ELS “TOROS” DE BRASIL (o MÉS AVENTURES NOVAMENT EXCITANTS D’UN ZOOTECNISTA DE REMUGANTS)

Un relat de: Rubi
Una de les característiques que més n’enerva del laboratori pel que treballo és aquesta inequívoca i marcada complaença en vers els nostres clients, per altra banda tan nostrada catalana. No tenim mai un no per a qualsevol projecte que se’ns proposi i obsequiem sempre amb un rotund i contundent “segur que ho podrem fer” molt abans d’haver ni tan sols albirat l’ inici d’un tímid anàlisi inicial.
Coneixedor d’això, i havent passat els temps en que defensava amb contumàcia la necessitat de ocasionals però quirúrgiques displicències, no vaig posar extrema oposició quan la Cap de Relacions Internacionals en va demanar que agafés de nou l’avió per anar aquest cop a Brasil, malgrat era la setmana de Fires a Girona.
La meva relació amb la Cap de Relacions Internacionals era una mica aspre des del primer moment que va entrar en l’empresa. Formada en Relacions Laborals a la UAB, va arribar al nostre laboratori amb el propòsit i la missió de fer-lo conegut i rellevant a l’estranger i en tant ho havia aconseguit amb escreix, havia promocionat notablement. Però en el seu primer dia en les instal•lacions, em varen demanar que li ensenyes el laboratori d’embriologia. Li vaig dur i, en tant calia penetrar en estances microbiològicament controlades, li vaig demanar es poses una de les bates blaves no reutilitzables que usem en aïllament, que de fa ja uns anys es fabriquen amb una fina tela semi-transparent. Sempre m’ha retret no haver-li especificat que no li calia llevar la roba i que haver mostrat les calces i sostenidors de blonda rosa que aquell dia duia a la resta del personal, hagués pogut ser un fet evitable.
El motiu del viatge em va semblar absurd quan el vaig preguntar. M’explicà que un grup de grangers de Rio Grande Do Sul tenien braus frígids i volien el nostre assessorament per convertir-los en productius. “Serà un problema de les vaques” vaig pensar jo, tot recordant aquell amic uròleg d’Igualada que m’afirmava que en una ocasió un pacient seu li va inquirir què podia fer per millorar la seva impotència...i li va respondre canviar de dona...la qual era present en la consulta. Malgrat tot, avui és Cap de Servei.
No podré descriure-us amb exactitud la notable compensació de “jet-lags” que experimento en viatjar una setmana cap a l’Est i l’altra cap a l’Oest...ni me’n sento!...però encara desconec si això és un fet positiu o negatiu. A més, sóc capaç de sopar sushi i dinar fejoada amb certa naturalitat, malgrat no oblido mai a casa la meva venerada capsa de “fortasec”.
En aterrar a l’aeroport va venir a recollir-me una de les veterinàries de l’empresa que havia contractat, potser precipitadament, els nostres coneixements. El primer que se’m va ocórrer pensar és que no entenia com podia ser jo allà per investigar la frigidesa dels toros si les femelles de qualsevol espècie d’aquell país podien semblar ni tan sols una mica a la que tenia davant. Bruna i exuberant, la seva dèrmica orografia convidava al “surfeig” imaginatiu. Calçava botes altes, adequades per treballar al camp i uns shorts curts marrons coronats per una camisa màniga curta també marron, on els botons superiors lluitaven per encabir dues dansarines sines d’una mida que fa que la comentis amb la colla en les sufocants nits de Sant Joan, després de dos gin-tònics.
Però jo era allà pels braus...que veient-los...eren, més ben dit, veritables “ toros”.
Arribats a la extensíssima granja bovina, després d’un viatge on vaig constatar que el portuguès és prou fàcil de parlar i entendre si hi poses voluntat i desfrenada desimboltura, varem anar directes a l’estabulari dels toros. Ja en coneixia la seva contundència i mida, així com l’adust vigor del seu caràcter...no en va havíem nosaltres mateixos millorat la raça anys abans. Però la mirada del mascle que em varen mostrar era ara extremadament dòcil, sotmesa, allunyada d’aquella de brau hispà que havíem usat en els creuaments genètics temps enrere.
Presta, la opulent veterinària va posar-se un guant, va enllustrar-lo amb algun tipus de llard i va sacsejar fervorosament el gland d’aquella pobre bèstia, que amb prou feines treia el seu rosat caparró, amb prepucial corona, entre la cua i les extremitats inferiors.
