Els insensibles.

Les orelles sordes no senten mai el cant de la vida.
N'hi ha que són sords i cecs.
Però a mi m'agrada respirar la posta del sol,
deixar que la lluna s'assegui a taula,
que el mar canti i escoltar la seva cançó.
Sembrar-me amb la pluja i deixar que
el vent passi les fulles del poema.
M'agrada sentir quan les cicatrius anuncien canvi de temps...
M'agrada caminar i sentir i sentir
l'olor de la terra després de ploure.
És bonic tenir ulls per veure el vol dels ocells.
I les mans escultores de la carícia.
El cor és el batec de la soledat, que unes vegades
esgarrinxa l'ànima, i d'altres crea el bon clima.
Tenir sempre uns mots als llavis,
i no deixar que la paraula perdi la flor del diàleg.
Que el silenci passegi per dintre meu el seu gust.
Ai! que senzill que és viure i que complicat que ho fan
i nosaltres ho acabem de completar...
Els que esborren camins amb marges de bona història,
per no construir res, només caminen trepitjant.
Llegir en veu alta perquè el llibre senti les nostres pauses.
I gaudir de les nits, de les que tenen rosa
i de les que tenen espina...
És difícil dir el que m'agrada, o potser caldria dir
tot el que se m'assenta bé,
que en faig una bona digestió.
Fer un resum sempre és tòpic i fàcil,
però m'agrada tot el que és senzill i natural.
Els insensibles no senten res...




onatge