Els textos de Qumra: Primer capítol: La descoberta

PRIMER CAPÍTOL: LA DESCOBERTA



Pico. Pico pedra. Suo, suo a mars,exageradament. El meu rostre està perlat de gotes salades. En un moment donat, una gota es condensa i baixant del front, para un moment en la punta del meu nas, s'allargassa i finalment cau a terra. Pico, pico pedra amb una escarpa i un martell. No sóc escultor, ni picapedrer, sóc arqueòleg i estic realitzant unes feines de definició d'una antiga casa romana en el cor mateix de Girona. D'aquí a poc això serà un pàrquing subterrani i s'haurà perdut una part important de la història més remota d'aquesta ciutat. Pot ésser trobarem algun utensili que els habitants d'aquesta casa varen fer servir en la seva estada. Poc després farem un plànol de la casa i seguidament deixarem pas a les excavadores que deixaran definitivament enterrat en l'oblit qualsevol traça física de l'existència d'aquest domus romà, testimoni d'un imperi que com tots els imperis varen tenir un naixement, un desenvolupament i una inevitable decadència.
Absort en els meus pensaments no sento la veu que em crida i que obliga a la persona que vol captar la meva atenció a vociferar el meu nom dues vegades:
- Eduard, Eduard......
Aixeco el cap i veig el meu amic Toni. Fa quatre anys que li havia perdut la pista. Concretament, des de la universitat a on tots dos donàvem classes: Ell, de política internacional i jo d'història de les civilitzacions. El trobo com sempre, amb aquella cara de bon jan i aquell somriure afable que provocava en els seus alumnes un corrent immediat de simpatia i feia de les seves classes un interval de temps absolutament amè. Els parlava amb un entusiasme encomanadís del conflicte arabo-israelí, dels lobbys de pressió a l'entorn de la Casa Blanca, dels múltiples contenciosos en les fronteres dels països sud-americans, sempre amb aquell punt d'ironia, amb aquelles dots d'oratòria que exhibia sense pudor davant de la seva interessada concurrència.
Pujo els tres escalons que separen el nivell de les excavacions del pla del carrer. Ens abracem, ens piquem l'esquena. Ens comentem l'un a l'altre que no hem canviat. Ens preguntem per la família, pels amics comuns, amb aquella alegria del retrobament, amb aquella joia del que torna a compartir la companyia d'aquell amb qui ha viscut tantes experiències gratificants.
-I doncs, en quin embolic estàs ficat ara?, li pregunto.
-Ja saps que sempre m'ha agradat voltar. Sóc un cul de mal seient. Ara estic a l'ambaixada espanyola a Amman com a assessor polític.
-Tu, un diplomàtic?. No deixaràs mai de sorprendre'm, Toni. Què te s'ha perdut a Jordània?.
-Doncs, mira. D'això et volia parlar. De coses perdudes i que es troben al cap de molt temps. Fa cosa d'un mes uns arqueòlegs iemenites varen trobar en una cova prop del Mar Mort uns papirs antiquíssims. Al fer-los-hi la prova del Carbó - 14 es va descobrir que s'havien escrit fa uns dos mil
anys. L'examen de la tinta també va determinar una edat aproximada. Els estudis dels experts varen revelar que el text estava escrit en arameu, una llengua local que va desaparèixer uns cinc-cents anys després. I aquí és a on hi
entres tu com a expert en llengües mortes......
-Ei, ei, para el carro!. Saps perfectament que només m'hi dedico en el temps lliure, que per cert, no en tinc gaire.
-No va ésser un tal Eduard Ponsatí..., em comenta amb sornegueria, que va publicar un llibre titulat "Llengües mortes del Pròxim Orient"?
-Sí, però (intento defensar-me) va ésser un treball totalment... d'afeccionat...
-Un treball d'afeccionat que és llibre de lectura obligada a les universitats de mig món. Reconeix que ets la persona adequada per anar a desxifrar aquests pergamins.
-Ni parlar-ne. Hauria d'agafar l'avió i ja saps que sóc una persona que sempre toca de peus a terra, que estic totalment arrelat al país i que m'agrada en Josep Pla que és un escriptor totalment conservador....
-Sempre t'he dit que en Pla era un escriptor feixista i localista...
-Tant me fa, però escrivia de puta mare i feia unes descripcions absolutament espatarrants...
-Bé, deixem en Pla. Què els hi dic als de l'ambaixada?, em pressiona.
M'ho penso. No m'agrada gens la idea, però hi ha un punt d'aventura en mi, un Indiana Jones amagat que pugna per sortir a la llum. I la vanitat mal dissimulada que m'empeny a acceptar una feina que em pot reportar reconeixement i fama.
-Va. D'acord. Quan ens en anem?
-Te'n vas. Jo he de fer encara algunes gestions. Ens veurem a Amman. Et vindré a trobar a l'hotel. Has d'anar al consolat i allà et facilitaran el bitllet d'avió i s'encarregaran de tots els tràmits necessaris: Vacunes, visats, etc.
-I a més a més hi he d'anar sol?, protesto
-Ja ens trobarem allà. No et preocupis. I ara me n'haig d'anar. Tinc pressa. Ens veurem d'aquí una setmana a Amman.
Ens donem la mà i ens acomiadem. El veig allunyar-se per l'estret passadís que han deixat per als vianants al costat de les excavacions. No sé per què però de cop m'envaeix una estranya sensació, una malastrugança. Temo per ell mentre el veig perdre's entre la multitud d'aquest dia feiner i sense adonar-me'n em descobreixo intentant esvair les meves pors particulars. M'eixugo el front on pul·lulen des de fa estona unes gotes insistents i emprenyadores i em pregunto si seran producte del calor o una reacció del meu cos als dubtes que es comencen a apoderar de la meva ment.