Els nous temps

Per sobre de tot, era un home respectuós. Respectuós i tolerant. (Més d'un cop havia tingut l'oportunitat de xafardejar les inquietuds de la seva filla -adolescent de 16 anys en plena típica crisi existencial- però mai ho havia fet per respecte a la seva intimitat.) I per respecte a la intimitat es va trobar en ple drama quan va arribar (amb la bufeta al límit de l'explosió més desagradable) davant de les portes dels lavabos d'aquell nou bar.
Va mirar-les i es va aturar, atònit.
En una, un triangle verd amb una espècie de branques marrons que emergien del darrere. A l'altra, un quadrat taronja amb una cua de ratlles liles i marrons -horrible combinació, creieu-me -que sortia de sota. Amb relleu. Com gelatinós. Estrany.
Va mirar-s'ho bé.
Va tornar a comprovar-ho.
Si, allò eren els lavabos.
Els amos del bar havien tingut la amabilitat de posar una cadira davant les portes, així que es va assentar a pensar-hi amb calma. No volia provar cap opció perquè tenia por de destorbar alguna senyoreta; al cap i a la fi, a tots ens agrada pixar tranquils.
Primer va intuir que el triangle podia ser una forma moderna de representar la "coseta" (ho va pensar així: la "coseta") dels homes, i les branques els pelets púbics. Tanmateix, aquesta definició també s'adeia perfectament al perfil femení, va pensar. Després va mirar-se l'altre dibuix i va pensar que el color taronja i les ratlles donaven una sensació més femenina -no sabia ben bé perquè -, però al cap i a la fi la majoria dels dimonis són mascles, no? O no? O és que són hermafrodites els dimonis? O és que la cueta representa...?!
I estona i estona i estona. Així.
I la bufeta mentrestant anava avisant que la cosa no duraria gaire, que ho sentia però no podia, que allò era un maltractament, que molt de respecte de cara al públic però a ella la tenia abandonada, la pobra, i ell esbufegant, en ple dilema, triangles verds o quadres taronges, mascle o femella, triangles taronges, ah no que eren verds, branques de ratlles liles i marrons, cues platejades, ah no, femella o mascle.
Una tragèdia.
Quan la situació ja rossava el drama colossal, en un gest nerviós l'home va moure el peu i sense voler va prémer un botó verd que hi havia a terra. De sobte, va sortir del no-res un cinturó que el va aferrar bé a la cadira, es va obrir una escletxa al terra i va sortir disparat cap a les profunditats del bar. I apa, ja els veieu a ell i a la cadira pujant i baixant per passadissos subterranis pintats a quadres vermells, platejats, turqueses i grocs, amb quadres futuristes i graffitis a cada cantonada, amb aire condicionat ara i calefacció després, ara fent sanefes, tot un espectacle, tremolant, vibrant, amunt i avall, una muntanya russa que finalment el va fer aterrar davant de dos dibuixos precisos, clars i concisos: una tita i una teta.
Al mig, un rètol: "Esperem que gaudeixi de l'estada."
Automàticament el cinturó va tornar a desaparèixer i ell, mentre buscava un kleenex per eixugar la broma (poc graciosa) que havia quedat marcada a la cadira i es contenia el vòmit, va dir-se que com els vells temps, res.