Cercador
Els peixos serpentina
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una vegada un tal Quim que tenia un bar va veure uns peixos estranys a l'aigua, de cos allargassat com anguiles i colors molt vius -no tenien por dels depredadors per la intensitat ? o potser seguien aquella norma del massa color llampant avisa que fa mal?- i en bancs sense interessos, únicament moguts pel desig del corrent marí que els traslladava amb el mínim esforç allà on volien.
Volien prendre mel i llimona al bar d'en Quim, que els feia mal la gola de tant cantar amb les sirenes que despertaven la nit i l'omplien d'embriaguesa i de vaixells al fons del mar mata la Rile mata el Leron.
Aquells peixos van gosar arribar al trencall i sortir cap a la sorra de la platja fent esses ben sinuoses i allò semblava una demostració de circ inèdita.
Obrien molt els ulls ja desorbitats de mena.
Aprenien a respirar l'atmosfera amb tant per cent de plom, per no dir altres coses.
I movien de forma nova tot el cos empesos pel minso cervell que tenien i que els manava assolir el xiringuito d'en Quim comunitàriament. Però ell no els veia, girat d'esquena, contemplant les gepes dels turons .
I quan va sentir aquella veu plural unísona...
-Volem mel i llimona amb aigua calentona!
...va tenir un cobriment de cor perquè allò ho havia estat sentint tota la vida (i no només aquella) i gairebé cau de cul sobre la caixa on el gat feia les necessitats.
Al gat, un felí vell amb una orella rosegada per un gaviot afamat i curt de vista, en veure el que s'acostava, menja desconeguda i que encertava exquisida, li va venir un envernissament a la boca, una salivera incontenible li regalava i va fer relliscar el propietari del bar al seu damunt. Dues sorts: en Quim era pes ploma i el gat tenia un esquelet d'acer perquè en les vides anteriors havia pres molt de calci.
D'aquesta manera, sense impediments, els peixos serpentina es van preparar ells solets el que requerien i van tornar al seu medi: el Terrani, el subterrani del qual era farcit de deixalles que si els fascinaven era una ineptitud envers la bellesa deguda a la falta de mel i llimona i que necessitaven solventar.
Quan es van haver refet de la patacada, home i gat, gat i home, van creure que havien tingut una al·lucinació, que el sol si es posa al cap fa coses d'aquestes.
Però no era el cas.
Els peixos serpentina, amb la panxona inflada, mel-i-llimonegen una existència que no tothom té el gust de copsar, i que, de retruc, és un bé per a ells.
Volien prendre mel i llimona al bar d'en Quim, que els feia mal la gola de tant cantar amb les sirenes que despertaven la nit i l'omplien d'embriaguesa i de vaixells al fons del mar mata la Rile mata el Leron.
Aquells peixos van gosar arribar al trencall i sortir cap a la sorra de la platja fent esses ben sinuoses i allò semblava una demostració de circ inèdita.
Obrien molt els ulls ja desorbitats de mena.
Aprenien a respirar l'atmosfera amb tant per cent de plom, per no dir altres coses.
I movien de forma nova tot el cos empesos pel minso cervell que tenien i que els manava assolir el xiringuito d'en Quim comunitàriament. Però ell no els veia, girat d'esquena, contemplant les gepes dels turons .
I quan va sentir aquella veu plural unísona...
-Volem mel i llimona amb aigua calentona!
...va tenir un cobriment de cor perquè allò ho havia estat sentint tota la vida (i no només aquella) i gairebé cau de cul sobre la caixa on el gat feia les necessitats.
Al gat, un felí vell amb una orella rosegada per un gaviot afamat i curt de vista, en veure el que s'acostava, menja desconeguda i que encertava exquisida, li va venir un envernissament a la boca, una salivera incontenible li regalava i va fer relliscar el propietari del bar al seu damunt. Dues sorts: en Quim era pes ploma i el gat tenia un esquelet d'acer perquè en les vides anteriors havia pres molt de calci.
D'aquesta manera, sense impediments, els peixos serpentina es van preparar ells solets el que requerien i van tornar al seu medi: el Terrani, el subterrani del qual era farcit de deixalles que si els fascinaven era una ineptitud envers la bellesa deguda a la falta de mel i llimona i que necessitaven solventar.
Quan es van haver refet de la patacada, home i gat, gat i home, van creure que havien tingut una al·lucinació, que el sol si es posa al cap fa coses d'aquestes.
Però no era el cas.
Els peixos serpentina, amb la panxona inflada, mel-i-llimonegen una existència que no tothom té el gust de copsar, i que, de retruc, és un bé per a ells.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436329 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com