ELS PARES ENS CONTROLEN EXCESSIVAMENT?

Un relat de: MCP
Aquesta pregunta tots ens l'hem qüestionat alguna vegada a la vida, tant els fills com segurament la majoria de pares. És molt complicat trobar una resposta única a aquesta pregunta, ja que és molt relativa.
El debat que crea aquesta pregunta, fa qüestionar-nos si ens protegeixen o ens sobreprotegeixen. Tots tenim clar que la funció d'un pare és oferir-nos consells i afecte, donant-nos alhora suport i llibertat, i a vegades és tan complicat protegir-nos que tenen tanta por que patim que ens treuen la llibertat, pensant-se que d'aquesta manera si ells controlen la nostra vida, tot anirà millor.
Podem veure un clar exemple de sobreprotecció entrant en el gran tema tabú com és la mort, quan algú pròxim a nosaltres ens deixa, els pares freqüentment tracten aquesta mort com si per nosaltres s'hagués acabat el món, en comptes d'explicar-nos que aquest, és un procés totalment natural.
Sovint els pares tendeixen a sobreprotegir els seus fills, i això pot ser degut a experiències del passat en les quals ells s'han trobat, o bé la por de no complir degudament amb el seu rol. Si un pare o mare durant la seva infantesa li ha mancat la figura materna i/o paterna és més probable que quan es faci gran vulgui cobrir aquest buit, doncs protegint massa al seu propi fill i aquest tipus d’esdeveniments porten a protegir amb accés el fill.
Evidentment cada casa és un món, i és per això que depèn dels pares que es tingui, els nens són sobreprotegits o potser tot al contrari, descuidats.

Comentaris

  • Cadascú té les seves veritats?[Ofensiu]
    Mar | 08-10-2017

    Sí,
    Jo penso que calen consciència i moltes ganes per adonar-nos i qüestionar-nos el que fem. Tan fills com pares. A mi m'agrada preguntar-me si el que em diuen, sigui qui sigui, és des de l'amor o des de la seva por. I per què no ho fan d'una altra manera que JO crec que seria millor? Gairebé tots (si no tothom) busquem sentir-nos bé, no patir... Si sapiguéssim una manera millor de dir i fer les coses en un moment determinat, que ens beneficiés tant a uns com altres, que ens acostés a la sensació de benestar, qui no la faria?

    Els motius que porten a cadascú a fer el que fa? No crec que justifiquin l'acció, però a mi m'ajuden a comprendre, i a païr millor...


    Ara bé, fills (a partir de certa edat) i pares, cadascú té la seva part de responsabilitat en comunicar a l'altre com se sent i de mirar de fer-se entendre. Moltes vegades, encara que ens sembli obvi, fins que no ens diuen l'obvietat a la cara (amb respecte i si cal, caràcter), no tenim ni idea del què sent l'altre...!
    Sóc partidària de parlar les coses, i mirar de pactar: penso que és un repte interessant aprendre a dir com ens sentim i el què necessitem... i buscar allà on creguem necessari! Cadascú aprèn al seu pas... no hi crec en les lliçons per edats...!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: