els gots d'aigua

Les dues germanes van seure davant la taula, amb el coixí al cul per poder arribar-hi. Van recolçar el cap en les mans mirant els dos gots d'aigua que tenien davant. L'un estava tres quarts ple d'aigua, l'altre només un dit. En veure-ho, Lina, la petita, ho va trobar injust:

-Si tu tens el got gairebé ple, que més et dona donar-me'n una poca, i així en tenim les dos igual? Perquè si jo tinguera set, amb aquesta no en tindria prou, i si tingueres tu set, te'n sobraria de la teua aigua per saciar-la. A més, si la mama te'n ficara una poca, se't vessaria damunt la taula de seguida.

-Fixat bé, Lina -va dir Maria-; si jo te'n donara ara, que no tinc set, seria just. Perquè no la necessite tota, ara. Però a la pròxima vegada que la mare ens posara aigua al got, potser no en quedaria prou al pitxer, i no me'n posaria tanta. Llavors, si jo t'havera de passar un poc de la meua, que passaria?

-Que et quedaries sense.

-Sí. I si tiguérem set aleshores, tu et saciares amb l'aigua, no?

-Sí.

-Però jo no en tindria per poder beure jo. M'assecaria com un abadetxo. A més, tu sols jugar amb l'aigua, encara que digues que tens set jo sé que li pegues un glopet i la que et resta l'utilitzes per rentar-li els cabells a la barbi. No és just llavors que te n'haja de donar jo si no la vols per beure.

-De totes maneres, imaginem que això no passa. Si tu en tens molta, més de la set que tens, i jo no en tinc gaire perquè la mama no me n'ha posat prou... hauries de donar-me'n. A tu et sobra i a mi em falta. Que podria fer jo per a tindre'n més, si no demanar-te'n a tu?

-Esperar que la mare vinga amb un altre pitxer, Lina...