ELS POPS DEL MASSÍS DEL MONTGRÍ

Un relat de: Rubi
Poques setmanes vaig trigar a constatar que un dels trets que amb volguda vènia se m’havia ocultat en signar el contracte amb l’ Institut d’Ecologia Aquàtica era la notòria manca de personal que el caracteritzava. Això es feia molt palès en època estival, quan tothom volia gaudir del seu merescut descans anual i la feina no tant sols no disminuïa sinó que inevitablement augmentava, fet propi de les poblacions costaneres, malgrat nosaltres no ens dedicàvem, com és sabut, al turisme.
A l’embat de l’aire acondicionat (limitat sols al meu despatx donat que en la zona de la peixera,així anomenàvem a l’espai on teníem una munió d’espècies marítimes de la Costa Brava en estudi, hi era prohibit per no incidir en l’homeòstasi interna dels animals), cada tarda lamentava no tenir el suport de tot aquell personal que pul•lulava al meu voltant quan dirigia el Departament d’Ecologia de la UdG.
Aclareixo: la queixa és sobre la quantitat de personal humà, no en tant la seva qualitat. I això ho dic per l’Stephan, el nostre becari. Fruït d’una relació tan passional com fugaç entre un teutó i una brasilera, aquest tros de noi (puc afirmar sense errar que el doblava en edat) s’havia afegit al Centre aquest estiu àvid de engrandir els seus coneixements en fisiologia reproductiva en octòpodes mediterranis i compaginar la seva afició al submarinisme.
Així no em va estranyar que irrompés dins la peixera carregat amb una gibrella que va deixar curosament sobre la taula de treball. Anava descalç, amb el vestit de neoprè arrapat al cos tan sols pels camals i la cintura, amb les mànigues balandrejant i mostrant el seu tors bru, nu, ponderadament musculat i depilat amb precisió. Haguessin frisat per veure’l bona part de les administratives del Departament d’Ecologia de la UdG.
-Et deixo aquí, acabats de robar al mar,dos exemplars de pop roquer - va dir amb to de veu cerimoniosa, d’aquell qui sap que duu un preuat trofeu difícil d’aconseguir – són mascle i femella – i ja amb to més científic va especificar:- els he pescat al Massís del Montgrí, com ens temíem la població de les Illes Medes va molt a la baixa.
Feia referència al projecte que aquests dies ens ocupava. El Consell Comarcal del Baix Empordà ens havia encomanat estudiéssim per què la població de pop autòcton de les Illes Medes davallava. Ja havíem aclarit que es tractava d’un paràsit, un subtipus de myxosporea, importat d’algun mar asiàtic i havíem desenvolupat una vacuna contra la toxina que causava la paràlisi i posterior atròfia de les gònades masculines del pop. Avui en fèiem la primera prova d’eficàcia i estàvem tots dos evidentment nerviosos per saber si reeixiríem en aconseguir la cura. Bona part dels ingressos previstos per aquell tercer trimestre en depenien.
-Vaig a endreçar la barca i torno- va exclamar l’ Stephan des del llindar de la porta exterior del Centre, sabedor que no havia pogut evitar contemplar embadalida l’espai de dermis on confluïen els glutis i la columna vertebral.
Amb un pensament interior que equivaldria a un “va som-hi...deixa’t de conyes”, vaig dirigir-me cap als pops. Feien ullets espantats. Vaig agafar amb la dreta el vial de la vacuna que tant ens havia costat sintetitzar i que era dissortadament molt inestable i amb l’esquerra una xeringa carregada a una agulla hipodèrmica. Curosament em vaig atansar als pops, permanentment conscient de que la pèrdua del vial significava la pèrdua de l’experiment, la pèrdua del temps que hi havíem esmerçat i la pèrdua de la subvenció del Consell Comarcal.
Em vaig abraonar a la gibrella. Tot d’una, els pops, als que la mirada de temor els havia canviat cap una de tensió agressiva, van saltar per arrapar-se fortament i fervorosa al meu cos. Una reacció tan ràpida com poc prevista per mi, donat que mai els havia observat maniobres d’atac en front animals força més corpulents que ells mateixos.
Un d’ells va fixar el seu cap sobre els meus pits i envolta la resta del meu tors amb els seus tentacles. Dos d’aquests apèndix es varen posicionar per sota del meu top negre, tot això precisament el dia que havia decidit venir a la feina sense sostenidors.
Us preguntareu perquè havia vingut a la feina sense sostenidors. Obeïa a tres conceptes perfectament raonats i fonamentats: el primer era que els homes del temps, darrerament infalibles, havien pronosticat per aquest dilluns d’agost un dels matins més xafogosos de l’any. El segon perquè malgrat hi havia la possibilitat que els meus mugrons delatessin la mancança de l’esmentada peça de roba interior, aquest fet només podria ser advertit avui per un conjunt d’animals submergits que no expressarien la seva opinió i dos humans: la Cristina, la secretària que avui m’havia demanat arribar més tard perquè havia de solucionar un afer del seu fill gran, que començava a la Facultat de Medicina el proper setembre, i l’Stephan, que, sincerament, no m’importava notés els efectes de la meva decisió matinal a l’hora de vestir-me. El tercer dels conceptes té a veure en que la nit anterior la meva filla gran m’havia escalfat el cap sobre la quantitat de dones famoses que s’han adscrit a la moda del “bra-less”...fins la mitjanit havia estat procurant fer-me veure les virtuts d’aquesta practica amb la continua i sorneguera rialla del seu pare fent-li costat. Per un dia, precisament aquell, havia aconseguit que ho provés.
