Els oblidats - Cap. 2

Després de la tempesta, em vaig trobar tot sol allà, en aquell lloc. Aquella vall on romandrà per sempre la meva memòria. El primer que vaig veure va ser un arbre, entre els meus records no trob cap nom per a aquella cosa morta del camp, un arbre blanc sense fulles, tan mort com els tres homes que hi havia sota ell, a l'ombra de les seves branques. Fa uns dies, em vaig perdre a aquest lloc, sense cap record del camí recorregut ni del que estava per recorre. I amb jo, només un buit i un punyal. "Sóc sud" aquestes paraules ocupaven el meu pensament. Per tres dies vaig romandre a la vora de l'arbre i als vespres, un somni em visitava, desgastava la roca de la meu seny i volava lluny de mi. Era més un record que no un somni. Un record! Un record, una daga i fang. Un somni de ser un núvol de pluja, viatjant sobre la terra i mullant el món amb la meva aigua. Per una setmana vaig ser sota l'arbre i tota la vall cantava silenci. El gust era jugant amb la sang i la bruto. Com és que no arribava la fam? On era la sed? Feia dies que no bevia però la meva gargamella sempre era humida i la meva panxa semblava sempre plena. Cansat de deixar passar les hores, vaig ferir la terra i d'ella, vaig fer un bressol per a aquells homes que sota l'arbre amb mi vaig trobar. Un dia i una nit, gratant, fent un clot al fang, regalant la llum a les pedres. Però un dia, al fons de la fosa, entre les roques, vaig trobar un petit portal emmarcat per moltes arrels. Uns instants abans, en aquell lloc, l'aire era molt fred i les meves mans, plenes de sang per la feina i brutes de terra banyada havien perdut el tacte. En veure el portal em vaig recolzar i el fred i el silenci de la vall es van fer allà aire càlid i cants dolços, maternals. Al fons del clot es distingia un cor de saborosa flaire i el silenci ballava amb la música de la respiració de l'arbre i el ball de l'aigua. En aquell lloc, dies es van tornar hores i les penes del món de dalt semblaven més llunyanes del que realment eren. Amb decisió, vaig travessar aquell umbral i allà vaig trobar una cambra de roca i llum roja que era plena d'arrels i petites flors vermelles. Al meu d'avant, la cambra s'estirava i prenia forma de passadís. A cada passa, la porta semblava més petita i aquella llum del fons del corredor es feia més i més viva i violenta.

Viurà per sempre en mi el record d'aquella nova terra sota terra que vaig trobar. Era una immensa cambra sense parets. El sol era de sorra roja, amb el cel cobert d'arrels i llum de flors grogues més càlida que la de la cambra anterior. Els sentits volaven a aquell lloc, el cos se sentia lleuger, olors saboroses per tot arreu i a la boca un redolç gust de sang. En tornar el cap, el passadís havia desaparegut i em trobava tot sol, al centre d'aquell desert carmesí. Sense avis, un calfred em va recórrer l'esquen, vaig distingir a l'horitzó una cosa vil i dolenta que amb la mà em convidava a seguir-la. Així ho vaig fer. Ella també caminava, em cercava. Cada passa s'enfonsava un poc a la sorra i a vegades sonava el crak-crak dels ossos quan es trenquen. Entre la sorra, havia milers d'ossos, escampats entre la sorra sense ordre, com a copinyes de marfil a una platja tenyida de roig. Aquesta cambra és un país de morts. Vaig seguir caminant per més d'una hora, fins que em vaig trobar amb el monstre de l'horitzó. Aquella cosa de foscor es trobava plantada al meu davant, immòbil. Era alta com tres homes, tenia unes orelles picudes i els ulls verds, encara que al seu rostre no es distingien faccions de persona. Tot el seu cos era d'una massa negra, canviant, petits cucs famolencs que no s'estaven quiets. Es movien del cap fins al sol, entraven a la sorra i d'ella després tornaven a la massa però carregats amb fulles verdes que en un instant desapareixien.





"Benvingut. Feia temps que no ens visitaves" em va dir. La seva veu ressonava per tota la cambra i tornava a allà on érem en un instant. Vaig demanar "On sóc, cosa? Que és aquest lloc? A la vall de dalt només hi ha un arbre però aquí avall viuen les arrels de tot un bosc!". La cosa es quedà immòbil, girava el cap amb desaprovació. "Jove, ets al bressol de les guerres, a la terra de l'avarícia i el mal, ciutat dels que no respiren i estat dels que no tenen ulls. Aquí va néixer l'amor". I jo digué, "Amor dius? No sé què és l'amor". Ella alçà una mà i em convidà a caminar. A mesura que avançàvem i la meva vista s'adesava a la foscor de la cambra, em vaig poder fixar en el fet que de les arrels del sostre penjaven cadàvers. Infinits cossos, alguns putrefactes, altres només ossos, penjats pel coll amb cadenes. Semblava que aquelles cadenes sortien de les arrels però mirant amb atenció men adonà de que no era així. Darrere de les arrels, no hi havia terra. Sobre cada penjat, hi havia un petit espai buit quadrat fet de pedra.

