Els meus principis

Un relat de: Elendil

Tot es movia amb molta força , semblava un autèntic terratrèmol. Vam sortir tots disparats, cap a la mateixa direcció. Érem una gran multitud, milions diria jo, seguint el mateix camí i amb un mateix objectiu. En el fons sabíem que era una meta complicada, que només un ho podria aconseguir, o segurament cap. Les estadístiques deien que les probabilitats de que un de nosaltres assolís aquest repte eren mínimes, però perquè no, avui tenia la sensació de que tindríem sort.

Sabia d'algunes llegendes que deien que en algunes ocasions ho havien aconseguit més d'un, fins i tot dos o tres alhora, o potser més, però jo no ser si creure-ho.
Vaig tenir sort d´haver fet una bona sortida i de seguida amb vaig situar entre els mil primers. La pujada era extremadament dura i teníem un llarg camí per recórrer. Ja alguns es començaven a quedar en el camí, ofegats, sense força per continuar i acabaven morint. Però no vaig deixar que això em toqués la fibra sensible i amb perjudiqués els ànims, a més sabia que allò havia de passar i que si tots aquells no podien seguir era perquè eren dèbils i no es mereixien res més.

La multitud seguia endavant però la pendent cada cop era més pronunciada i només els més forts la podien resistir. Jo encara era allà aguantant entre el grup capdavanter, encara em quedava prou energia, potser la suficient per arribar al final, però tampoc em volia fer il·lusions, doncs sabia perfectament que les possibilitats de que sortís com a guanyador eren molt reduïdes.

De sobte el meu company de la dreta va patir una lleu relliscada, però això va ser suficient perquè fos esclafat pels que el seguien darrera. Els dos del meu davant van xocar entre ells i van morir en l'impacte. Vaig estar a punt d'enclestar-m´hi però vaig fer una ràpida maniobra i amb gran destresa els vaig esquivar.
Vaig continuar endavant, ni havia un que estava esgotat i em demanava auxili, però jo anava massa ràpid i vaig passar de llarg sense cap mena de compassió, era massa ambiciós per perdre temps ajudant a un pobre inepte com aquell.

Molts érem a la sortida i pocs quedàvem en aquests moments, menys d'un deu per cent, i la majoria amb pocs ànims, baixos de forma i amb les forces al límit.
De cop i volta, en el fons de tot aparegué una enorme paret, semblava que era el final. L´energia se m'acabava i encara tenia molts rivals a batre, però no vaig perdre l'orgull i l'empenta i vaig decidir continuar endavant, només els febles es quedaven a mig camí i jo volia lluitar fins a la fi. Aquell era el meu gran i únic objectiu i no estava disposat a perdre.

Vaig seguir pujant, l'arribada cada vegada era més a prop, i amb un enorme esforç final em vaig colocar davant d'aquella immensa i robusta muralla.
Únicament érem tres els que vam arribar fins a aquell últim tram del trajecte. Els altres dos havien arribat uns moments abans que jo i ja havien començat a escarvar, així que vaig accelerar el ritme i vaig començar a perforar amb totes les meves forces. Cada vegada el forat era mes gros i profund fins que a la fi vaig començar a veure la llum de l'altre banda. Vaig seguir escarvant sense parar, fins que sense adonar-me'n el forat fou prou gros com per poder-hi passar i vaig traspassar la barrera.

Un descans i una pau enorme es notava en aquell interior. Estava totalment esgotat, no em quedaven forces i vaig pensar que seria convenient que em quedés una bona estona allà descansant.
Tenia una immensa alegria, havia aconseguit guanyar la prova. Un dels companys que estava a fora i que s´havia quedat a les portes de la victòria amb va donar l'enhorabona molt amablement, tot i que podia haver estat ell i no jo el que ocupés aquell lloc.

Em sentia afortunat, sobretot després d'aquell llarg recorregut que havia fet i d'aquella immensa multitud que intentava el mateix objectiu que jo. Però amb la meva empenta i valentia vaig conseguir superar-los a tots ells. Milions i milions de companys s'havien quedat enrera i havien mort perquè jo estigués ocupant el tro de la victòria. Em sentia com l'elegit entre una gran majoria, era un autèntic afortunat.
Però no només havia sigut causa de l'atzar el fet que jo fos allà, sabia que en el fons ho mereixia més que cap altre, doncs havia lluitat fins al final.

Vaig estar una llarga estona reposant amb tranquil·litat per recuperar les forces. Diria que molta estona, dies i mesos fins i tot, fins que vaig començar a sentir-me incòmode. Tenia una sensació de falta de llibertat, com si aquell món tant confortable al principi s'hagués encongit en pocs instants.

Així doncs, i després de pensar-m'ho una llarga estona vaig decidir que m'havia arribat l'hora de sortir i de tornar enrera. Vaig pensar que seria una tasca fàcil d'assolir, doncs el camí era de baixada i hi hauria via lliure per a mi sol. No hauria d'aguantar aquella multitud i cridòria del principi que em feien esclatar els nervis.
Però de seguida vaig veure que m'havia equivocat, el camí era completament estret, en prou feines hi cabia el meu propi cos. No volia ni pensar que passaria si jo i els meus milions i milions de companys haguéssim d'intentar passar per aquell lloc tots junts com ho havíem fet durant la prova.

Tot i així de seguida vaig veure una llum intensa al fons de tot, era el final. El trajecte se m'havia fet curt, dur i difícil però curt. Tota mena de crits i sorolls se sentien allà fora, potser eren alguns dels meus companys que no havien superat la prova i que m'esperaven per felicitar-me i donar-me la rebuda que em mereixia.

I en efecte, només sortir vaig veure que no m'havia equivocat. Una gran cridòria i aplaudiments esclataren en el moment que vaig sortir a la llum. Fins i tot s'havien vestit d'uniforme especialment per l'ocasió. No recordava les seves cares, lògicament normal, d'entre tants companys, però el fet es que tots somreien i estaven plens d'alegria.
Havien acceptat la derrota de bon grat i que jo hagués sortit com a guanyador.
Tothom em volia felicitar i fer-me petons, anava passant pels braços de cadascun d'ells, tothom volia abraçar el campió.

Jo estava una mica nerviós d'entre tota aquella cridòria, fins que un d'ells em va agafar i em va donar uns copets al darrera reconeixent el meu esforç i vaig acabar esclatant d'emoció en un mar de llàgrimes.

El que no sabia i no m'havia passat pel cap encara, era que ara m'esperava una altre prova encara mes dura, la d'enfrontar-me a una llarga vida i a un nou món completament diferent.
La prova de viure el dia a dia, on no seria suficient quedar segon o tercer, on no em podria quedar a mig camí. On cada dia hauria de ser campió sense gaudir dels aplaudiments i els elogis dels altres.



Comentaris

  • Sorprenent[Ofensiu]
    Elendil | 25-12-2006 | Valoració: 8

    Molt original i molt sorprenent