Els mots i el vent

Ara, no escric ni per tu ni per mi; ara escric pel vent; perquè s'emporti totes les paraules i les amagui en totes les cavitats que ens regala la natura. I algun dia, algú com tu o com jo, les trobi i les guardi com el seu gran tresor. Estic segur, que el vent, el vell més savi de la natura, no les dipositarà de forma atzarosa sinó que per les més belles, buscarà indrets privilegiats. Així que, mots com crepuscle o plenitud, gaudiran d'espais com la frondosa riba verda d'un rierol verge o el cim d'una muntanya encara per conquistar. I d'altres com cadenes o maldat, les soterrarà en les cavitats més profundes i miserables perquè ningú les hagi de trobar. La resta, que les deixi sota les pedres o al costat d'alguna flor perquè tothom les pugui descobrir.
Estic segur que serà així.