Afortunadament si havia decidit posar-me roba interior a nivell púbic, però aquesta no va ser obstacle per al segon dels pops. Va aclofar el seu cap sobre la meva natja esquerra i introduí dos dels seus tentacles a cada un dels marges exteriors de la meva vulva, de tal manera que en moure’ls me la obria.
A l’alçada del meu melic, dos tentacles, un de cada pop, s’entrellaçaren amb fermesa.
No era dolorós, no. La veritat es que en l’arrossegament de les ventoses de l’octòpode admeto haver experimentat una sensació fins aleshores desconeguda, de lubrificant tacte, flaire marítima i sensual excitació. Però no vaig permetre’m perllongar-la (tot i que la recordo amb intensitat) en tant vaig concentrar-me en no moure’m per no malmetre la vacuna, que havia aconseguit tenir fermada entre els meves mans.
Tenia fit a fit els ulls dels pops. Es miraven l’un a l’altre. Vaig notar recíproc desig...i també com un flux espès començava a lliscar per la meva regatera, des del cap del pop en situació cranial cap a l’ull del pop en situació caudal. Allò era, sens dubte, les llavors que podien preservar la seva espècie. I entre el neguit de no trencar el vial que contenia el fruit del nostre treball i no entorpir el fluir del fruit gonadal d’aquelles bèsties, vaig restar una bona estona immòbil.
Minuts desprès va entrar l’Stephan de nou a la peixera i va veurem en aquella tessitura.
-Què fas?- va preguntar esmaperdut.
-Tu que creus?- la meva resposta intentava emfatitzar la ironia- ajuda’m a treure’m els pops de sobre sense malmetre el vial- li vaig dir.
-Com? – va preguntar, típica pregunta de jovenàs poruc i poc decidit.
-Utilitza el lubricant que tenim al primer calaix per desenganxar les ventoses del meu cos – li vaig suggerir.
I això va fer. El que no he gosat mai preguntar ni a ell ni tant sols a mi mateixa és per què els primers tentacles que l’Stephan va optar per intentar desarrapar fou precisament els que tenallaven la meva vulva. Ni per què li vaig deixar fer.
Va començar a introduir entre les meves calces negres “Victoria Secret”, la meva pell i la carnositat de l’extremitat del pop una bona quantitat de lubricant. Per repartir-lo millor entre els esmentades superfícies es va ajudar del seu dit índex.
He procurat sublimar en positiu i fer que sigui explicable en les converses que amb la colla tenim els divendres, a l’esguard d’unes cerveses, a Can Miquel, el record que en tinc d’aquell dit índex empastifat de líquid lubricant sacsejant les rodalies del meu clítoris, encastat entre ventositats d’octòpode i carn amb tuf de mar. Els detalls els he desat, a pany clos, en el meu interior més íntim.
-Això no funciona – va dir cinc minuts, notablement aprofitats, després.
- Els has de desenganxar amb un líquid amb base d’alcohol – li vaig suggerir.
Es va dirigir cap un dels recipients d’alcohol metílic que teníem en uns dels prestatges del laboratori, però li vaig fer un moviment de cap en sentit negatiu. Després d’una pausa, en la que vaig deduir estava rumiant, es va apropar a la seva taula i va treure del primer calaix una ampolla de whisky “Four Roses”
-Es per les tardes hivernals d’avorriment – es va disculpar, amb gens excessiu èmfasi.
Sense deixar-me fer cap gest d’assentiment, va obrir l’ampolla i va buidar-ne quasi tot el seu interior sobre la meva estàtica, indefensa, atribolada i estupefacte persona. Un minut més tard, els ulls dels pops reflectien certa boirina enòlica i havien perdut la tensió de l’acte reproductiu.
-Ara!!- va cridar l’Stephan
I tot d’una va arrancar-me el pop situat a la meva pelvis, que dòcilment no presentà cap resistència però si em va regalar una lleu fuetejada a l’entrecuix, i el va dipositar ràpidament dins el cubell. Seguidament, agafà el segon cefalòpode, que es va endur un bocí del meu top negre, per acomodar-lo al costat de la seva parella.
-Ja està!...fet!!- va sentenciar el teutó brasiler amb perspicàcia- i hem salvat la vacuna!!!
Tot seguit va entrar la Cristina, la secretària, per la porta.
Vaig adornar-me que l’Stephan duia encara el vestit de neoprè limitat a la extensió corporal que discorre sota la cintura, que feia olor a whisky i estava xopat d’aigua de mar.
Vaig adonar-me que jo tenia el top trencat, que un mugró tafaner insinuava la seva presència a l’exterior, que les meves bermudes havien pres tonalitat marronosa quan eren blanques aquest matí i que un fluid que atresorava espermatozous compactats encara lliscava avall del meu melic.
La Cristina ens va mirar perllongada i intensament a ambdós i va etzibar:
-T’espero al teu despatx, has de signar alguns documents...allà l’ambient no es tant tòrrid!!.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Rubi

19 Relats

5 Comentaris

1667 Lectures

Valoració de l'autor: 8.40