La grandària de la resta del membre es va fer palesa de seguit, inabastable en un sol cop d’ull..però sols vaig dedicar-li això, ja que em va preocupar més observar signes o símptomes d’hipotensió, cosa que creia podia passar i ser l’etiologia de la patologia, en calcular la quantitat de sang necessària per elevar tan notable atribut. Aquesta visió, no per esperada menys sorprenent, vaig decidir també encabir-la en la memòria en la secció “coses a explicar en els sopars de la colla”.
Però la veterinària va deixar de sacsejar...i tan ràpid com havia pujat aquella magnitud va baixar.
“Nao mantém a ereçao”...va dir la veterinària (entendreu que m’abstingui de comentar-vos el que em va passar pel cap respondre)
Bé, ja sabia quin era el problema i el motiu del meu llarg viatge la setmana de Fires de Girona (a cinc minuts d’haver rebut per “guasap” l’euforitzant notícia que el Girona havia derrotat al Reial Madrid).
Revisant ràpidament i mental encara no se quin racó dels meus apunts de tècniques reproductives de quart de carrera, se’m va acudir una idea: encerclant el gland amb una anella evitaríem la sortida precoç de la sang dels cossos cavernosos i l’animal mantindria una estona l’erecció, penso suficient per consumar tasques reproductives.
Li ho vaig explicar a la veterinària. No va posar gaire bona cara, però al cap i a la fi l’expert era jo.
Va apressar a un mosso per a que fermés l’animal...Junhinho em va semblar sentir es deia. L’ esmentat tenia aquell posat tant brasiler de estar per a tot menys per la feina, de samba perenne, un tret propi del tarannà d’aquelles contrades que es veia magnificat pel constant grapejar el seu mòbil...no puc assegurar sentís les ordres de la seva mestressa, però va arrossegar ,mitjançant la corda nuada a la cabassada que li envoltava el coll, aquell tros de toro fins un tancat metàl•lic que el va empresonar...tot sense deixar de sacsejar el mòbil.
Col•locar amb precisió l’anella no havia de resultar tasca fàcil. Mentre la veterinària sacsejava de nou el prepuci per recuperar l’erecció (la de l’animal, òbviament), jo vaig pujar-me al seu llom per, amb les meves llargues extremitats superiors, encerclar aquell membre per després amb una ràpid cop de canell, desplaçar la tanca del dispositiu al seu voltant.
Però ai!!...en Junhinho no havia fermat amb prou força la bèstia.
El toro va arrencar a córrer. No se si espantat o extasiat, però el cas és que ho va fer a gran velocitat, amb un servidor amb el cul sobre la seva creu i la veterinària hàbilment arrapada a la gropa, com si d’una amazona es tractés. Però així com jo vaig veure caure de la meva mà l’anella en els primers metres d’aquella cursa, la voluptuosa veterinària no va parar de sacsejar aquell prepuci, que es colrava i envermellia a cada metre que l’animal corria. No érem massa lluny d’enclastar-nos contra la tanca que limitava el camp quan el toro va deixar anar un crit que va fer alçar les orelles a totes i cada una de les vaques de la finca, que plàcidament trescaven pel prat tot rumiant, seguit d’un esbufec i d’una aturada en sec.
Davant de la sobtada pèrdua de velocitat, vaig sortir catapultat endavant i tancant els ulls per por de saber on em precipitaria (concloent en un ràpid anàlisi que el més probable era que fos sobre algun tipus d’excrement), vaig anar a raure a una zona més flonja del que esperava: l’espectacular davantera de la veterinària, la qual, lluny d’esbotzar-me un mastegot, va esclatar a riure quan una pluja de llefiscós contingut de testicle taurí ens va xopar les camises. La imatge aquell tros de dona, amb el cul terra i les cames encreuades, regalimant espermatozous compactats pel seu cutis tot rient i mirant al cel, és d’aquelles que també guardo en la secció de la memòria que abans us he comentat.
Sense parar de riure, en veure com el toro anava a empaitar una dotzena de vaques amb notori fervor, va exclamar:
-Eu só tinha uma rolha
Si, pobre bèstia...sols tenia un tap.
De tornada a l’aeroport, la veterinària em va donar el taló nominatiu a nom del nostre laboratori, tal i com havíem convingut si aconseguia guarir la frigidesa del seu brau. Els dos petons de comiat , mesuradament encabits a les meves galtes, els va farcir amb el suau lliscar del seu dit gros darrera el meu clatell.
Em vaig prometre no tornar-hi a pensar un cop aterrés a Catalunya

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Rubi

19 Relats

5 Comentaris

2007 Lectures

Valoració de l'autor: 8.40