Els plors d’Steinway

Moltes gràcies Neus, per les teues paraules per a mi, doncs em dius que ho intente més fer relats. D'acord. Aquest relat de El somni de Joan, ja el tenia fet en el meu ordinador i a la fi ho he publicat i així es va quedar...
Sé que he tingut alguna errada, però ha quedat així.
Una abraçada... i espere que publiques algun dia un altre relat teu...
Perla de vellut

Què tal et va? Esperi que bé.
Et comente, que vaig editant i tinc alguns poemes que encara no m'has llegit.
T'invite amb molt de gust... a llegir-los.
Aquests últims son: El somni de Joan i La Daina.
Ja em diràs.
Una abrçada...
Perla de vellut

Gràcies per la teua visita i per les teues notícies en la meua pàgina, doncs veig que t'ha agradat l'ùltim poema que he editat. Bé, que m'alegra que et vaja bé i estigues fent algun altre relat que prompte ho podré llegir.
Una abraçada i fins a l'altra.
Perla de vellut

Què tal et va? Esperi que bé. Doncs des de febrer no has publicat res, em sembla un poc rar. Bé, esperi que quan pugues i tingues temps, ja em visitaràs...
Bé, ja em diràs com et va. Gràcies.
Salutacions.
Perla de vellut

Mentre que estava llegint el relat, em venia al cap con si sonara la música de un piano, i m´ha fet tindre alguns plors en el meu interior. Sí, la música és i serà sempre teràpia per a moltes malalties o tal volta per a relaixar-se.
Un relat amb molta sensibilitat i molta unió entre els protagonistes.
Bé, i gràcies per fer-me com a preferit i per les teues paraules en l'últim poema: Així, jo t'adore.
Una abraçada...
Perla de vellut

El narrador no només sap què és el sentiment: la narració fa que tot ell sigui sentiment, o millor dit, sentiments. El teu relat m'ha suggerit nostàlgia, melanconia, soledat, però també màgia, intimitat, escalfor, alegria sincera... uf!. Un text que m'ha resultat molt suggerent. Et felicito
Josep Maria

M'agrada que el narrador sigui un piano; això li dóna una originalitat insòlita.
El pobre piano fa llàstima; allò que alguna vegada havia sigut important per nosaltres, de sobte deixa de ser-ho, potser per malaltia o per qualsevol altre motiu.
Els abandonats també se senten malalts, també participen de l'angoixa.

Genial. Fa uns dies no hauria sabut que és un Steinway, però darrerament em passa allò tan comú que quan entres en un món tot et sembla anar allà mateix. Fa tres dies vaig veure la pel.lícula Green Book, que us recomano ferventment, i llavors vaig decidir fer el meu relat "El pianista del costat" on també apareix un Steinway.
Aquests pianos tan aviat riuen, com ploren, com s'exalten, com relaxen... quina meravella.
M'ha agradat molt com ens has fet sentir l'enyor tecla a tecla.

Ens llegim!

M'encanta entrar en la teva pàgina, i és que esguardar la teva foto de perfil ja em fa volar la imaginació. Esdevinc àngel alat recorrent la magnífica panoràmica que ens presentes...i si amb això hi afegeixes un relat com aquest darrer teu, llavors arribo al clímax literari. Perquè tot ell poua en la fondària de l'ànima, del sentiment, de la solitud on els objectes preuats, com ara aquest piano Steinway, és humanitzat per a vivificar la teva recaiguda existencial. I és que en moments fràgils com aquests la sensibilitat és en tot i pertot. Per cert, l'onomatopeia Toc-toc que surt al text referint-se al cor tinc entès que en català és: Trip-trap, trip-trap... Nil.