Els peixos demanen ajuda

Un relat de: lurds

ELS PEIXOS DEMANEN AJUDA
En Jan era un noi senzill, que vivia en un poblet costaner on no superaven els 1600 habitants.
Cada matí es llevava molt d'hora per anar a pescar amb el seu germà Pol. Tots dos estaven orgullosos de la seva feina, tot i que, de vegades, els jugava males passades.
Últimament, la situació era bastant complicada, cada dia tornaven a casa amb les mans més buides i amb la sensació de que algun desastre estava succeint al fons del mar...
-Demà agafaré l'equip, i aniré a veure que passa allà dins...-va dir en Jan.
I així ho va fer, va agafar tot el que un submarinista, podia portar a sobre, i quan van arribar a la zona on anaven a pescar diàriament, es va llençar a l'aigua, pràcticament sense que en Pol se n'adonés.
...El fons del mar estava buit, no hi havia vida...Nedant va arribar a unes coves molt profundes i amagades. Tenia una mica de por, però va decidir entrar-hi, i no es
penediria mai d'haver-ho fet... A dins hi havia una ciutat submarina, on els edificis i les cases eren fetes d'aigua de mar solidificada i els habitants, semblaven humans...era preciós.
En Jan va començar a caminar amb la intenció d'anar a parlar amb algú que li pogués explicar quelcom de tot allò i de la desaparició dels peixos i la resta de vida del fons marí. Tothom se'l mirava, de fet s'havia tret l'equip de submarinista, i no portava res més que un banyador. La gent de la ciutat portava uns vestits llargs fets com d'algues marines i perles, amb un resplendor especial que enlluernava. Com que tots anaven vestits igual, es feia difícil distingir els mascles de les femelles.
-Bon dia- va dir en Jan.-On sóc?-
-Ets a la Ciutat dels Peixos- va dir una veu dolça. Provenia d'una noia d'una bellesa indescriptible. -Em dic Rosada i visc aquí des de fa poc temps, però et puc acompanyar a veure el Gran Tauró ell sabrà contestar a totes les teves preguntes i potser us podeu ajudar mútuament.
-Com saps que vinc buscant una resposta?-
-Calla, i segueix-me-.
La Rosada era la única que s'havia acostat a ell i semblava la menys espantada.
El terra del carrer pel qual anaven, estava fet d'unes petites petxines, que al trepitjar-les, deixaven sonar una melodia encisadora. Entre la bellesa de la noia i la dolça melodia, el noi seguia el camí sense adonar-se de res...un grup, que semblaven una espècie de soldats, els seguia de ben a prop.
-Ja hem arribat, aquí tens la casa del Gran Tauró, a partir d'ara hauràs de continuar tot sol-. I va desaparèixer enmig d'una boira espessa...
En Jan es va girar i va trucar a la porta, de seguida es va obrir i va poder entrar; la casa era fosca, només es veia la petita llum d'una espelma i al costat un senyor molt vellet que l'esperava assegut en una cadira de fusta.
-Passa, passa - va dir - has vingut a ajudar-nos?-
-Jo...? no, bé...no ho sé...-va dir en Jan una mica estranyat.
El Gran Tauró s'explicà: -La sàvia Torga ens va pronosticar que vindria algú de molt lluny per ajudar-nos en la nostra lluita contra el malvat Tòxxic que habita els exteriors de la ciutat.-
-La sàvia Torga , el malvat Tòxxic? Però qui són tots aquests, jo no..
-Calla i escolta!-va dir enfadat el vellet. -No ens queda gaire temps! Cada vegada venen més peixos de mars i oceans de tot el món i la ciutat no ens pot acollir a tots, a més, tot i que s'hi viu força bé, no vivim lliures. Tot el dia estem vigilats per un gran nombre de soldats que no ens deixa sortir per res; suposem que estàs protegit per una força exterior, si no, no s'entén, que t'hagin deixat arribar fins a mi sense fer-te res.
En Jan no acabava d'entendre molt bé el què passava, però li va dir que si podia ajudar a que el mar tornés a estar ple de vida, ho faria encantat.
El Gran Tauró es va quedar en silenci durant uns segons i després va dir:- Molt bé noi com t'ho faràs per fer fora del mar a el Tòxxic?-
