Cercador
Els tatuatges de Policarp
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Cada tatuatge a la seva pell era el record d'un amor impossible.
Prenia el sol d'hivern, en Policarp, home jove somiador i d'aspecte feble.
Estava gaudint del silenci de l'hora calenta, repenjat contra un mur de pedres centenàries i sota un rellotge de sol que no havia de menester piles.
En Policarp anava massa carregat de romanticisme, fill i nét de poetes d'estil exageradament edulcorat. La genètica no perdona.
Prenia el sol, tancats aquells ulls grans de color aigua de rierol i aquell cos mancat de musculatura absorvia l'energia de l'astre rei.
S'estava així, immòbil i en un benestar prou acceptable. Perquè les olors de les roses que resseguien el camí fins el molí li tornaven al cap en Nemesi, la Lupe, en Modest i la Nata. Aleshores intentava que imatges i pensaments esdevinguessin núvols que de la mateixa manera que vénen se'n van. Com que n'era incapaç, optava per gaudir de les absències.
El tatuatge del drac xinès de boca esgargamellada, situat al braç esquerre, era degut a en Nemesi. Se n'havia enamorat a cinquè de primària i havia passat nits senceres imaginant que esdevenien amics íntims, d'aquells que s'ho expliquen tot i que l'abraçava i que compartien llitera a les colònies, un a baix i l'altre a dalt i que s'inventaven històries en què navegaven per mars plens d'aventures com els de les lectures de Jules Verne. I que junts miraven el raig verd des de l'única illa on es podia admirar.
La Lupe emanava pau i sensualitat. La tutora de vuitè, aquella monja petitona i fràgil que els feia aprendre cançons com les de 'El tren del amor' o 'Adeste fideles' i els ensenyava a fer dibuix artístic. Unes mans fines i delicades. Ni l'hàbit impedia imaginar un cos bell i estilitzat. Imaginava, també, els cabells de la germana Lupe llargs, d'un ros fosc i ondulats, suaus i brillants. En Nemesi, un supermascle que jugava a futbol ara sí i ara també, sortia amb una de setè dels nacionals i en Policarp havia plorat molt. Sortosament tornava a estar enamorat.
En acabar EGB el record de la Lupe el va guardar amb veneració i li va dedicar temps cada dia. Per això amb els anys es va fer tatuar a l'altre braç una Mare de Déu tipus figura Lladró que cap pàtina grisa de pols greixosa de l'oblit empastifaria.
I va conèixer en Modest, a Correus, on treballava els estius. En Policarp repartia per la zona sud i en Modest per la nord. Hi havia un punt en què es trobaven i si havien acabat la feina amb prou temps anaven a fer un cafè plegats. Parlaven de mil temes, xerraires tots dos. Com si s'haguessin conegut de tota la vida. En Policarp va atrevir-se a enviar-li uns poemes (l'adreça d'en Modest entrava al propi recorregut d'en Modest). I en Modest el va respondre amb més versos.
Encara recordava el primer petó, un dia de pluja, sota una morera. No havien pogut acabar el repartiment perquè el desig de trobar-se ho cremava tot. Però en Modest va relliscar amb una pela de plàtan (sí que passa!) i va caure tan malament que va quedar en coma per sempre més.
En Policarp el visitava cada dia, fins que la família de l'amic va decidir desconnectar-lo d'una vida no vida.
El tatuatge per a Modest el duia al pit i eren dos cors units.
Una de les infermeres de l'hospital on Modest havia estat tant de temps, la Fortunata, li va començar a anar al darrere. Li deia que li digués Nata i que li agradaven molt les lioneses farcides del mateix. En Policarp estava massa trist per fer-li cas.
I el dia que es va adonar que la Nata era preciosa, divertida i alegre i que va sentir que les papallones renaixien...ella s'havia casat amb un constructor d'obeliscos i asteriscos i havien marxat a la Conxinxina.
La trobava a faltar. El tatuatge en honor a ella era el que duia a l'esquena, a l'alçada de l'espatlla dreta: uns llavis somrient.
En Policarp, quan el sol va fer figa, es va aixecar. Els amors impossibles, com fantasmes omnipresents i amables. l'havien acompanyat i se sentia feliç.
