Els oblidats - Cap. 1

Un relat de: AIDOB


Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i vés a saber de quins llocs més, i vés a saber que havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com la sal, perquè no hi brotessin les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de la terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegat van fer silènci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec. Aquest era el somni que, com una petita bèstia, s’arrossega i rovella poc a poc la meva pau i tot el que sóc. Aquells fets em van tornar ombra i ara de jo només queda el relat, el que a passat, el somni i la pena. Voleu sentir la meva història? Pobrets vosaltres, viviu la pau i feis la calma, el vostre món és tot llum. El meu, era fet de fosca, pútrida i virulenta que es movia pel fang a poc a poc fent fanc tot el que es trobava. Érem quatre famílies, vivint en aquella cosa que ens empresonava i ens tornava terra banyada. Al centre una vall gegant on el temps era mort i els mals immortals. Va ser al centre d’aquella vall, on ens trobarem.

El fang d’aquell lloc había perdut el gust. Així com la carn massa salada és rebutjada pel paladar, la bona terra d’aquell lloc había estat farcida amb execiva sang. El camp, on em vaig perdre, es ample i desèrtic. Al fons es distingueíen les montanyes i boscos que, amb por d’entrar a aquell lloc, no s’acostaven. Al centre de l’indret, un arbre mort, coronat de nit. Hem diu la memòria que el vam anomenar “Grah”. Era el cant de les seves fulles negres quan queien a terra i picaven les restes dels que allà dormien. Record aquell lloc, la meva terra, l’indret, casa meva. Saps com ens deien? Els oblidats. Erem jo i sis homes més, sense noms ni rostres que recordar o nomenar. Jo vaig neixer al sud, dos van neixer al nord, dos a l’est, dos a l’oest, erem set en total. Dels cuatre cantons de la vall veniem, uns s’arrastraren, uns caminaren, algú va correr. Ens vam trobar a Grah després de la tempesta, cuan ja ningú quedava, només els morts i noltros, Els oblidats. Aquella vall era anomenada “Guerra” i allà anavem a morir, a deixar de ser un record, a fer-mos herois; a fer-mos més fang. Els oblidats. Feia poc haviem estat enemics a la batalla, ferits i mutilats. Els companys van tornar a casa i nosaltres ens vam quedar. Els oblidats.

Crec que cuan vam coincidir a Grah, ningú va parlar. Jo vaig ser el primer, però és lògic que tots ens trobesim a l’arbre. És l´única cosa que s’eleva sobre l’horitzó en tota Guerra. Els primers dies van ser silènci i plors, els qui arriobaren acompanyats es van aïllar de la resta. El tamps també va arribar a Grah, els dies seguents van ser fam i sed. Els de l’est van ser els primers en parlar, un va fer ús de la seva cama i l’altre de la seva mà, es van atracar i amb la mà que li quedava, apuntà al cel, va dir: “Ara cauran les fulles...” i les fulles van caure. No es cosa que s’ensenya, que els corbs també són de carn i sang. Els que seguiren, van ser els de l’oest. Un era víctima dels anys i l’altre d’una fletxa, el més jove va dir: “El fang es terra i aigua….” i del fang vam fer terra i aigua. Els dies que seguieren ja no van ser fam i sed. Així pasavem les hores, recolzats els set a Grah, inmòbils i en silènci, cap altre paraula vaig sentir d’aquells homes.


Un dia, l’aire era fred, més fred que als dies passats. La terra va deixar escapar plors desconsolats i del cel es precipità violentament un riu. Al meu voltant l’aire es tornava gel i els sorolls es disipaven i es retrobaven a un sol plor gegant i sonor que com una flor es tornava gran i gran amb el pas del temps. Tot el cel era foscor, els oblidats, gotes negres a una mar de fosca picada. Els meus companys es van tapar els ulls, desitjant desapareixer d’aquell lloc i deixar de ser, però en aquell moment jo vaig distingir una llum. Aquest monstre era com el meu únic record, el somi que no deixava escapar de la meva memòria. Del centre de la bèstia es va escapar un gran raig de llum blanca, més ràpida que una vida i molt més preciosa. La meva memòria cridava, s’arrastrava pels cantons de la meva ànima i retornava a la seva cuna, on s’engronsava amb ràbia infinita i es deixava desfer mentres contava els moments que moria. No recordar res es la meva benedicció i el que hem feia diferent als altres tres. Per a mi, tots eren oblidats. Però si que conservava aquell somni. Jo era un gran nuvol negre i volava sobre una terra que encara era viva. La tempesta d’aquella nit era com la del meu record. Als meus ulls només va quedar com un instant però tenía la sensació de que aquell lamp viuria per sempre. Quin era el meu futur? Podia ser jo com una tempesta, negra i morta que es deixa dur pel vent? Cuan vaig deixar de ser, hem vaig trobar sol amb el buit. Però conservava aquell somni, aquella imatge meva, volant sobre les terres mes verdes i una mar inmensa que hem feia sentir tan lliure com l’aire. Pot ser jo era la tempesta, i tot el que queda de mi són ossos i anyorança.

