra, ferralla, estris, roba.., a sota, el record d’unes vides malaguanyades, les esperances de sortir del pou i la solidaritat dels que no tenen res.
El Demba pensa en la cases del seu poble, fang i palla, humils i justes, sense que sobri un racó. Allà no hi van monstres de ferro a devorar-les. La vida es dura, molt dura, però hi ha homes, dones, vells i criatures, es riu i es plora i ningú enveja ningú perquè tots són pobres, molt pobres, sí, però no miserables. Es treu de la butxaca uns bitllets lligats amb una goma i els compta. Quinze euros al dia per una jornada de deu hores, fredes o caloroses, trepitjant tots els carrers, és el que es ve a treure quan el dia és bo. Si hi hagués una alternativa real ningú no ho faria. Es la paga de l’exèrcit dels desposseïts. Encara li queda el carro ple d’avui que demà portarà al ferrallista. Aparta uns quants bitllets, no gaires i se’ls posa a la butxaca, els enviarà a casa. Recompta els que li queden i li ve al cap tornar-se a posar en el món de la droga però foragita el pensament movent la ma davant de la cara com qui espanta les mosques, ja ho va provar i va veure que acabaria prenent mal i en va sortir. En té prou per subsistir els pocs dies que falten per que comenci la collita de fruita. Hi anirà. De barraca en barraca, de marginació en marginació, de pobresa a explotació. I després tornarà a començar el cicle si no té un cop de sort, una sort que ni en somnis pot imaginar.
Les excavadores se’n van, avui només calia deixar el terreny lliure. Feia més nosa veure les barraques que necessitat les vivendes. Ara no vindrà pas d’un dia, o els que calguin. El del casc blanc se’l treu i s’eixuga la suor amb el mocador. Pren el mòbil de l’estoig que porta enfilat al cinturó i truca.
—Bona tarda senyor Jesús. Feina feta, tot és pla com el palmell de la mà. Ara només cal que els municipals s’encarreguin de què no tornin.
—Molt bé Tomàs, molt bé. Bona feina. Demà passa pel despatx i m’ho expliques, eh? Au, gràcies, bona Tarda.
El senyor Jesús fa girar la cadira lentament encarant-se a la finestra des de la que es veuen les teulades del poble i, allà lluny, un turonet amb el dipòsit d’aigua. Llavors, cerimoniosament, el llop encén un havà.

● ● ●


MAONS
L’empresa Konstrkcle Metabwe S.A., pressuposant les possibilitats de fer negoci i sabedora de l’alt concepte que es té dels soldadors polonesos per la llarga experiència a les drassanes, el 1997 va establir-se en un polígon industrial de la comarca amb el mom de Estructuras Metàlicas S.A. (EMSA) que pràcticament no tenia altra activitat que subcontractar soldadors.
L’Andrzej va ser un de la quarantena llarga que l’empresa va reclutar i va portar amb permís de treball i tots els papers en regla. Es més aviat baix però no gaire. La seva estatura el fa semblar grassonet però és tot múscul, Té el cabell negre amb unes entrades que fan preveure una calvície prematura en un rostre de faccions dures en el que, per contrast, destaquen uns ulls petits i riallers.
Feina no en faltava, el ressò dels Jocs Olímpics havia convertit Barcelona en una nova diana on apuntava el negoci del turisme, el desfici per la construcció d’habitatges, la forta expansió industrial, la renovació de les plantes d’automòbils per als nous models i tot tipus d’infraestructures. Tot anava bé. Encara no portava un any quan va confirmar a la seva dona, l’Agnieszka, que podia venir, que havia trobat un pis de lloguer, petit però que per a ells dos seria suficient i ja les veurien venir. Es van retrobar contents com ocells a la primavera, enjogassats com dos cadells de gat i enamoriscats com dos jovencells. I així va néixer la Katarzina i tres anys més tard la Ewa.
S’havien integrat força bé al barri, eren coneguts i apreciats. L’Andrzej, fent broma, aclaria: a vosaltres us diuen polacos però nosaltres ho som de debò, i els feia gràcia. Gaudien d’aquella pau que dona tenir el necessari per viure, el no envejar res ni ningú i el valorar el que es té quan encara es té, malgrat sigui poc. Llegien, passejaven, flairaven l’aire de les estacions, cantaven amb la pluja i xiulaven amb el vent.
Però l’economia mundial va entrar en crisi, una altra. A Europa creixia la desocupació però aquí la fal·lera constructora i el diner fàcil enlluernava els ull cecs. La feina va anar baixant, tancaven empreses, moltes, i entre elles Estructuras Metàlicas S.A. (EMSA) que va desaparèixer sense complir amb els seus empleats. No li calia patir pels papers, ara Polònia era de la Unió Europea i això li treia un problema de sobre, però només un. L’Andrzej, cada dia sortia de bon mati a buscar feina, disposat a agafar la primera que es presentés, després ja podria pensar en buscar-ne una de millor. I a poc a poc va anar sortint amb menys entusiasme i tornant amb més por amagada en els replecs de l’anima. En agra transició van canviar el benestar per gana, ja no menjaven per la gana tenien. Sense trobar altra feina que petits treballs ocasionals i mal remunerats, va esgotar les minses ajudes a què podia accedir. Ara recull ferralla i cartró. L’Agnieszka va trobar feina de rentaplats els caps de setmana en un bar-restaurant. Però aquesta precarietat remunerada no els pot proporcionar l’escalf d’un habitatge. Els pocs estalvis van anar minvant i va arribar el dia que no van poder pagar el lloguer. Al més següent, fent grans sacrificis, van poder pagar les dues mesades però a l’altra van tornar a fallar, i a l’altra. I un dia es va presentar a casa un funcionari del jutjat amb l’avís de desnonament, primer avís. No els van faltar ajudes però no van arribar solucions. Menjador escolar, Càritas, Banc d’aliments, serveis municipals... tot de “qui dia passa any empeny”. A cada sortida del sol, tots els problemes i neguits es llevaven amb ells.
