Els selfies de la Sèlfia (o Les dues tenien les dents grosses)

Un relat de: Tanganika
Si la veies una vegada, com si la veiessis sempre. Rere seu, paisatge -sovint muntanyenc- i la figura d'un home menut no pas per ser-ho ni per la distància (la física,l'anímica ) sinó pel pes de les ordres d'ella.

La Sèlfia es feia selfies amb constància. Aquella extensió del mòbil la tenia boja. Només li quedava usar-la per a alegrar-se els baixos (almenys ho va pensar). La Sèlfia que es feia selfies amb constància, disciplina i expressió repetida. Alegria i interès no encomanava, ella no ignorava i seguia, seguia. Si ella no s'ho veia, qui li ho havia de dir!


El seu nom -el de debò- i cognoms tenien les inicials A.Z.Z. De fet, aquelles zeta eren el resultat de mal pronunciar esses. Tenia aquell defecte, però pagar-se una logopèdia no ho faria. Ella el que volia era ser la Sèlfia, reina de fer-se imatges per autocommomerar fites caminaires o passejaires que trobava dignes de mostrar (les hi trobava totes, un bon problema) i que en penjar via instagramera començava a cansar i defraudar les amistats (les que no la coneixien).

-Si fa no fa que fa dos anys que ens mostra la mateixa cara. Es fa pesat!-exclamaven a l'uníson, encara que fos intangible i virtual.

-Si et veiessis amb els meus ulls!- hauria manifestat l'àvia materna que ja no hi era, víctima de massa amor postís en un geriàtric de somriures falsos a cabassos.

