Els temps

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

Crec... Crec... Cloc...
Crec... Crec... Cloc...
La mongeta tendra, tallada, va caient d'esma al bol de terrissa amb aquella buidor d'alguns sons quan impacten en el silenci. Els capvespres són sempre així, monòtons, rutinaris com la mongeta tendra que cau al bol. Res no pot alterar la monotonia del temps. Avui, però, potser nevarà.
Ja és dijous i pensa que no l'han trucada ni la noia ni el noi, no ho han fet en tota la setmana, tenen feina, molta feina, sempre igual. Fa temps que han deixat de ser el noi i la noia que eren, s'han fet grans i tot ha passat.
La néta és dalt, a les golfes, dibuixant. Va decidir venir a viure amb l'àvia ja fa un temps. Això no pot ser, nena, li va dir l'àvia. Però la noia va dir que ja estava cansada de viure amb els pares, sempre discutint, sempre amb cares llargues. I a més, Barcelona no li agrada i al poble hi ha més espai, més llum, més de tot. Que no pot ser, nena, què dirien els teus pares..., va insistir l'àvia. Però després va dir allò de, si et deixen, a mi tant me fa, però jo no vull problemes.
La nena, sempre serà la nena, tot i que aviat en farà vint-i-quatre, va instal·lar-s'hi d'un dia per l'altre. Va aprofitar el moment en què els pares es van separar. Al fill no li va fer gràcia tenir la nena tan lluny, era com si de cop ho perdés tot. L'àvia va pensar que així, amb l'excusa de la nena, el noi la vindria a veure més sovint, però es va equivocar. Ell triga sempre molt a trucar-la i molt més a tornar al poble. Té molta feina, diu sempre, i el poble és lluny.
La nena va dur les pintures, els pots que empudeguen la casa, les teles, els pinzells. Es va quedar a dalt, a les golfes. L'àvia fa molt que no hi puja, no li agrada aquell lloc, li fa venir tristesa. Això, que la nena hagi vingut a casa, pensa la dona, és el millor que li ha pogut passar, després de la mort de l'home; les dues coses millors que mai li han pogut passar.
No la veu gaire, la nena, sempre a dalt pintant, dibuixant..., avui dibuixa el noi de la papereria, és el nebot de l'home que treballava a les filatures. Què en sap l'àvia, de tot allò que fa la néta... tant és, sap que és allà, i dinen juntes i sopen juntes i la noia li parla de les pintures i dels quadres, l'àvia parla poc. Alguns quadres els ven, li ha dit la nena. L'àvia s'ha proposat no tallar les ales de la noia, tot i que ella sap que això que fa no té cap mena de futur, a més ja només té força per tallar la mongeta tendra.
Quan va arribar al poble sortia al carrer a dibuixar, va dibuixar les cases, la façana de l'ajuntament, fins i tot un gat. I un dia la va dibuixar a ella, quina pensada la nena, mira que dibuixar-la tallant la mongeta tendra... Encara la recorda, es va posar al davant i apa, braç amunt i braç avall i en quatre traços la va tenir feta, no recorda què se'n va fer d'aquell dibuix.
Agafa una mongeta encara sense tallar, l'olora, se la posa als llavis, li fa un petó que té el regust de l'herba fresca i després, un cop n'ha tallat els extrems i l'ha fet trossets petits, la deixa anar al bol de terrissa. Li agrada fer aquest gest de tant en tant, li agrada palpar-ne la duresa, l'aspror, com si no hagués passat el temps.
No, no vol tallar les ales a la néta, ja ho va tenir prou difícil amb els fills. Ara són aspres, distants. Aquell autoritarisme, pensa, era l'època, es justifica. Sí, érem així llavors, torna a justificar-se. I ara li sap greu, però no pot tornar enrera, ni que ho volgués, és impossible tornar a la sequedat del passat, als càstigs, a l'absència d'un somriure, a la duresa d'un cop.
Però són persones de profit, pensa, i es conforma. Ella n'està orgullosa, sí, és clar. Va donar estudis, a la noia i al noi, sí, i tant, a tots dos. A la noia li va agradar tot això de les químiques, ara treballa al laboratori de la ciutat, és un lloc molt important, el seu cap se l'estima molt, s'enorgulleix; ja té dues nenes; li agrada tant que visqui al poble, encara que no la vegi gaire. El noi, a la banca, està molt bé, molt bé; com va patir quan va marxar del poble, ell li deia que Barcelona era a prop, però no, era lluny, ben lluny, i ell ho sabia.
