Els nostres ulls són tardor

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Somiàvem,
Quan la tardor desapareixia, efímera,
Sota la roba del llit somiàvem.

Teníem la pell del préssec,
Esborronada al peu d'un riu de riures,
Els nostres llavis, sucosos préssecs.

Corríem,
Simples per la vora de l'última nit,
Teníem pressa de nosaltres, i corríem.

I ara no hi som,
Els préssecs són secs, i els nostres ulls són tardor,
Perquè ara, ja, no hi som.

Comentaris

  • Mort tendra[Ofensiu]
    Nurithy | 03-04-2007 | Valoració: 10

    Quines metàfores tan increïblement meravelloses... i , per si fóra poc, es conjunten en uns sons harmoniosos que vesteixen un poema esplèndid.

  • només[Ofensiu]
    nina | 15-03-2007 | Valoració: 10

    el títol ja és entendridor. i el poema en sí, tot i la temporalitat de la tendresa.

    t'acabo de descobrir i he fet be, he fet be...

  • Preciós[Ofensiu]
    Frida/Núria | 22-01-2007 | Valoració: 10

    Autentic...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: