Els incendis que ningú no apaga

Hola Sergi, et felicito cordialment per aquest poema tan suggeridor.
Moltes gràcies per oferir-nos-el!

servant els mots i la força del sentiment.
Fantàstic en la seva crua i forta bellesa.

un plaer

Crec que el poema no és dolent, però no sé massa bé quin tema té, hauries de ser més explícit.

A més, la seva bellesa literària és tangible, però et falta una mica per millorar.

Malgrat tot, crec que vas pel bon camí.

I ep!! Al capdavall, només és la meva opinió, eh? Vull dir, has d'agradar a la majoria, o en tot cas, no només a mi...

Apa, espero que milloris noi. Malgrat tot, el relat és bo, té una certa qualitat.

Fins més veure. Salut!!

Un poema genial, ple de detalls de molta qualitat, d'imatges trencadores com
"l'aigua a la sínia del temps"
"El silenci em llaura l'oxigen "
"la pell calcària"

Un poema que estudiaré amb deteniment.

gràcies per compartir-lo i felicitats per el teu llibre que segur que serà un èxit.

pel fòrum ni pels reptes.
Espero que estiguis bé.

Un petó.

Una reflexió molt bona, un poema que et transporta lluny, que et fa submergir en els versos i et deixa els "pensaments emparaulats".

M'ha agradat tornar a llegir-te.

Per cert, trobo a faltar els teus nanorelats. Espero que vagi tot bé.

Una abraçada!

Bruna

... les maneres com diu Fran zappa qui voldria apagar aquests incendis? som com un raig d'aigua d'una font que ens donen la inspiració per a poder escriure i això ja és un munt. No et sembla Sergi?

... les maneres com diu Fran zappa qui voldria apagar aquests incendis? som com un raig d'aigua d'una font que ens donen la inspiració per a poder escriure i això ja és un munt. No et sembla Sergi?

...agradat la frase i sobretot el poema sencer clar, però també la frase "i en mi he trobat un tu que tu vas conrear-me amb la mirada" potser estigues davant l'espill o siga alguna cosa més plaentera com la trobada d'un amor que amb la mirada que es com els fem els homes has sabut trobar-lo. Bé m'acomiade i et promet que et llegiré més a sovint però és que no tinc gaire temps.

M'ha cridat l'atenció el títol del teu poema i m'he decidit a llegir-lo. Realment, sempre que he passat pel teu racó he quedat impressionada per la capacitat que tens de treballar els poemes restringint-te a un mateix camp semàntic. Recordo "El teu sexe mariner", i aquest que ara escrius centrant-te en imatges ardents i intenses.

Està molt ben escrit Sergi. Grans comparacions, grans metàfores. Una obra d'art. Felicitats,

m'agrada aquesta poesia tan teva, tan fantàstica, amb aquestes visions de miratge que em transporten allà on em duen els teus mots.

gràcies.

Em lliuro definitivament a aquests encisats versos, plens de la senzilla inspiració que dóna la revelació més íntima.
Ho has dit tu, però és com si jo mateix descrivís les sensacions que aquests dies m'estan aclaparant: "Un raig càlid m'acarona la pell calcària
i acaba amb els dards que la coltellejaven. "
Qui voldria apagar aquests incendis?
Una abraçada,
franz

Aquest "jo" sembla una consciència turmentada que comença a trobar un mínim repòs. L'oxigen... és per respirar millor o acabarà animant encara més els incendis del cor, tan difícils de sufocar? De vegades algunes vivències trastoquen la identitat: alguna cosa passa que, com bé has reflectit al final, desdibuixa o redefineix els límits del jo i els posa en un tu que ens retorna la mirada fins que ens l'apropiem com a part nostra, per més que presencialment no hi siga.
Estàs escrivint uns poemes plens d'autenticitat, que aparencen sorgir del patiment i també del creixement.
Una abraçada.