-...com?- va contestar en Jan; -Es que no sabeu com fer-ho?-
El vellet va somriure i li va començar a explicar cinc possibles maneres d'aconseguir-ho:
La primera opció consistia en que en Jan i tots els companys de professió, agafessin les seves xarxes i les llencessin al mar, per capturar-lo. Però tenien poques possibilitats, ja que el mar és immens i el Tòxxic es sap amagar molt bé.
La segona, era repartir per tot arreu Petxines Mirall , perquè quan si veiés reflectit, s'espantés i fugis molt lluny...
La tercera, segons explicava el vellet, els Cavallets, eren els únics que podien sortir de la ciutat sense que els hi ho impedís ningú, i un cop a fora, podien viure sense que els passés res. Potser s'hauria d'esbrinar el perquè i tindrien la solució.
La quarta, seria anar a buscar a La Rosada , la sàvia Torga i junts tots quatre, unir els seu poders...
La cinquena, i última, era unir-se en la lluita, tots, humans i habitants de la Ciutat dels Peixos i lluitar contra el Tòxxic encara que s'hi deixessin la pell.
No hi havia cap solució que convencés massa al Jan, no tenien massa sentit...però el desig tant intens i alhora estrany, de tornar a veure aquella preciosa noia, va fer que, tot i no saber quin era el seu propi poder, es decidís per la quarta opció.
-Molt bé!- va dir- on puc trobar a La Rosada i la sàvia Torga?-
-Has de tancar els ulls i desitjar amb totes les teves forces , que vinguin cap aquí, ho has de voler de veritat si no...-
En Jan, va tancar els ulls i va començar a visualitzar a la noia...tenia moltes ganes de tornar-la a veure i per això no li va costar gaire fer que en molt poqueta estona, aparegués a l'altre costat de la porta. La noia va entrar, i darrera seu una senyora que amb els milers d'arrugues que tenia a la pell, pel cap baix , devia rondar els cent anys, i que tenia una mirada, que donava una pau i tranquil·litat, que en aquells moments d'excitació, li va anar d'allò més bé, al noi. Però... ell ni tan sols hi havia pensat en la sàvia Torga. No podia ser que fos ella...
-Benvingudes- va dir el Gran Tauró - he estat jo qui l'ha portada- li va explicar al noi, -desitjaves, amb tantes forces que vingués La Rosada ,que no hi havia lloc per a ningú més en el teu cor, i t'he hagut d'ajudar.-
En Jan es va avergonyir una miqueta, la veritat és que aquell desig era incontrolable i molt fort, però si que hi havia una altre cosa important dins el seu cor, el mar.
S'havien de posar a treballar, i de valent, si volien posar fi a tanta desolació marina.
-Bon dia- va dir la Torga - noiet, has d'aprendre a controlar una mica els teus impulsos, o acabaràs atrapat pel Tòxxic en qüestió de segons. I això no ens ajudaria gaire.-
Altra vegada havia quedat en evidència , realment ho havia de controlar...
La sàvia va continuar -hem de sortir al carrer i explicar la situació a tots els habitants de la ciutat, i tu noi , has de tornar al teu poble i portar a tothom que ens vulgui ajudar, això és una guerra per la supervivència, i tots hi estem implicats, no podem lluitar tots quatre sols-.
-Me'n vaig a buscar el meu equip de submarinista i vaig corrents a trobar a tota la gent del meu poble, segur que ens ajudaran- va dir en Jan.
-T'acompanyaré- va dir la Rosada -tot sol no sabries tornar-.I sense que el vellet i la sàvia se n'adonessin, ja sortien per la porta. Aquests dos, van sortir també,darrera seu a buscar a tothom perquè també els ajudessin.
En Jan estava molt avergonyit davant la noia i no s'atrevia a dir-li res, tots dos caminaven en silenci, o més ben dit, acompanyats per la melodia que els pujava per les cames en trepitjar les petxines del carrer. Ja arribaven on el noi havia deixat l'equip i es disposava a acomiadar-se, quan el Cap dels soldats que els havia estat seguint, els va parar i sostenint el vestit en la seva mà va dir:
