Cercador
Els tres nens
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Els tres nens es limitaven a jugar després d'haver pres un gelat. Hi ha límits tan envejables!
Un faria segon de secundària, un altre primer, i el més petit cinquè de primària. I jo, terciària, quaternària i quasi cinquenària, asseguda en una de les taules, fent glops d'un tallat calent i escumós i mig fullejant -per no petar folla- un diari amb males notícies sobreres, mirant-me'ls. I, és clar, engrescant-los. El meu fill, el segon en edat, gaudia, i això i el fet que no fos arran de jocs d'ordinador que li xuclaven hores em feia somriure. Era un passar-ho bé sa i natural, amb la única incorporació de dos patinets i una pilota tova. Els dels aparells amb dues rodetes havien de fugir per tal que el portador de l'esfèric, el menor, no els toqués llençant-los-hi i toqués parar. Volaven pels carrers del barri antic! El perseguidor s'amagava a les cantonades o rere els troncs, vigilava, mirava de córrer més del que podia per encalçar-los.
Una vegada es va ocultar sota la meva taula i així el podria avisar quan apareguéssin i amb l'efecte sorpresa i la proximitat potser tocar-ne un. Abans els havia donat guixos -a la motxilla del meu fill, per 'ordre' meva, hi havia des d'una corda de saltar que els extrems eren granotes de fusta, cotxes de joguina, una llibreta i un estoig amb material divers, un llibre de lectura interessant..fins la per a mi indesitjable Nintendo té-dé-ésse -ell l'anomena així, la qual, de fet, quan usava l'aplicació de fer fotos i barrejar dos rostres en un feia petar de riure -en funció, també, de les cares dels qui simbiositzava i que no fossin susceptibles. Amb els guixos van dibuixar circuits al terra per seguir amb els patinets. I si entre dos subjectàvem la corda a alçada prudent, baixa, podien saltar-la, un obstacle.
Suaven la cansalada i la carn-dolça, aquells encara nens. Aquells nens que sent el que llavors eren no moririen. No ho farien perquè jo els immortalitzava dins meu i amb aquest escrit, sabent -i ben bé pot ser que els ho digui un dia d'aquests- que aquells nens seguiran dins seu, com en aquella plaça sense època aquella tarda d'un juliol enganxós, qui sap per adherir-se més a l'ànima.
Comentaris
-
La felicitat té gust de nens jugant[Ofensiu]Montseblanc | 05-12-2016
Pobre de l’adult que no porti el nen que va ser a dins, llàstima d’aquell que no tingui bons records d’infantesa en els que poder refugiar-se o treure’n forces quan la vida ens ho posa difícil…
No hi ha res com aquests moments que expliques (i que explico), són els de felicitat pura i dura, perquè els infants no pensen en el futur, ni en el seu petit passat, ells viuen el moment. Nosaltres vam viure els nostres moments i ho portem a dins, més fortament gravat que el que ens hagi passat ja d’adults. I és meravellós sentir que a dins encara som nens, i que de vegades ens surt a fora. I deixem-nos d’hòsties, res de dir allò de “comporta’t que ja no ets un nen” o “de vegades sembles una nena” (dit en to pejoratiu). Doncs sí, siguem nens i nenes, gaudim de les coses senzilles.
La llàstima és que a molts nens, la vida i alguns humans que no mereixen el nom, els hi fan malbé l’ànima i llavors són adults grisos que s’arrosseguen amb penes i treballs.
L’altre dia vaig anar a casa els meus pares i ma mare va sortir esverada i em va dir “vine, vine allà sota la figuera”. I vaig seguir-la i mentre ho feia era com si la veiés transformar-se en nena, cada cop més àgil, com si la lumbàlgia li hagués marxat, com si tornés a tenir les cames primes i fortes de fa setanta anys. I sota les branques mig pelades de la figuera es va ajupir i em va ensenyar un bolet molt estrany que hi havia sortit. Ella somreia i el tocava amb la punta de l’índex. “Ajupat i toca’l” em va dir. Li brillaven els ulls i vam ser dues nenes encuriosides “perdent” el temps i llençant teories de què era allò, com si el món no seguís rodant, com si no haguéssim de fer el dinar, com si el més important fos imaginar històries al voltant d’aquell bolet... (quin mal les cames quan ens vam aixecar...).
Jo cada cop soc més nena i cada cop més adulta. D’un extrem a l’altre...
Gràcies Mena, la nena! -
precios[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 27-07-2015 | Valoració: 10
Imagino els nena, molt ben escrit
Montse
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436404 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com