Els teus secrets

Primer vull dir que sóc com tu (crec) un aficionat, que li agrada llegir i escriure poesia sobretot (tot i que també escric en altres gèneres). No em considero un professional ni ningú amb una autoritat per damunt dels altres que ha de ser seguida. Aquesta frase no està aquí per què sí, sinó per que entenguis que tot i això tinc uns gustos molt clars i sóc molt autoexigent, i per tant quan comento amb ànim de criticar per ajudar a la millora sovint em titllen de molt dur (i és que no ensabono gens!).

I començo ja sense més preàmbuls! (I perdò pel retard d'un dia que no té excusa ni mereix ser perdonat!).

El poema parteix d'una idea central: la visió diferent que es té del món des de la nit i des del dia. La nit mostra secrets que el dia amaga, o "és quan dormo que hi veig clar" (no, no és el mateix, però sí una mica). Problema: com a idea no és d'allò més original. Clar que la presentació ho pot ser...

Per mi és clar que el poema sorgeix del primer vers. Vull dir que el primer vers ha estat potser la inspiració (el detonant) de la qual has construït el poema, i que lligues després a la cinquena estrofa. Està bé, doncs dóna unitat al poema. De totes maneres, la frase, tot i que amb un cert enginy, la podries haver treballat un mica més. Vull dir que atribuir personalitat a la nit està una mica vist. I dir que la nit es desperta...

Algunes coses que a mi personalment no m'han convençut són el ús repetitiu de teu, teva, teves, teus, etc. Per exemple, perquè no posar
i rebregant amb els dits
en sorgiran els teus,
trossos de la vida
allunyats de la realitat

que de pas té, pel meu gust, un ritme més bo.

Tampoc entenc la teva manera de tallar els versos. O bé es tallen en les pauses naturals o bé no es fa així en prou versos. Però el "reposant de la vida que" no entenc aquest tall. Jo crec que t'entestes a utilitzar versos curts quan alguns són llargs de forma natural (en el teu poema).

Com a crítica general, i ara em perdonaràs però encara seré més dur, he de dir que utilitzes massa frases tòpiques i que amb l'ús repetitiu han perdut la força que podrien tenir. Per exemple,
"versos ferits per la foscor"
"tots els secrets del món"
"batecs silenciosos reflectint"
" la més pura de les matinades"
"que la nit et va ensenyar
i que la claror del dia amaga."
Si vols que et digui la veritat, si és que volguessis fer una cançó romanticona amb ambició de sortir a les llistes de més venuts potser serien frases satisfactòries, sobretot dirigides a un públic majoritàriament adolescent. Però trobo que les imatges i les frases les podries haver treballat molt més.

No voldria acabar per ressaltar el que per a mi són els versos més aconseguits del poema:
"quan les onades del somni
encara remullin les hores
que algú no ha creat"
En aquests versos és quan et destapes com a poeta que és capaç de crear imatges i frases amb un contingut més profund que els tòpics. Crec que aquestes paraules són les que podrien haver produït un fruit molt més plaent d'assaborir (per mi, que sóc un torracollons!).


Finalment, i encara que sembli estrany, he de dir que he llegit poemes teus que m'han agradat molt, i altres que m'han agradat força. Imagino que aquest l'has posat al taller doncs no et convenç. O potser estic equivocat i aquest t'agrada doncs el vas fer amb molt de sentiment. El problema és que sovint ens entestem (jo mateix sovint ho faig) a creure que el que diem amb sentiment transmet alguna cosa, però justament per això sovint sols ens transmet a nosaltres i prou.

Espero que la meva sinceritat no et resulti dolorosa, i, sobretot sobretot, que no pensis que ets un desastre i que hauries de plegar o quelcom així (entenc que tots som adults i que acceptem crítiques sinceres que, ja t'ho puc ben dir, pocs cops es reben a la vida).

Fins la propera!

Xavier

No entenc gaire de poesia, per tant no et puc fer un bon comentari, però si que puc dir que hi ha imatges molt maques com la nit que sense son es desperta o els secrets que la claror del dia amaga. El teu poema té un ritme i una musicalitat que convida a llegir-lo i imaginar les imatges que crees, la recerca d'aquesta persona que sembla desconeguda per si mateixa, i que la nit sembla esvair la boira dels seus secrets, secrets que el dia torna a amagar. Puc imagina algú que observa en la nit sense son el seu interior i intenta vislumbrar els seu interior i veure retalls d'una vida que durant el dia es nega a veure o no vol veure? No ho sé. Pots ser vol dir un altra cosa, però m'ha agradat molt el poema, i m'ha semblat tenir una profunditat que es vislumbra entre paraules ben escollides. Lamento no saber-ho fer millor.

Reconec la meva dificultat a enfrontar-me a un poema intimista, en el qual l'autor no expressa clarament ni fàcil, la significació. Però ho intentaré.

FORMA.