-No aniràs enlloc, sabem el que estàs disposat a fer i el nostre amo ens ha manat que et prenguem presoner; si ens vols acompanyar voluntàriament, ningú prendrà mal.-
Amb aquesta si que no hi contaven...ni tan sols podia sortir i es quedaria presoner en aquella ciutat per sempre sense poder veure mai més el món exterior. Se li havia d'ocórrer alguna cosa a fer, ben de pressa.
Però la Rosada va ser més ràpida. Es va acostar lentament als soldats i els hi va començar a cantar una cançó encisadora, que els va deixar embadalits per un moment en el qual, en Jan va aprofitar per escapar. Va sortir de la cova aguantant la respiració i nedant a gran velocitat. Però la superfície del mar, estava molt lluny encara, i necessitava respirar, començava a notar que s'asfixiava i tot i les ganes que hi va posar va començar a defallir. Ja no podia més la claror de l'exterior encara era molt lluny...i llavors, una mà el va estirar amb força, i el va ajudar a pujar ràpidament. En pocs segons tots dos estaven recolzats en la barca i recuperant-se de l'ensurt.
El seu germà Pol l'havia trobat a la fi, després de buscar-lo durant tot el dia pel fons del mar. En Jan li va començar a explicar tot el que passava, mentre pujaven a la barca i tot i que en Pol no acabava de creure's la història, pensant que havia begut massa aigua salada, va acceptar d'ajudar-lo a buscar a tothom del poble que els pogués ajudar. Sense pensar-s'ho, les dones van començar a teixir xarxes noves per poder atrapar, una cosa anomenada Tòxxic, que no sabien ben bé què era però si el mal que feia. Tots els companys dels nois van agafar-les i es van endinsar cap al mar...
A la Ciutat dels Peixos, mentrestant, havien aconseguit , entre tots, reduir als soldats i reunir milers i milers de Petxines Mirall; els Cavallets, serien, els encarregats d'escampar-les per tot el fons marí.
Els pescadors, juntament amb els nois, van llençar les xarxes, i van esperar...
I passaren dies amb les seves nits i no capturaven res, i els nois s'impacientaven. Si havien de continuar gaires dies més la gent aniria perdent la fe i marxarien. Llavors, en Jan, va decidir llançar-se un altre cop i anar-lo a buscar personalment. Es va equipar i aquest cop, acompanyat pel seu germà, es van dirigir cap al fons.
Tot seguia igual de mort que
el dia que va baixar per primer cop, i volia recordar com tornar a la cova, sobretot per veure-la a ella, però no ho aconseguia, donava voltes i més voltes i res, ni la cova i una petita senyal del Tòxxic. De cop va veure un petit resplendor, com si d'una carretera llunyana, és tractés, quan hi circulen milers de cotxes per la nit amb les seves llums enceses. Eren els petits cavalls que començaven a escampar les petxines. El noi s'hi va acostar lentament, i aquests en veure'l, van senyalar-li l'entrada a la ciutat.
Fent-li senyals, al seu germà, li va dir que el seguís. De seguida van estar un altre cop dins la ciutat, estava plena a vessar. Va veure La Rosada que es dirigia a ells i amb la seva veu dolça els hi va dir:
-Benvinguts, alguna novetat a fora?-
-No- va dir en Jan - tot segueix igual, però els cavallets han començat el seu comès i els nostres companys tenen totes les xarxes preparades .-
-Molt bé-. Hi apropant-se li va dir a cau d'orella.-Estic molt contenta de que estiguis bé i hagis tornat.-
El noi es va posar vermell i va començar a moure's com buscant a algú... On eren el Gran Tauró i la Torga.?... La noia li va explicar que estaven tancats a casa, concentrats per atreure el Tòxxic cap als voltants de la ciutat, tot i que, aquest, sabia perfectament tot el que estaven preparant; però no perdien res per intentar-ho.
En Pol no s'ho podia creure, tot el que els havia explicat era cert...De cop un gran tremolor va sacsejar la ciutat com si d'un terratrèmol es tractés, i van començar a caure enormes blocs dels edificis...tothom va començar a córrer espantat. En Jan els va intentar aturar, si sortien de la ciutat, moririen intoxicats, però ningú el va escoltar.