I allò que uns anys enrere semblava impossible se’ls va presentar al davant amb tota la cruesa: un jutge, invocant la fredor de llei, els deia que s’havien de posar al corrent de pagament en els propers quinze dies o se n’havien d’anar de casa. Per anar a on? Per Déu! A on?, exclamava l’Andrzej, jo puc viure al carrer però la meva família no! Davant de les nenes feien el cor fort però quan eren a dormir, l’Andrzej i l’ Agnieszka es quedaven en silenci, asseguts l’un davant de l’altra, amb la mirada trista i agafant-se les mans per sobre de la taula del menjador. No es deien res, s’ho entenien tot, i tenien por.
Han passat els quinze dies, i més. Aquesta nit, sobre la taula i tenen un paper amb una data. Serà demà. El sentiment d’impotència els corca el cervell i aquelles serradures fines els vessen pels ulls en forma de llàgrimes. Al llit, s’han abraçat i la tendresa, com un furtiu que no vol ser descobert, s’ha estès pels seus cossos. Han fet l’amor. Han plorat. No han dormit.
Al matí, la dona i les nenes es queden a dalt el pis, l’Andrzej baixa al carrer on s’ha reunit un bon nombre de veïns que els dona suport. Mitja hora més tard de l’hora assenyalada arriba una funcionària del jutjat, un delegat del propietari, dos guàrdies municipals i un manyà. L’Andrzej els surt a l’encontre, la comitiva s’atura i parlen. Els veïns el veuen gesticular, obrint els braços amb les mans esteses. Impotència, no hi ha res a negociar, ja han perdut les oportunitats que tenien, li diuen.
Els veïns no fan cas de raons i amenaces. Apinyats a l’entrada de l’edifici, escridassen i insulten la comitiva, no deixant-la entrar. Forma part del guió previst i la funcionària, tot excusant-se dient que ho entén, que li sap greu i que ella només compleix ordres, decideix entornar-se, però els diu que tard o d’hora haurà de tornar. Eufòria continguda entre els veïns, una batalla guanyada, que no la guerra, contra un enemic molt poderós.
Nova data i hora. Ho han de tenir tot fora. Amb eufemismes se’ls diu que aquesta vegada, si cal, es farà us de la força. Les gestions amb els Serveis Socials Municipals només han aconseguit uns dies en una pensió i no ho accepten perquè necessiten poder cuinar, si poguessin menjar de fonda també podrien pagar el lloguer.
No saben què, com, quan ni on, del futur que els espera. No saben res. Només han omplert bosses amb roba i poca cosa més.
Una hora abans de l’assenyalada el tram de carrer ja és tallat i al carrer del darrere hi dues furgonetes de la BRIMO. A l’entrada de l’edifici hi ha veïns, més que la primera vegada, que tornen a barrar el pas dels que venen a executar el desnonament. Amb llàgrimes que expressen la barreja de sentiments, l’Andrzej es nega a donar-los la clau. S’avisa la BRIMO que amb cops i empentes contundents obren pas a la comitiva i els acompanyen fins el pis. Colpegen la porta i amb veu agra amenacen esbotzar-la si no obren. La porta s’obre i apareix l’ Agnieszka amb la Katarzyna i l’Ewa que se li agafen a la cintura. L’Andrzej arriba esbufegant al replà, ha hagut de pujar per l’escala. Teniu vint minuts per emportar-vos les vostres pertinences, els diuen. Tots quatre recullen unes bosses de terra i surten amb una mirada boirosa que regalima galtes avall. Al pis han quedat mobles, electrodomèstics, eines, estris, parament de cuina i un llarg etcètera. Els Serveis Socials Municipals els diuen que el servei guardamobles està avisat, que ho recolliran i ho guardaran, uns dies.
És la realitat d’una ciutat malalta, que emmalalteix cada dia una mica més. Cases sense gent i gent sense casa.
El representant del propietari es treu el mòbil de la butxaca i fa una trucada: Senyor Adolfo, sóc l’Albert. Ja està. Misión cumplida.
A la coberta d’un iot que navega deixant una estela que llambreja sota el sol d’agost, el senyor Adolfo es gronxa en una hamaca en companyia d’una model rossa en topless. Molt bé Albert, apuntat un deu, no, un nou, que aquesta vegada t’has retardat una mica.
Donada per acabada la conversa, el llop es regira cap a la model i li pessiga un mugró.