Els sllev i jo.

Un relat de: quimmiracle
“Pastilles FOREVAIANK.!!!”

En adonar-me, reacciono ràpid i apago el dispositiu; però mentre despareix l’última espurna de l’anunci no sóc capaç d”evitar que l’obsessió se’m dispari de nou i en un instant converteixi el meu cervell en un carrussel d’angoixa i desassossec.

Quan això passa tinc la sensació que el cap em petarà. I el més fumut és que sé del cert que aquest sentiment m’acompanyarà el que em resta de vida.

Cada vegada se’m fa més difícil sortir de casa. Em fa por. No puc suportar veure com tothom que conec: els meus veïns, la meva familia, els coneguts i saludats, tots ells, tots, fins al darrer mico que em demana almoïna a la boca del metro cada dia, tots, ho torno a dir, tots i cadascun d’ells, sense excepció, es van fent, dia a dia, a ulls vista, més i més joves, inexorablement, per acabar-se aturant de cop, i per sempre més, en una edat indeterminada, etèria, però de pell tersa i cos atlètic. Veure-ho, o millor dit, el simple fet de ser-ne conscient em neguiteja i m’esborrona alhora… El perquè d’aquesta reacció, potser desmesurada, no ho sé… O sí… Alguna cosa dins meu es revolta contra la certesa del carácter inevitable i antinatural d’aquest canvi. La impotència davant l’aberració es converteix en un sentiment insufrible que, constant, m’atenalla l’ànima vençuda

Com si d’una epidèmia és tractés, la joventut aparent es va estenent per tot arreu al voltant meu. Només amb l’art de la conversa puc arribar a intuir l’edat dels meus interlocutors i adonar-me que la seva aparença i el seu esperit, moltes vegades -massa potser- no tenen res a veure. Llavors l’esgarrifança em recorre, com una sacsejada elèctrica, l’espinada de dalt a baix. I el desassossec que la segueix –com una maleïda ressaca- s’empara de mi cada cop més fort i per més temps.

….

No sé quants anys han passat ja des de la darrera vegada que vaig veure l’anunci. Ja no el fan més. No cal. Tampoc no cal comptar els anys i ningú tampoc ja no ho fa. L’eterna i aparent felicitat uniforme s’ha ensenyorit d’ún món que ja no puc dir que sigui el meu. I ni ho dic ni ho penso. Ara el món és d’ells, d’uns éssers podrits però enbeinats de bella joventut, -humans?- que quan em veuen no poden evitar d’assenyalar-me amb el dit -entre sorpresos i espantats per un monstre del seu passat- i d'exclamar amb un única veu: Mireu un vell! Un vell vell!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer