Els teus ulls

Alguns dies estiuencs a l'horabaixa, el mar encalmat pren una textura vidriosa, gairebé sòlida. El blau marí intens del dia es transforma en un gris argentat que comença a reflectir totes les llums del crepuscle. La filera de puntets lluminosos del llarg passeig que, conforme s'allunyen esdevenen una línia tènue i tremolosa que gira suaument fins ocupar una part de l'horitzó; el final de la badia amb el castell il·luminat que, sobre el turonet, gairebé sembla suspès; les dèbils llampadetes del far de la Punta... Quan el capvespre s'enfonsa en la nit, el mar l'acompanya i el xipolleig de totes aquestes llums és reflecteix ja amb tota intensitat. M'aturo un instant. Giro cua. Al meu davant, ara tot és foscor. Només la remor de les minúscules onades m'acompanya en la passejada. Sense solució, em venen a la memòria altres passejades més llunyanes que fèiem plegats. Altres llums, altres remors, altres aromes. Altres dies i també altres nits. Per què he fet mitja volta? M'assec a la sorra humida mirant la immensa foscor cara a cara. Només veig dues llums que em miren immòbils des de la llunyania, esperant. Seran els teus ulls?