Els secrets de les pedres. (Secrets)

Vaig sortir de casa sota les estrelles, confiant que els pares no es despertessin.
Tot d'un plegat, el camí i la foscor s'embromaren, i un calfred em recorregué l'espinada. A poc a poc, i com natzarens d'una processó silenciosa, aparegueren als costats de la carretera, amb la mirada perduda i els vestits polsosos i esvorellats. Tenien un color trencat a la pell, i em clavaven els ulls com suplicant-me alguna idea que no sabien, o que no podien, convertir en mots. Eren nois joves, envellits per una mena de dolor sord que traspuava el gest, éssers tristos enfonsats en una solitud inexplicable. Esbossats com espectres, amb el solc profund de sota els ulls, les arrugues fosques, brins de llàgrimes eixutes, la boca mig oberta en un clam mut, les comissures dels llavis resseques i clivellades, els braços estesos, el silenci abillat pel vent i la nit... la boira baixa embolcallant la marxa... una bonior avançant a pas lent envers el no res...
-Qui sou? Què passa? -la basarda m'engarrotava les cames, i la filera de milers continuava la seva peregrinació inexplicable.
Amb la por arrapada a la pell, vaig passar a frec d'aquella gent miserable que flairava a terra humida. Cadascun dels qui em creuava em miraven amb angoixa i semblaven a punt de parlar-me.
-Què? -els bramava jo.
A l´últim, un d'ells aconseguí de convertir el clam silenciós en veu; se'm plantà al davant, i amb els ulls oberts com plats engegà un so cavernós:
-Que no ens oblidin!
S'esvaïren com ho fan les llenques de boira batudes pel vent de la matinada.
L'endemà, ningú no em cregué; i em vaig guanyar un càstig exemplar per haver sortit de casa sense permís.
A la televisió, però, un personatge clenxinat parlava de no desenterrar els odis; mentre un grup de familiars d'afusellats de la guerra es manifestaven demanant de descobrir els secrets que les pedres amaguen, ara i adés, a la vora de tots els camins del nostre país.