"El meu nom és Adiref, sóc la missatgera. En aquest món viuen els morts, ells són la sorra que trepitges, l'aire que respires, la llum". Avançàvem a poc a poc. "Mira dalt home, veus aquells esquelets que pengen del coll? Són els que els vius han donat per morts, condemnats a viure llunyans a la sorra. Maleïts amb la desgràcia de descansar a una capsa de formigó i penjar del coll per sempre a l'altra vida. Els meus cucs entren a la sorra, els visiten, escolten les seves penes i tornen a mi, carregats amb els seus pensaments que jo faig arribar a les persones que en vida estimaren". Adrief no semblava caminar, es movia sobre les dunes com si sures. "Però no tots acaben penjats. Qui mor i torna a la terra es fa sorra i cau fins a la cambra. Aquí reneix i es fa flor. Les flors grogues que donen llum a tota la vall. No trobes res especial a aquestes flors, jove? Mira com respiren els seus pètals, observa com es fan terra i sorra quan moren. Ho veus? Són de vida, són flors de vida al país dels morts, roses grogues, de llum, vives allà on totes les coses són mortes. Aquí, en aquesta llum, viuen ara els que no respiren i són ells els que il·luminen aquesta cambra". La veu d'Adiref era dolça, sonava com la pluja que jo deixava caure al meu somni. Seguirem caminant.

Al cap d'unes hores en silenci, ella em demanà sobre la tempesta dels meus somnis. Jo vaig descriure amb detall l'escena i en un instant vaig sentir sobtadament fred. La missatgera va deixar de caminar. Ella em demanà, "Recordes tu on vas néixer? A la teva memòria ressonà la paraula sud. M'ho han dit els cucs, però on és el sud?". Li vaig explicar com havia arribat a la cambra i sobre el buit als meus records. "Ara entenc perquè no m'has reconegut fill. Els teus records es perden cada vegada que trobes el sud, els cucs em diuen que ja més de mil vegades l'has trobat. Recorda la tempesta que ocupa la teva memòria. Vas néixer sota l'arbre. Vas néixer allà dalt, sobre aquesta vall de sorra, a la vall de fang. La teva mare, presonera i víctima dels homes que la van fer seva va tornar als cucs després de penjada a Grah. Tu, nin, vas veure la nit quan vas caure del ventre a la terra, mentres sonava el cant de la corda tensa que sostenia a la teva creadora, moguda pel vent. El primer que vas veure va ser el cel ennigulat, rabiós i pesat per l'aigua que amb odi va deixar caure sobre tu. Et vaig trobar al fang, cosa morta i sanguinolenta, odiada per la vida des del primer instant per trobar vida a la mort, fins i tot les tempestes et rebutjaven. El teu somni és el teu primer record, reminiscent, immortal encara que la teva memòria mor cada vegada que recordes el teu origen. El sud és la vall de fang". Després de sentir les seves paraules, vaig decidir tancar els ulls i esperar el buit a arribar i jugar amb el meu record. Creia que tornaria a l'arbre de la vall de fang i que no recordaria res d'aquesta cambra. No va ser així.

Vaig obrir els ulls. En un instant, totes les vides que no havia viscut es feren una nova a la meva memòria. Vaig passar de la calma a la ràbia, desconsolat per l'existència miserable que havia viscut. Aquells homes que mataren a la meva mare em comanaren a viure per sempre com a una cosa perduda, morta. Quan vaig néixer, els homes que penjaren a la mare hem deixaren dins Grah, condemnat a fer-me carn de l'arbre mort, a ser només un esperit perdut que no podia ser més enllà de les branques de l'arbre on em van deixar. La meva mare es va tornar carn per a les negres fulles. "Ara que he vist la sorra roja, no perdré la memòria. He decidit Adiref que em tornaré una tempesta. Tornaré al fang i em faré núvol gris. Volaré sobre totes les coses fins a trobar als homes que mataren a la meva mare i em faré un lloc a la seva memòria. Aquells homes, aquelles males bèsties que acab de recordar. Els faré patir tal mal als condemnats que la mateixa parca tornarà el cap per no veure l'escena. Els faré caure a l'abisme i així ningú no els recordarà mai més". La cambra havia desaparegut, em trobava a la meva presó, sota Grah.