Tal com anaven sortint, el Tòxxic els anava atrapant dins les seves ferotge urpes, fins i tot La Rosada anava a sortir, però el noi la va aturar , i agafant una "alga espinosa", va intentar aturar-lo, fent-li una bona ferida al costat dret, que va començar a sagnar un sang verda i bruta com ell mateix. Mentrestant, en Pol, va pujar a buscar ajuda als amics pescadors, i a indicar-los exactament cap a on havien de llançar les xarxes. Ara que estava ferit, era el moment d'atrapar-lo.
El Tòxxic estava una mica atordit i intentava escapar, i llavors va ser quan es va veure reflectit. Espantat del que va veure, es va girar ràpidament, gir en el qual va donar un fort cop de cua a en Jan, que el va deixar estabornit al fons del mar,i va fugir .En aquest intent de fugida, va caure atrapat en una de les xarxes. Els pescadors intentaven estirar-lo cap a la superfície, però pesava molt i no parava de bellugar-se, tots junts ho van intentar fins que tan fort van tirar que es va fer un enorme forat per on va escapar.
Tots van caure a l'aigua i esgotats van voler tornar cap a casa havent perdut tota esperança.
El Tòxxic estava molt mal ferit, no podia anar molt lluny, no podien llançar la tovallola, ara que havien aconseguit tant...però ningú volia seguir, només un noiet, molt bon amic d'en Jan se'n va adonar de que no hi era i va pensar que se l'havia emportat aquella bèstia i els hi va dir que havien de seguir, pel seu company, que potser estava mort.
-Això mai!- va dir en Pol -el meu germà està viu i no vull tornar a sentir aquesta paraula, m'heu entès bé? Em d'anar a trobar-lo i salvar-lo d'aquella bèstia.-
Mentrestant, La Rosada sentia que alguna cosa no anava bé i va decidir sortir de la ciutat per esbrinar-ho, ningú no la va poder aturar...,darrera seu, però, van sortir, també, el Gran Tauró i La Torga , i el van veure allà, estirat, pàl·lid. Els dos vellets, de seguida es van adonar del que passava però van deixar-la fer. La noia el va agafar i el va pujar a la superfície sense cap ajuda, i el va portar al costat del seu germà. No s'ho podien creure, els nois, tants esforços i no havien servit de res. Tots ploraven, tots menys ella, sabia que la seva mort no havia estat inútil. Tres peixos havien sortit de la Ciutat i seguien vius! Això només volia dir una cosa. El Tòxxic també havia mort. Amb la seva veu dolça els hi explicà la valentia del Jan lluitant contra el ferotge animal i donant la seva vida per allò que més estimava: EL MAR. Aleshores si va rodolar una llàgrima per aquella cara sedosa.
De cop, els pescadors, van començar a notar que les xarxes s'omplien de peixos, realment, hi tornava a haver vida, i per això, i en honor al seu amic, els van deixar anar a tots. La Rosada va començar a cantar la dolça melodia que els havia acompanyat pels carrers, a ella i a en Jan, i es va anar enfonsant fins que va desaparèixer del tot; menys aquella melodia màgica, que els va seguir acompanyant la resta de la seva vida, i que va fer que no oblidessin mai aquell noi, que els hi havia demostrat com necessitaven cuidar allò que els alimentava i que era la mare de tots: la natura. I així ho van explicar, generació a generació, d'avis a nets, de pares a fills...CUIDEM EL QUÈ ENS ENVOLTA PERQUÈ ÉS LA NOSTRA CASA, ON HEM DE VIURE-HI TOTS.

Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    blaiv74 | 08-08-2008 | Valoració: 10

    Molt compacta, però molt bonic i original. T'ens raò; Hem de cuidar el medi ambient. Felicitats per el teu treball. Et mereixes la maxima nota.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

lurds

7 Relats

4 Comentaris

6654 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
El meu bloc
http://lurdscontes.blogspot.com