Prenia el sol d'hivern, en Policarp, home jove somiador i d'aspecte feble.
Estava gaudint del silenci de l'hora calenta, repenjat contra un mur de pedres centenàries i sota un rellotge de sol que no havia de menester piles.
En Policarp anava massa carregat de romanticisme, fill i nét de poetes d'estil exageradament edulcorat. La genètica no perdona.
Prenia el sol, tancats aquells ulls grans de color aigua de rierol i aquell cos mancat de musculatura absorvia l'energia de l'astre rei.
S'estava així, immòbil i en un benestar prou acceptable. Perquè les olors de les roses que resseguien el camí fins el molí li tornaven al cap en Nemesi, la Lupe, en Modest i la Nata. Aleshores intentava que imatges i pensaments esdevinguessin núvols que de la mateixa manera que vénen se'n van. Com que n'era incapaç, optava per gaudir de les absències.
El tatuatge del drac xinès de boca esgargamellada, situat al braç esquerre, era degut a en Nemesi. Se n'havia enamorat a cinquè de primària i havia passat nits senceres imaginant que esdevenien amics íntims, d'aquells que s'ho expliquen tot i que l'abraçava i que compartien llitera a les colònies, un a baix i l'altre a dalt i que s'inventaven històries en què navegaven per mars plens d'aventures com els de les lectures de Jules Verne. I que junts miraven el raig verd des de l'única illa on es podia admirar.
La Lupe emanava pau i sensualitat. La tutora de vuitè, aquella monja petitona i fràgil que els feia aprendre cançons com les de 'El tren del amor' o 'Adeste fideles' i els ensenyava a fer dibuix artístic. Unes mans fines i delicades. Ni l'hàbit impedia imaginar un cos bell i estilitzat. Imaginava, també, els cabells de la germana Lupe llargs, d'un ros fosc i ondulats, suaus i brillants. En Nemesi, un supermascle que jugava a futbol ara sí i ara també, sortia amb una de setè dels nacionals i en Policarp havia plorat molt. Sortosament tornava a estar enamorat.
En acabar EGB el record de la Lupe el va guardar amb veneració i li va dedicar temps cada dia. Per això amb els anys es va fer tatuar a l'altre braç una Mare de Déu tipus figura Lladró que cap pàtina grisa de pols greixosa de l'oblit empastifaria.
I va conèixer en Modest, a Correus, on treballava els estius. En Policarp repartia per la zona sud i en Modest per la nord. Hi havia un punt en què es trobaven i si havien acabat la feina amb prou temps anaven a fer un cafè plegats. Parlaven de mil temes, xerraires tots dos. Com si s'haguessin conegut de tota la vida. En Policarp va atrevir-se a enviar-li uns poemes (l'adreça d'en Modest entrava al propi recorregut d'en Modest). I en Modest el va respondre amb més versos.
Encara recordava el primer petó, un dia de pluja, sota una morera. No havien pogut acabar el repartiment perquè el desig de trobar-se ho cremava tot. Però en Modest va relliscar amb una pela de plàtan (sí que passa!) i va caure tan malament que va quedar en coma per sempre més.
En Policarp el visitava cada dia, fins que la família de l'amic va decidir desconnectar-lo d'una vida no vida.
El tatuatge per a Modest el duia al pit i eren dos cors units.
Una de les infermeres de l'hospital on Modest havia estat tant de temps, la Fortunata, li va començar a anar al darrere. Li deia que li digués Nata i que li agradaven molt les lioneses farcides del mateix. En Policarp estava massa trist per fer-li cas.
I el dia que es va adonar que la Nata era preciosa, divertida i alegre i que va sentir que les papallones renaixien...ella s'havia casat amb un constructor d'obeliscos i asteriscos i havien marxat a la Conxinxina.
La trobava a faltar. El tatuatge en honor a ella era el que duia a l'esquena, a l'alçada de l'espatlla dreta: uns llavis somrient.
En Policarp, quan el sol va fer figa, es va aixecar. Els amors impossibles, com fantasmes omnipresents i amables. l'havien acompanyat i se sentia feliç.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436337 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com