ELS POETES DE JORDI PUJOL.

ELS POETES DE JORDI PUJOL.

Els que tenen la paciència d’anar-me llegint saben que porto uns dies de dol, que l’afer Jordi Pujol m’ha fet molt de mal i m’ha deixat tocat. Penso que ha estat, entre d’altres raons, per culpa de no haver fet cas dels meus poetes. No havíem repetit mil i una vegades els versos de Raimon que diuen que “no creiem ni en místics ni en grans capitans”? Doncs jo creia en una cosa pitjor: un gran capità – místic, és a dir, un cabdill, per això la decepció ha estat tant forta i el dol tant profund. Però creure en cabdills és quelcom infantil. Les persones som persones, amb les nostres virtuts i les nostres misèries. Pretendre que hi ha persones sense misèries és ser un ingenu i no haver entès Raimon. Imperdonable a la meva edat.

Però cal passar pàgina depressa. No estem en un moment qualsevol ni de la història de Catalunya ni de la història d’Occident. I dedicar a l’afer Pujol massa temps és manllevar-lo d’altres aspectes fonamentals de la nostra lluita pel progrés i per la llibertat. Els historiadors i els literats ja faran la seva feina i jo he pensat d’escriure una obra de teatre, una mena de drama patriotico-familiar. Però ara no és el moment d’això, ara és el moment d’aixecar-se, reprendre el camí amb la força de les nostres conviccions i de les nostres il.lusions intactes i continuar avançant.

Els nostres adversaris – ho sento però jo no tinc enemics entre els altres éssers d’aquest món – ens voldran distreure amb el tema Pujol, ens voldran ferir, ens voldran desmoralitzar. No ho hem de permetre. Ja hem passat el dol, ja ens hem llepat les ferides i ara hem de redoblar els esforçor per aquest país i aquesta gent que estimem i que volem més pròsper i lliure.

Un altre poeta que ve molt a tomb: Salvador Espriu. Va escriure:

“A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol”.

El cabdill Pujol ha mort. Els historiadors i els literats, repeteixo, faran la seva feina. Però Catalunya i la causa de la llibertat no han mort amb ell. Nosaltres encara hi som, amb els nostres problemes, les nostres misèries i les nostres il.lusions de construir un país lliure que valgui la pena, de construir un país digne dels nostres avis i digne dels nostres fills. Deia Ciceró que homo hominis frater in patria.

Germans Pujol ens ha deixat orfes però nosaltres encara hi som. I Catalunya encara hi és. I hi és millor que abans perquè avui tots plegats som més humils. I la humilitat és una virtut fonamental per tal de progressar. Endavant!