Cercador

Llista categories

Els peus...1

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

Si ens aboquem a la finestra podrem contemplar milers de peus que es belluguen pel carrer. Jo obro els ulls i no me n'adono de res, absolutament de res. Perquè només compto tots els peus que hi caminen. Veritablement estic distret. No miro ni els ulls ni les mirades. Només anoto els peus. Em sembla una situació gairebé absurda. Per què no hem de parar mai amunt i avall? Quan arribem en un indret sempre retornem.

Els peus són molt educats, sempre amunt i avall. No paren encara que els ulls vulguin tancar-se: els peus són molt obedients. No es cansen, i a casa tres quarts del mateix, de l'habitació al menjador. Després un petit descans i tornem-hi que no ha estat res. Després cal mirar el televisor, però les històries que ens expliquen són tan avorrides que és precís aixecar-se immediatament. Si els ulls ploren de ràbia també és necessari mirar per la finestra. És possible que darrere dels vidres hi hagi algú, llavors els peus ens fan incorporar.

També si sona el telèfon immediatament ens aixequem encara que en tinguem un a la butxaca que és portàtil. Estem fets als moviments de costum per molt que siguin absurds.

Ben mirat el fet de caminar pel carrer és absurd, millor seria nedar en una piscina perquè les piscines ens comencen a alliberar d'uns vestits que també són absurds, ja que quan mirem i contemplem potser allò que fem, sense cap mena de dubte, és pur teatre. Fins i tot el fet de posar una cama abans que l'altra també és teatre. Si estiguéssim sols, llavors ja no hi hauria ni comèdia ni tragèdia. Simplement seria una altra cosa.

Torno a mirar el carrer i no miro els excel·lents pits de les noies, i dels homes, sinó els peus i tot allò que els envolta: sabates, sabatilles i el que penja.

De fet jo no he descobert res de res, simplement perquè allò que anoto no té cap importància. Potser hagués valgut haver-ho deixat per un altre dia, però no. Avui he volgut anotar precisament allò que sempre està davant dels nostres ulls i no ho veiem.

-Què dius
-No res. No res. El carrer és on toca.
-Em semblava una altra cosa... Has vist algú.
-Només hi ha boira.
-No som pas a Vic.
-Poca-soltades meves.
-Sempre veus allò que no hi ha.
-Allò que s'hi dóna són peus...
-I ara...

Comentaris

Afegir comentari

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104213 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Afegir a preferits

Biografia:

ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >