Els móns interiors

C: Hola, sóc la teva consciència. Estic aquí per fer-te de guia i tocar-te els collons per la resta de l'eternitat.
J: Ah, molt de gust.

El primer cop que vaig veure l'infern vaig quedar al·lucinat. Em va recordar a Las Vegas. Tot d'edificis monstruosos en mig de la nit, il·luminats per unes flames vermelles que envoltaven el seu contorn. La gent que superpoblava els carrers tenia una estètica de festa de Halloween i l'actitud dels protagonistes d'una peli de terror-adolescent (és a dir, eren completament imbècils). Feia olor a cuina de geriàtric i la temperatura voltava els 28ºC.

C: No has sigut gaire original, saps?
J: Què vols dir?
C: He vist inferns més terrorífics.
J: I a mi que m'expliques?
C: Encara no ho entens, no? Bé, ja t'ajudaré.

Passejar pels carrers de l'infern és força desagradable. És tan avorrit com anar de compres un dissabte al matí. Hi ha una densitat de gent tan alta com en època de rebaixes. Gent lletja, bruta i patètica que fa pudor de fracàs. No sabria dir quant temps portava en aquella lenta marxa cap a enlloc.

Té sentit parlar de temps en la infinitud de l'eternitat?

C: No és gaire usual que la Consciència s'avorreixi abans que el Jo, saps?
J: De què se m'acusa ara?
C: Portes una eternitat caminant sense rumb per aquests carrers, sense prendre cap decisió, sense fer res per canviar. T'acuso d'avorrir-me.
J: Sóc avorrit. Quan estava viu, en el món real - si és que té sentit parlar d'això ara - tenia una actitud semblant. Era un peató sense objectius, no prenia decisions. No m'agradava el fet d'haver de renunciar a una part de la vida cada cop que prenia una decisió. Preferia la possibilitat potencial de tenir-ho tot que no pas la certesa real de tenir tan sols una part concreta.
C: Per això només vas aconseguir ser ric en somnis, en poemes i en imaginació. Vas fracassar en els punts importants.
J: M'és ben bé igual.
C: T'era igual. Ara les coses han canviat. Has de corregir els teus errors.
J: Vols dir que hauria d'entrar en algun d'aquests misteriosos edificis en flames? Però quin? Tots semblen tan absurds!
C: Ja que has escollit Las Vegas, per què no deixes que actuï l'atzar. Pren una decisió aleatòria: el primer que se't passi pel cap!
J: D'acord. Entrarem en aquell d'allà. Espero que tingui aire condicionat.

Jo i la meva consciència vam entrar en aquell edifici de flames una mica blavoses i que es movien amb unes vibracions inquietants. Recordo que abans d'entrar tot just xiulava aquella cançó de Rock Català que diu "ens trobarem allà a l'infern..." i vaig somriure pensant en qui em podria trobar en un lloc com aquell (com l'infern).

Aviat vaig descobrir que el lloc era un MacroKaraoke amb dos ambients. Cada sala tenia una capacitat d'uns pocs milers de persones. En el primer escenari, flipeu qui hi havia: Frank Sinatra cantant una cançó dels Pets, John Lennon amb una pandereta, Sid Vicious tocant Paquito el Chocolatero a l'harmònica, Camilo Sesto explicant acudits i Arnold Schoenberg fent sonar el seu acordió dodecafònic. Tot això al mateix temps. A l'ambient s'hi respirava un aire dens, quasi sòlid, producte del consum de diferents substàncies químiques, d'exhalacions i altres perfums nauseabunds. Semblava que aquella banda havia de continuar amb el seu despropòsit dodecafònic durant anys però es van aturar i el Camilo va anunciar a tothom que havia arribat una nova ànima i, abans d'adonar-me'n ja estava a l'escenari amb l'acordió de l'Arnold penjat del coll. En aquella tarima, abrumat per la remor d'un públic embogit (en aquestes circumstàncies la paraula embogit té una utilització plena i polisèmica) i els tètrics neons fashion surant abstractament per l'escenari, vaig sentir-me... al paradís!