Aquella àvia tenia en comú amb la Sèlfia el tret de les dents grosses. I que les dues mostraven aires de cavallot de canya integral. La traspassada s'havia patejat terres properes i un pèl i dos i encara tres llunyanes amb espardenyes i un bastó tort com la seva esquena. Amb èxit. A les zones marines li va venir la dèria de comprar-hi lluç de pelangre a pescadors que s'havien de dir invariablement Ramon, sant del dia 31 d'agost, data que, curiosament, dues generacions més tard, caldria ser treballada per aquella néta, la Sèlfia, aquella dona buida d'alegria de cony pseudosexrealitzat. La morta, que es deia Silda -Casilda només quan la renyaven: "Ets un cas, Casilda!"- perseguia etèriament la Sèlfia per tal de deixar colgada definitivament aquella tara. La seguia en esperit a cada sortida i excursió que realitzava. Li demanava que usés les dents enormes per parlar a través d'elles i dir ben alt a tothom els següents mots que li xiuxiuejava en forma d'aire càlid:
-En aquells temps en què els ocells tenien dents (aquí se les havia de ben assenyalr sense avergonyiment i amb orgull) jo no sabia que un dia hauria d'aprendre a somriure, enamorar-me de debò i alliberar l'home del trenta-ú d'agost a qui mensytenia i tractava com si fos un gos i quan ni els gossos mereixen aquest tracte.
-La gent fa més goig vestida que despullada-també comentava sovint la Silda.
I, de fet, sí. La Sèlfia vestia com un homenot hípic, sense importar-li les combinacions cromàtiques ni com se li adecuava cada peça al tipus. Sovintejava dur camisetes amples i desllanegades, texans sense caràcter i xiruca de pell de ruca. Desconeixia el significat de pentinar-se. El seu estil podria definir-se de tirant-a-pitecantropus-segle-vint-i-ú.
L'anciana comptava les fotografies que la Sèlfia es feia. Les recomptava. Quadrava caixa mental de sempre el mateix. Però per alguna cosa havia tingut un caràcter, la Silda. I si la Sèlfia l'havia heretat, ho havia fet amb tossuda mediocritat, no li servia des d'aquella òptica. Calia netejar la taca.
-Fes el favor de ser un xic presumida, mida de presumida necessària, seduir un home nou i divorciar-te. La teva filla, sinó, serà com tu. No: pitjor. I jo mai em desfaré d'aquest malson de la teva actitud d'existència vulgar, caram! Coi, que tenim dents enormes per a alguna cosa. Per marcar somriures universals sense ortodòncia, que t'ho haig de dir tot! Em va mancar el 'quan t'hauré ensenyat, t'hauré perdut', no va ser així.
La teva mare, espectre en pena tancada a casa amb un marit llepant catifes i cortines que no pot ingressar enlloc no puc fer-la la responsable. Podria aconseguir que el teu pare passés a llepar la cendra de la llar de foc...no és el meu objectiu, és clar.
Va esclafir a riure, la Silda, situada en un núvol que el vent movia com si fos un pèndol i que alhora era empès per vibracions inexplicables que van ser copsades per dues dones que prenien cafè amb llet en la terrassa de la que semblava una neula escanyolida, envoltades de testos de terrissa de no-procedència-de-la-Xina plens de generosos geranis. Les dues feia-poc-pensionistes pensaren, alhora, que aquell cel era un bon auguri.
-Trobarem dos jubilats amb qui passar agradable estones -bé ho volem- i després cadascú a casa seva. Molt bé!
Una d'elles vestia amb estampats de ratlles per tal que el cul semblés menor. L'altra, la seca, de quadres, per fer l'efecte que el tenia més ufanós.
I sí. Forces còsmiques es van confabular. Aviat aquelles àvies joves s'aparellaven sense compromís i ho consensuaven brindant amb anís del mico feliç.
Aquell fet va causar -i així estava escrit- que una voluntat adormida de la Sèlfia, tant eEs va esdevenir que li va caure el mòbil per una obaga avall avall avall i va anar a parar dins un profund estany a tocar d'un castanyer preciós. La dona va intentar recuperar-lo. Anava a endinsar-se a les aigües, però la va deturar un forestal robust, pelut i amable que col·leccionava visions de l'elegant vol de l'àliga calba i d'esquirols oligàrquico-comunistes mentre rosegaven amb desfici nous com Déu mana. L'home va agafar una barca i va anar a pescar l'eina. Li va entregar. Sense adonar-se la Sèlfia s'adornava amb un somrís il·luminatiu, que era la filtració del seu jo més net gorja amunt i a través dels ulls: sanació. L'impacte de la dentada brutal de la dona extasiada va enamorar a l'acte al rescatador. Més enrere, esbufegant, amb el ventre a mig metre del nas, arribava el marit qui havia caigut, s'havia pelat un genoll pelat i havia perdut un xic del verd de les ninetes (cosa bona, va recuperar el seu marró original...podria ben ser que s'hagués extirpat un alienígena que convivia amb ell des de feia massa). En Lemó, de retruc, doncs, va guarir-se.
-Filemó, fas tard! -s'enfoté ella, un cop més.
Però tot seguit s'excusà. Es sentia bella i plena al costat de l'altre, que li estava donant la mà.
En Lemó i la Sèlfia finalment es van separar. La filla comuna podria ensenyar les dents -com les de la mare i la Silda- amb el pit ben obert. L'àvia Silda s'esfumava cap el Tot acollidor i mercès a ella es va formar la galàxia Dentosa.
Les imatges que la Sèlfia es feia a partir d'aleshores integraven un què de màgia, de lluentor...i no pas perquè s'abillés diferent (que ja tocava). Si la veies una vegada, la volies veure sempre. Contenta, amb la blanca mandíbula a l'aire, que s'extenia entranyablement a fer pessigolles a totes les àures.
No es desfé de les inicials A.Z.Z que continuava sense fer servir. Ara era la Dessèlfia, alhora que en Lemó del trenta-ú d'agost, l'ex, admirava la filla carregada de dentes projectades cap a l'exterior i volava cap a una vida ampla farcida d'imatges pròpies.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

149 Relats

163 Comentaris

68839 Lectures

Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)