No hi veig cap falta d'ortografia, ni d'expressió. Potser hi trobo a faltar punts. Estaria bé al final de cada estrofa un punt, i començar la següent amb majúscula, en alguna ja ho fas, però potser jo ho faria en alguna altra més.
Hi ha una excessiva repetició dels possessius "teus" "teva", pel meu gust. Entenc que tal vegada hagi estat fet a consciència, però a mi no m'acaba de convèncer.


FONS.

Se'm fa difícil la comprensió, per la pròpia naturalesa del poema. No és pas dolent, que sigui així; molts poemes ja ho tenen això, són una mica críptics, clars per l'autor, difícils pel lector que no coneix el context. Entenc que va de la nit, el despertar-se, els somnis, els secrets del món...
Me l'he llegit unes quantes vegades i continuo sense comprendre'l. Podria provar d'interpretar-ne la significació, però no m'hi veig en cor, perquè crec que diria més de mi que no pas del poema.

Em sap greu haver fet un comentari tan pobre d'aquest poema, però no sóc capaç d'escriure res més.

M'alegro d'haver llegit els últims comentats i haver pogut trobar aquest poema. M'ha encantat la teva manera de descriure. Et continuaré llegint.

Petons.

T'he trobat sense proposar-m'ho. Saps aquelles coses que fas, però no saps el perquè? Doncs així t'he descobert. Diria de casualitat, però cada vegada hi crec menys...
M'ha agradat molt el teu relat, i em sembla que en llegiré més, molts més.
Gràcies per compartir la teva màgia.
Mil besades i una infinitud de somriures per a tu, rei!

Abans de res, com no ens coneixem, vull explicar-te una mica qui sóc: ningú, vaja poca cosa més que ningú, sóc algú que et fa un comentari amb esforç i intentant de fer-ho bé, però que com no tinc ni idea, has d'agafar amb pinces tot el què aquí et diré... Jo, com bon autodidacte m'arrisco i la deixo anar com "jo crec" que no vol dir que sigui pas veritat.

Estructura i Contingut

Estructures la poesia en versos i estrofes lliures, on tampoc s'identifica cap peu mètric ni distribució accentual que permeti establir un ritme fix, tot i això s'intueix en algunes estrofes una certa rima dintre els versos a la tercera ( rebregant, sorgiran, allunyats) i a la quarta estrofa ( observes, aliens, batecs ) encara que, en aquest cas, "falsa" doncs aliè l'accent és obert. També hi trobo un joc fonètic amb "is" (el só de la i "i" la "s" no "i" en plural) ens els primers versos ( dins, silenci, ferits, misteri ) que dona un caire de recolliment i silenci que m'agrada força, de la mateixa manera, a les dos últimes estrofes, el temps futur els dona força.

Presentes el poema en sis estrofes, les dos primeres amb el joc fonètic de les "is", tercer i quart amb les rimes, i per acabar el canvi de temps en la cinquena i sisena estrofa, donant-li així una unitat de conjunt a la forma i al sentit del poema. També crec que fas servir una mica el model de plantejament, cos i desenllaç tot i que en poesia això ni cal, ni s'espera.

Sobre el lligam entre versos i estrofes, hi trobo dos encavallaments molt forçats "per la foscor" i "del cel" que, per mi, no responen a una pausa d'entonació i, al no estar seguint una mètrica fixa en el poema, crec que no caldrien.

Part literària

El poema m'evoca la nit, amb aquest "diàleg" amb l'alter-ego, misteris que reneixen i es renoven per afrontar un nou dia i els secrets, aquests "Mr.Hide" que fugen de la claror... El tema m'atrau molt... i m'agrada com el planteges. Jo aquesta "nit" del poema, l'entenc com aquell moment de soledat en el que reflexiones i els secrets són el joc d'aquesta reflexió. ( si vaig molt errat pots parar de llegir que ja t'he fotut una bona parrafada )

Personalment del primer vers em replantejaria el "sense son es desperta" ( encara que no li trobo un perquè que no sigui absolutament personal ) la resta m'agrada, buscar en el silenci, buscar en aquella part callada del poeta que "la mirada" el present li retalla i amaga en "la foscor" del dia a dia.

De la segona estrofa em trenca una mica el "dormint" ja que estem "despertant" en l'anterior, però tot i això també evoca aquesta oportunitat que "la nit" dona al poeta que vol sortir i que trobes en la següent alliberats de tot "els observes respirar aliens a la teva presència," ressuscitant "batecs silenciosos" el poeta de nou.

I en majúscules felicitar-te per aquesta preciosa imatge "quan les onades del somni
encara remullin les hores que algú no ha creat" i animar-te a polir els "teus, teves, teva" doncs has fet un poema molt bo.

pensaments inerts embolcallats en un suau coixí fet d'estralls i de desitjos. Secrets que emergeixen quan reposem deixant la ment en blanc, negant les entrades del exterior, és aleshores quan el mirall interior ens retorna aquests pensaments silents i abandonats com una ombra ben nostra. Com una roda, com el pas dels temps, com un cercle instruït, així els secrets, van i venen com les onades tranquil·les d'un mar blau imitant la vida.

gypsy

la primera estrofa m'ha encantat , molt, però la resta sembla que no tingui res a veure amb l'inici, a part del tema, és clar.