Però aleshores va començar el malson. Vaig moure la mà esquerra i l'acordió va grinyolar atordidorament, esgarrapant les ones hertzianes, violant-les, torturant-les, humiliant-les. Les meves cordes vocals es posaven en sinistra harmonia amb els desacords de l'acordió i estava cantant, sota l'entusiasme desbordant d'aquell públic intractable, Europe's living a celebration. Fins i tot encenien els seus encenedors i movien els seus mòbils blau fosforescent a dreta i esquerra. Jo em consumia en una desmesurada agonia, amb aquell ego - inflat per falsos aduladors - destrossant-me per dins, ferint la meva bona consciència artística. És com veure's vestit amb samarreta bruta, tanga de lleopard, mitjons blancs, sandàlies i barret mexicà i que vinguin tot de top-models a intentar seduir-te (i que no ho aconsegueixin!). Però no avancem aconteixements del que passaria a l'altra sala. Bé - que collons! - avancem-los.

L'altra sala no era ben bé de concerts. Paradoxalment, la música era molt millor - en aquell moment sonava Je t'aime, moi non plus -, perquè l'espectacle es basava en un altre sentit, en unes altres percepcions. Era com una mena de striptease però al revés. Apareixien tot de noies despullades i el públic - format per fonamentalistes cristians - els hi tirava roba i llavors elles acabaven totes vestides de monja. I el públic cridava "Aleluyah!" i s'abraçaven com si fossin Teletubbies... feia molta por.

Però aleshores va passar una cosa inesperada: d'entre mig del públic va sortir una noieta vestida de monja i va saltar a la tarima. Amb un moviment desafiant va arrencar-se els hàbits i es va quedar en llenceria fina. Crec que amb la mirada li vaig treure els sostenidors perquè va fixar-se per uns breus instants en mi i em va picar l'ullet. No vaig veure que va fer després perquè un puny rapidíssim va impactar en el meu rostre.

C: Fill de puta! Aquesta nena té només disset anys, pederasta fastigós! A més, sou família! - va afegir, propinant-me un segon cop, ara a l'entrecuix.

Quan vaig obrir de nou els ulls vaig veure dos pits descomunals, atrapats en un elàstic banyador vermell. Vaig parpellejar i, dècimes de segon després, la Pamela Anderson encara estava allà!

P: No sóc la Pamela Anderson, imbècil, sinó el teu amor frustrat de l'adolescència.
J: Que no era la Pamela Anderson, el meu amor frustrat? - vaig preguntar amb sinceritat, ja que l'adolescència quedava prou lluny, eternament lluny, com per estar tan segur de les coses recordades.
¿?: No, però he adoptat la seva aparença perquè ja no recordes com era la meva cara, ni el meu cos.
J: Però et recordo amb un banyador verd - i ho recordava! I en dir això, el seu banyador va canviar de color - Fins i tot et recordo en top-less...
¿?: Ni de conya.
J: Llàstima... per cert, què fa una noia com tu en un lloc com aquest?
¿?: Quina pregunta més original! Doncs mira, faig de puta.
J: Ah, ets prostituta... - vaig dir en el to més natural possible.
¿?:No, home, no: en aquest lloc no hi ha diners. Sí que existeixen, però ningú en té. Quan algú en té es paga un advocat que el tregui d'aquí. Si et deia que feia de puta volia dir una altra cosa.

Es va aixecar i es dirigí cap a un fonamentalista cristià obès i vestit de manera cutre i va intentar seduir-lo. En aquell moment vaig recordar la cara i el nom del meu primer amor i com l'estimava, mentre la gelosia em cremava per dins. Vaig entendre aquell pervers triangle pornogràfic del patiment. Perquè ells dos també patien. Ella era refusada per aquell home lleig i religiós, que feria el seu orgull menyspreant el seu poder eròtic. I l'home patia més que ningú, perquè l'horroritzaven les noies boniques, el sexe, la carnalitat i el plaer.

Em vaig sentir sol i vaig pensar que era curiós, que feia temps que no veia la meva consciència. I és que quan ets a l'infern te n'adones que, de fet, la teva consciència és la millor amiga que tens. I, de cop, va tornar.

C: Ho has entès ja?
J: Crec que sí. Aquest infern és una part de mi. Una part que no puc controlar del tot, que brolla com un guèiser des de les profunditats del meu Jo.
C: No pots evitar embolicar-te en aquestes odissees que, com has dit, formen part de tu.
J: Però tinc la possibilitat d'escapar-me'n si faig servir la creativitat, la consciència i el poc talent que tinc...

I així és com vaig descobrir que si sóc capaç de trobar sempre el camí de sortida - és a dir, poder escriure un final per a les meves històries - , sempre podré sortir dels meus móns interiors i tornar a aquell estrambòtic univers que les males llengües anomenen la realitat.