Els periquitos extraordinaris

Trec el cap per aquí per dir-te que segueixis escrivint així de bé, que t'ho passis molt bé i que, sobretot, siguis feliç.

Un BON NADAL en companyia dels teus pares i tots els teus éssers estimats.
I un ANY NOU dels millors, que t'ho mereixes!

Una abraçada, guapo!

Mercè

Un relat molt ben escrit, ple de tendresa i d'amor cap als animals que ens donen tantes alegries i tants disgustos, sobretot quan s'escapen! Hi ha un toc de màgia al final del relat que m'ha encantat, quan els periquitos vetllen el teu son i et protegeixen amb les seves plomes. Aquesta imatge és fantàstica i el desenllaç rodó amb el retrobament de tots plegats a la llar familiar.
Molt bé, REGOR!
Una abraçada ben gran, escriptor!

Mercè

m'agradat molt la teva història perquè es molt original.


xuxú :D

Molt bé m'ha agradat molt aquest conte , felicitats.

Una aventura molt interessant. M'ha fet pensar amb una de molt similar que els hi va passar als meus fills, encara que el final no va ser tan bo com el que tu expliques, ja que no els van trobar més, segur que algun altre nen els va recollir. Tens molta imaginació, m'ha agradat molt la part de sota el pont, t'imagino allà, trist, abraçat al el teu gos i tremolant de fred . Quin detall els periquitos, que generosos, tapar-te amb les seves plomes. M'encanten els finals feliços, tornant a casa plegats i l'alegria de tornar a estar tots junts.

Felicitats per un relat tan bo

No ens coniexem , però espero que molt aviat tinguem ocasió de trobar-nos. Segur que si...
La teva història m'ha agradat molt. Però..., saps què ? aquí a Relats tothom es diu coses boniques sobre el que escriu, que està molt bé, perquè et dóna ànims i empenta per seguir escrivint, però a vegades va bé que et ‘renyin" una miqueta. Ara però no et preocupis, jo no ho faré pas, però no per quedar be´, sino perquè no t'ho mereixes. El teu relat és molt bo.
Parlant d'ocells m'agrada com vas volar coloms, o sigui, que tens molta i molta imaginació, i això està molt bé per escriure coses que a la gent els hi agradi i els faci més lliures.
Dir-te però que, a vegades les coses no acaben tan bé com al teu relat: jo per exemple i això és real, tenia uns periquitos i un es va morir i encara recordo la meva mare plorant. A vegades els periquitos es perden i ja està i sobretot, quan els ocells volen cal deixar-los volar, perquè potser quan marxen és perquè volen estar amb més periquitos o no volen estar tancats (...).
Eiiii !!! Però no et vull parlar de coses tristes (a vegades la vida és trista però i cal saber-ho per estar preparat...). M'agrada com acabes la història, però sobretot m'agrada l'escena d'estar sota el pont passant fred (no ho estigui mai, és molt dolent !!!) i de que els periquitos et tapessin amb les seves plomes: és una cosa molt maca i tendre. Les coses bones, la família, els amics, els animals... tenen això: cal tenir-los per estar tu millor i més content i perquè una cosa important: si un dia tu ajudes, ells també t'ajudaran, i al revés si un dia ells et fan regals, tu els faràs. Això ens fa més feliços i contents. I pensar que els ocells volen... també ens fan estar més contents...
Saps uns cosa ? Jo sóc un pare i un fill a la vegada, tinc uns pares i tinc 2 nenes. La gran, més petita que tu, ara farà 4 anys, li explicava una història: era una nena que es perdia per una ciutat a la nit i trobava la lluna i parlava amb ella, es feien amics i la lluna (com el teus pericos et resguardaven del fred) li donava a la nena llum i li treia la por d'anar sempre per la nit. La lluna era la seva lot.
Ja sigui la lluna o els teus periquitos, l'important és que estimis els qui t'estimen. Fent coses per ells i ajudant-los, ells també t'acompanyaran i et faran ser una mica més feliç/content.

Regor, molt bé i un petonet !!!

Ens veiem aviat.

Fidel

p.s: dóna una abraçada als teus pares que són molt macos...

Hola REGOR, has trigat bastant a tornar a publicar.
Però, quan ho has fet ha estat amb una petita història d'aquelles que enganxen, d'aquelles que es fan llegir.
M'has deixat un xic intranquil amb la teva pèrdua per Terrassa, encara que es veu que ets un bon minyó perquè anaves a classe...

Molt bonics els periquitos... però em podries aclarir si són periquitos... periquitos o peri-culés? És senzillament curiositat i no diré a ningú la teva resposta.
- Joan -

Dolç Relat Regor.... i no perquè hagis dibuixat una piruleta.
A mi em sembla que els periquitos sempre han estat a prop i jugaven al "fet i amagar".
La trobada final és com un premi al teu esforç a trobarlos, tot compaginant l'escola i la vida amb la familia.
Felicitats !!!

més complet, REGOR! Té de tot .Intriga, emoció, tendresa. L'he trobat deliciós i et felicito mil vegades.
Un petó.
Nonna

A part del sentiment que expresses, hi ha la força de voluntat, no donar-se per vençut. El resultat és la unió, aplegar en un sol espai allò que estimes i vols.

Molt bé, Regor. Molts records

Per a ser un relat breu, la teua història té de tot: un xiquet que pateix una pèrdua, que inicia una recerca, que passa penalitats... I a sobre la història acaba bé! Tens fusta d'escriptor, tu! Ja ho diu la dita, ja: els testos s'assemblen a les olles.
Saps què faré? Li contaré la història a la meua filla i a les nostres periquites. No sé si l'entendran, les periquites, però faria lleig no explicar-la davant d'elles, no trobes? També tenim tres tortugues, però elles estan hivernant i no crec que s'assabenten de molt.

Ho he passat molt bé llegint "Els periquitos extraordinaris". Una abraçada!

Felicitats per tenir uns periquitos tan... culés!

Jo tinc molt bona experiència amb periquitos. De nens, jo i la meva germana n'ensinistravem a casa dels pares. Fins a tal punt que van arribar a criar i els deixavem volar per una habitació tancada. Aixecavem el dit i els teniem de seguida col·locats a sobre. Una periquita molt bonica que teniem fins i tot es posava sobre el meu pare quan feia la migdiada i li pentinava els cabells, a més de fer-li pessigolles a les celles. Era increïble! Varem tenir periquitos blaus, grocs, verds, blancs, de tots els colors. També se'ns van escapar alguns. Casa nostra era plena de periquitos, però dels bons, dels Australians que venien a la plaça quan hi havia mercat.

Records!

i fantàstic relat sobre aquests animalons que es fan estimar, i que ens fan tanta companyia. Tens una imaginació prodigiosa, però jo mai no t'hauria deixat tants dies perdut per aquesta ciutat de Terrassa.

Un petó ben fort.

Ferran