ELS GOSSOS DE LA IRA

Un relat de: Lluís Berenguer
Havien viscut bé, durant segles ,
en masos plens d'abundàncies i plaers
resultat del subjugar d'esquena i ronyons .
Humils i infortunades, servils ànimes
nascudes per a la humiliació, en nom de déu,
víctimes dels seus càstigs i les seves ires,
analfabets perennes, en nom de déu.

Ja ve el senyoret muntat sobre l'equí
a observar les seves formigues per trepitjar la exànime!
Ve el senyoret a emportar-se a la seva alcova
el fruit jove i inexplorat de la serventa,
obscenes escenes que s'oculten
al darrere la façana dominical dels altars.
Fúria del capcot progenitor,
absència de paraules, el fragor d'aquell silenci
cedia per l'obediència resignada ...
Sí, senyoret ! A manar. Amén.

Escoles i Universitats misògines
instruïen privilegiats cadells,
perpetuant la raça, classe i condició ,
divina doctrina que aconseguia la glòria
amb les eines d'aquell déu:
els seus incultes i famèlics fills.

Però les raons del trenta-u
van venir amb els drets humans,
i van sortir aquells ulls de la foscor,
i van veure, i comprendre, i van ser savis,
i es van alçar pilars de democràcia
que varen reintegrar la llibertat a la vida,
ofegant els privilegis de classe ...

Tanta pèrdua no podien suportar,
comtes, barons, nobles i burgesia,
els senyorets van resar al seu déu, i aquest els va escoltar,
i els va donar un cabdill que va assassinar
la voluntat del poble,
el cordó de les sotanes
deslligà els gossos de la ira,
i agonitzaren els poetes i la llibertat,
i van tornar escoles farcides de crucifixos,
la lletra amb sang entra!
durant dècades ...
fins el dia del teatre transicional.

Aquelles caretes compraren la nova democràcia,
nepotisme picaplets que ha arribat fins avui,
i avui els seus cadells lladren impunes
èpiques atrocitats sota les candeleres histriòniques
de l'estat de dret ...

Lladren, lladren,
en la seva nit d'eterna nostàlgia
els gossos de la ira,
solts caminen a la llum dels ciris,
solts, una altra vegada,
els deixen mostrar les seves gargamelles,
en nom d'aquest déu .

Perquè encara manen els fills d'aquells temps,
devots de les sotanes i el monarca del règim,
però ja els queda poc... ben poc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: