Els retrats de L T

Un relat de: Perisci

En tota la història del cos policial, ningú havia estat tan imprescindible com L T per a la resolució dels crims més complicats. Aquest fet quedava confirmat per les estadístiques, que mostraven un descens del 37% de casos resolts a partir de la seva jubilació, ja fa uns anys.
Quin era el paper d'aquest fidel servidor de la justícia? Reconegut psiquiatre (el psiquiatre de psiquiatres, li deien), era capaç de definir el perfil de l'homicida a partir dels detalls més ínfims que observava en la víctima, en l'escena del crim, o en qualsevol nimietat on es pogués agafar. Enfront de casos que altres grans especialistes s'atrevien a classificar com a "paradigmàtics del crim perfecte", arribava L T amb els seus dons per moure's en les veritats i les mentides de la ment i després d'una breu observació i la subsegüent meditació, alçava la vista i sentenciava:
_Jove però experta: una xicota de 23 anys, però ja ha tingut temps de matar tres, potser quatre, individus més, mòbil econòmic (que mata per diners, no que tingui un telèfon barat), viu en una residència per estudiants i surt de festa cada dijous sense falta, tot i que no passa per les classes. I per ser més precisos, és diabètica, i el seu metge treballa a tal hospital_ i a partir d'aquí la investigació era fluida i fructífera.
O en un altre cas cèlebre:
_Home de raça blanca, uns 35 anys, nascut a Badalona, calvície incipient, casat amb una danesa des de fa 5 mesos malgrat la seva manifesta homosexualitat (la de l'assassí, no la de la pobra danesa), llicenciat en periodisme, és el seu primer crim, per a generar una notícia que pogués cobrir, cansat de treballar per a la premsa rosa_ i encara senyalava a un dels periodistes que estava allí prenent notes i fent fotos i li recordava amb superioritat la màxima "els assassins sempre tornen al lloc del crim", mentre aquell s'apressava a buscar-se una bona coartades que l'exculpés abans de desmuntar-se i confessar-ho tot entre llàgrimes i sanglots.
Acumulant mèrits i condecoracions, L T va arribar al capdamunt de la seva tècnica, fins el punt que anant pel carrer, veia qui era assassí potencial i qui no, i els psicòpates es podrien entre reixes ja abans d'haver comès llurs crims. L T era venerat. L T era adorat. L T era el més pròxim a un Déu que hi havia sobre la capa de la Terra. L T, però, es va jubilar per a passar més temps amb la família i gaudir d'un merescut descans.
Un merescut descans estroncat per la trucada d'uns dels seus antics col·legues, demanant-li (per favor) que els ajudés amb un cas que se'ls escapava de les mans, que els seus substituts (tot un gabinet de psiquiatres ineptes) tots junts no arribaven ni a la sola de la sabata de L T, que ara el necessitaven més que mai, que disculpés que interrompés la seva feliç jubilació,... En fi, que després d'humiliar-se molt, va aconseguir que L T donés un cop d'ull a aquell cas tan complicat.
La sorpresa de L T va ser quan davant de l'escena del crim i amb un munt de documentació, era incapaç de visualitzar ni tan sols el sexe del culpable, on només tenia un 50% de probabilitats d'equivocar-se. Va al·legar que estava desentrenat, que tres anys apartat del servei li havien refredat l'astúcia, i que prendria el dossier de l'historial i s'ho miraria amb calma.
A casa no hi va tenir més sort. Repassava tots els detalls i s'adonava que no era ni de bon tros el cas més difícil de la seva dilatada carrera, però se li resistia com cap altre abans. Es perdia entre les fotografies, les proves i les transcripcions dels interrogatoris.
Havia d'aconseguir el perfil de l'assassí, el retrat psicològic d'aquella ment pertorbada. Ara que havia tastat la categoria de Déu justicier, no volia admetre que aquells tres anys havien sigut suficients per desterrar-lo de nou al seu antic lloc entre l'anònima humanitat; no volia admetre que ja no era capaç de resoldre aquell cas i haver d'abandonar les altes esferes de la fama i la reputació. Solució: inventar-se un perfil d'homicida. Això sí, com més difícil de trobar millor, per evitar que algú innocent acabés entre reixes. D'aquesta manera, l'homicida hauria de respondre a:
_Home de 55 anys i mig, fill d'un palestí i una coreana, 2 vegades vidu i casat per tercera vegada, problemes amb el joc i amb l'alcohol, especialitzat en biologia molecular però guanyant-se la vida amb un restaurant de la seva propietat, amb marcapassos de sèrie i 2 queixals que s'hauria de fer mirar per un dentista, antic jugador de la selecció catalana de rugby, etc. etc. etc.
L T creia que mai podrien trobar ningú que satisfés aquesta descripció i que podria mantenir la seva reputació sense perjudicar a terceres persones, però l'atzar va voler que la policia trobés un pobre home que responia a totes i cadascuna d'aquestes característiques, i que va ser acusat, va confessar (la policia assegura que no va ser torturat, i que si va confessar va ser perquè havia comès atrocitats que se li menjaven la consciència en forma de remordiments) i va ser ajusticiat. Pena capital. L T va dissimular i ningú va sospitar res.
El fals èxit del cas va entusiasmar a l'antic col·lega de L T, que es va desplaçar fins a casa d'aquest amb un feix de dossiers d'altres casos irresolts, demanant-li que quan pogués hi donés un cop d'ull. No va concedir a L T la possibilitat de negar-s'hi, el qual, a més, volia comprovar si havia recuperat el seu do.
L'havia recuperat en certa manera: en tots els casos, concloïa que l'homicida responia a un mateix perfil. I sorprenentment, aquest perfil responia a ell, a L T. L T era l'assassí, això se li presentava irrefutable. Però ell sabia que era impossible, i atribuïa als remordiments per l'anterior fracàs el fet que no pogués detectar altres assassins que ell mateix que va condemnar per accident a un infeliç innocent. Però ara que havia emprès aquell camí, no podia reconèixer que en l'anterior cas s'ho havia inventat. Estava entre l'espasa i la paret.
Va tirar pel dret, i així van ser condemnats a la pena capital, seguint el camí que deixava el rastre de l'anterior innocent, un esquimal cobert de tatuatges, un fabricant de llaunes de sardina en conserva, la mare superiora d'un convent a l'Àfrica negra, el meu veí del 5è 2a, un pingüí del zoo i una estàtua de cera de Charles Chaplin sortida directament del museu. L T se'n feia creus que li hagués pogut tornar a passar, i això que havia extremat les precaucions per evitar destrossar famílies i vides alienes a tot plegat.
Al següent dia, el seu antic col·lega ja l'esperava amb nous casos per a L T, que, acorralat, va tornar a acceptar l'encàrrec. La història es va repetir i nous innocents van abandonar-nos per la porta de servei. I l'antic col·lega de L T no col·laborava a aturar aquesta roda, aportant nous casos per a L T cada cop que aquest "resolia" els casos que li entregava. No hi veia solució possible per a sortir-ne il·lès. Mentre hi pensava, va aprofitar per desempallegar-se d'aquells que li reclamaven algun deute, però quan ja no sabia a qui més carregar-li el mort (i mai millor dit), va ser quan va veure clar que havia de tallar el problema d'arrel, que ja n'hi havia prou, que ho havia de deixar córrer, que havia d'entregar a la justícia al culpable de totes aquelles injustícies.
Poc temps després, l'antic col·lega de L T va ser condemnat a mort pels crims dels últims dossiers que va entregar a L T. No ho va entendre.

Comentaris