Costi el que costi, van dir-se sempre amb el seu home, costi el que costi farem dues persones de profit i ell va entossudir-se, ho sap, sap que tot plegat va ser molt i molt dur, però eren els temps.
I ara les nétes, ja ho veus. L'altra néta, la gran de la filla, toca el piano. Coses de pintura, coses de música..., vés, artistes que han sortit les dues, coses de res, de res. Però són dels seus pares, pensa tot sentint aquell cloc cloc de cada bajoca que llença al bol. Ella ja els ho diu, nenes, coses que us donin per viure, que d'això no en traureu res, però no en fan cas, què han de fer-ne cas si tenen el cap ple de pardals, les dues, i riuen enjogassades, jovent, jovent.... ella també està aprenent a riure.
La nena s'ha distanciat del pare, sí, ho nota. I ella no ho vol, això. Sempre li diu, nena truca al teu pare, però no, no ho fa, només de vegades, quan necessita diners. La noia prefereix trobar-se amb la seva cosina, vés què ha de fer-ne, si les coses són així, com vénen i no com les vols, són els temps, aquests temps.
Comença a fer fred. Ella sap que nevarà. El temps és així, potser serà un hivern dur, però no ha començat encara. Per això s'ha fet portar més llenya per a la llar. Massa durs, ja ho sap que van ser massa durs, però eren els temps, i tant que eren els temps...
La nena ara pinta el noi de la papereria. No sap ni com es diu el noi, el nom dels vells els té ben clars, però el del jovent ja no tant. El seu oncle, l'home de les filatures, aquell que li va marxar la dona de casa, pobre home, pobre, és també de poques paraules, sí, com el seu home, paraules clares i pensament fosc; però de tothom se n'aprèn, de tothom.
Ja porten hores a les golfes. La néta sempre li diu que hi pugi, que així veurà com ho fa, però no, fa temps que no puja a les golfes, des que els nois es van fer grans. No és veritat, sap que no és veritat, però vol esborrar del pensament les vegades que hi va pujar, sobretot la darrera. De vegades és bo enganyar-se fins arribar a creure't el teu propi engany. Potser un dia ho farà, tornarà a pujar-hi i potser quan ho faci deixarà de sentir els gemecs dels nens, la lenta agonia del marit, les mirades acusadores dels fills... potser deixarà de sentir tot això.
Acaba de tallar la mongeta tendra i quan alça el cap envers la llum de la finestra li sembla que comença a nevar. Deixa el ganivet dins el bol de terrissa, ferint la mongeta tendra. Les restes les recull en el drap de cuina de quadrets verds que té a la vora. S'aixeca amb dificultat de la cadira de vímet i obre una mica la cortineta de ganxet de la finestra. Mira a fora i sí, neva; desentela el vidre fregant-lo una mica amb la mateixa cortineta, hi fa un cercle de llum, s'adona que ha perdut molta vista. No hi ha ningú al carrer. Li agradaria que sonés el telèfon aquesta nit. Potser quan sigui més tard i els fills hagin plegat de la feina, més tard encara?, potser ho faran llavors, potser ho faran.
Quan va cap a la cuina a posar la mongeta tendra en aigua, marxa el llum. I de cop sent la néta com riu, amb aquella riallada que fa cruixir fins i tot el terra de fusta i s'adona que mai no havia sentit rialles a les golfes. La dona s'atura, s'atura i pensa on deu tenir les espelmes.

Lídice

Comentaris

  • La iaia[Ofensiu]
    Biel Martí | 31-01-2006

    La iaia que fabula i cavila, tot pelant mongetes, en una mena de reflexió vital molt més profunda del que sembla (o potser no i m'estic colant). Els seus pensaments serveixen per fer-se un perfil no només del personatge sinó de la néta, dels fills, de l'home ja mort. Crec que està molt ben escrit, encara que a nivell d'estructura, encara que ja deus haver-ho fet expressament perquè és un pensament, està una mica desordenat. No has pensat en fer-lo en primera persona?

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

374 Comentaris

86743 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".

Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".

Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina

Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".

Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".

Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.

Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com