La vermellosa claro d’un nou dia es va deixar veure sobre les montanyes de l’horitzó. Van ser els del nord, els que van rompre el silènci d’aquella pau. Un dells s’adelantà a l’altre i digué:

“Carn, sang, terra i aigua… Idiotes! Només hi ha una cosa aquí i es mort! Perquè viure aquest infern si ja no som ningú? Els oblidats. Els oblidats! Basta ja de sumiar i morir, l’oblit clama venjança. Caminau amb nosaltres fins al nord i no deixeu que m’os oblidin!”

Es van posar d’enpeus tres més. “Nosaltres també marcharem amb tú!”. El company de l’home del nord volía caminar també, però l’esperit no fa creixer les cames. Perquè volía marchar? Decidits a ser recordats, van començar a caminar, camí al bosc. Des de l’abre els observaba allunyar-se, marchar decidits a la llum, senblaven vius, amb voluntat. Però es sap que les coses vives atreuen a la mort. Vaig deixar de mirar. Un tall a l’esquena m’avía deixat arrelat al sol i m’estava tornant temps, el meu lloc era amb els oblidats, mirar hem feia recordar. Un crit llunyà. Torn el cap i ells ja no hi són. Fa un segon es distingia la seva figura a l’horitzont; ara han tornat al fang. Jo volía tornar al fang.

“Diven que només la mort et fa lliure de Guerra. Ella es la llei en aquesta vall.” va dir el company de l’home del nord, sense llàgrimes amb les que plorar al seu company. “Això he sentit jo també…” contestaren est i oest alhora.

“Contau-me, com són els vostres paísos?” els vaig demanar. “L’est es gel i neu. Vivim a les montanyes i trobam l’aliment a les bèsties. La meva casa es trobava a la vora d’un riu, allà pasava les hores pescant i respirant l’aire més pur que es pot trobar en aquest món. Aquesta vall també es gel, però l’aire aquí es mort”, les seves paraules eren plenes d’anyorança. “L’oest es fet de pols i foc. Vivim amb les nostres famílies i no esteim arrelats a un sol lloc. Els fills de l’est són els més forts, amb ll’esperit més ple i pur que puguis imaginar. A guerra he perdut el meu esperit”, Aquell home estaba tufat d’odi i ràbia. “El nord es de verd i vida, vivim sota els abres i el bosc ens dona el que necessitam. Per a la gent del nord, es un honor tornar a la terra i ser part del poble, però aquí… Jo no vull ser fang i pols banyada” La por que emanava d’ell tenía forma i cos, l’abraçaba i li tapava els ulls, com una mare. Oest hem va demanar com era el sud. Que podía dir?

“El sud és un buit”.

Els meus companys es van sorprendre per la meva resposta, van creure que no volía parlar de la meva terra i hem van deixar sol amb els meus pensaments. Els dies pasaven i els corbs ja no s’atracaven a Grah per por a Els oblidats. La tempesta ens va deixar fang abundant però amb el pas dels dies la terra es tornava seca. Tots cuatre erem mutilats, ferits i els nostres cosos es volien despedir per deixar de ser i alliberar la nostra voluntat. Jo seguía parat al meu costat, unes pases més enfora, nord, est i oest parlaven. Había perdut la sensibilitat però un calfred hem recorria l’esquena. “Sud, has encarat mai a un rei?”, la meva sentència estava dictada. “En aquesta vall, regna la mort i ella es qui ens empresona aquí”. S’atracaven. “No volem ser fang, sud”, “Volem ser recordats, tornar a la terra, el gel, la sorra...” Hem van encerclar, “Volem parlar amb la mort, clama llibertat de la vall...”, Nord portava una pedra. “Ves a parlar amb ella, suplica per a que noltros siguem lliures!”, Est portava una branca. “Si el sud es un buit, no tens on tornar. Noltros si!” Oest había retrobat el seu esperit. “Mor per noltros, sud!”. Jo tenía una daga.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

AIDOB

6 Relats

25 Comentaris

1656 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
Uep! Com va tot?

Sóc un alumne Mallorquí de 2n de Batxiller que en certes ocasions es relaxa escrivint les seves penes i crítiques com a relatsnarratius. Sempre he cercat un lloc on publicar perquè escriure es fa gris si no trobes lectors.