Els miners de la tercera galeria

Un relat de: Perisci

"Arribaran temps millors", a falta de menjar, s'omplien la boca amb frases esperançadores o sentències equivalents. Sortien de la mina, després d'una llarga jornada de pedra, pic i pala; ja era negra nit. A l'alba tornarien a endinsar-se en aquells túnels tan desgraciadament familiars per a ells, entrant, per voluntat pròpia però amb resignació, a la boca d'aquella fera letal que era la mina.
Els miners conservaven el record del món diürn com un tresor de la seva infantesa: criats en el si d'un poble eminentment miner, solien omplir el seu temps jugant pels camps i muntanyes que rodejaven la petita vila, i donant un cop de mà a les mares quan convenia. Després, quan ja eren prou grans per a treballar, s'unien als seus pares i als altres miners i deixaven la llum del sol per sumir-se en la foscor. La foscor dels túnels durant el dia, la foscor de la nit durant el seu breu repòs; però també la foscor de la solitud de no poder comunicar-se degut al soroll i l'arduïtat de la feina malgrat tenir els companys a tocar. No obstant, els reconfortava el fet que aquell sacrifici el feien per a les persones que estimaven, i gairebé veien en els minerals brillants que lluïen a les parets dels túnels una metàfora del cel nocturn i els seus estels.
La situació era ben diferent des que va esclatar la maleïda guerra. El rei hagués mobilitzat també tots els miners cap a les terres septentrionals si no s'hagués vist pressionat per nobles i mercaders reticents a tancar la mina pels immensos beneficis que els suposaven les pedres precioses que s'estaven extraient d'un filó de la tercera galeria. La decisió reial va ser atorgar als miners l'opció d'elegir entre quedar-se al poble a treballar o enrolar-se a l'exèrcit i complir el seu deure de servir la corona.
Els més valents van aprofitar per fugir cercant, potser, noves oportunitats al camp de batalla, i van morir "heroicament i amb honor" en un conflicte bèl·lic on mai hi havien tingut res a guanyar (tampoc res a perdre, ens dirien).
La resta, els que van decidir seguir amb la seva rutina, van veure's obligats a duplicar els seus esforços per suplir el dèficit de mà d'obra i satisfer la demanda, esperonats per la fúria del propietari de la mina cada vegada que anava a les mines i veia la feina més endarrerida. Era una altra mort, més lenta i agònica, que els atraparia abans de fer-se vells sota forma de pulmons carregats i contaminats de pols de roca i pell ennegrida i rígida; però era una mort, al cap i a la fi. A més, la guerra segrestava gran quantitat del menjar, que s'enviava com a provisions al front: els miners passaven gana, i la fam agreujava els estralls en la salut minera.
"Arribaran temps millors", repetien els miners com per a assegurar-se'n, i sempre que podien, s'acostaven a la petita capella del poble a pregar a algun déu per les seves ànimes. Avui, a més, encenen una espelma en record a un miner dels més joves, malalt crònic, trobat abatut al costat del seu fanalet, al fons de la tercera galeria.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: