Els gatets

I

Aquest relat és un fet verídic que uns amics em van explicar fa un temps. Ells deien que els hi havia explicat uns amics, i que aquests altres el coneixien per uns altres, i així fins a crear un bucle infinit sense saber del cert qui l´havia explicat per primera vegada.
Malgrat el nombre de transmissors de la història el que no es va perdre pas van ser els noms originals dels protagonistes i la ciutat on succeeixen els fets: Barcelona. Tot i amb això, els noms dels protagonistes i la resta de personatges estan canviats a fi i a efecte de mantenir la seva privacitat.
Una vegada fets aquests aclariments, comencem. Els personatges principals son la Maria i l´Antoni, com podrien ser el Miquel i la Bibiana o l´Otto i la Paula. Els noms no son el més important de la història. Bé, la Maria i l´Antoni son una jove parella que pren la decisió de casar-se i enceten la difícil tasca de buscar pis a Barcelona ciutat.
Mentre tots els preparatius del casament avancen, progressivament es van adonant que no troben cap pis que s´adapti a les seves necessitats: que sigui gran, assolellat, econòmic, ben comunicat... Son les típiques característiques que busca qualsevol parella en un pis per viure-hi tota la vida.
Al cap d´un parell de mesos de buscar pis als diaris i a immobiliàries i tot just quan els seus ànims estan decaient, troben un cartell a la façana d´un edifici on s´indica que hi ha un pis en venda. La Maria i l´Antoni es miren als ulls i sospiren sense gaires esperances però decideixen trucar al telèfon de contacte i concertar una cita amb un comercial per veure el pis.
Després d´un parell de dies tornen a la mateixa finca on estava l´anunci que havien vist per trobar-se amb la comercial que els ensenyarà el pis. La comercial, diguem-n´he Laura, se'ls troba agafadets de la mà, les espatlles caigudes i amb la cara del típic desencís dels qui han vist molts pisos.
Mentre la Laura fica la clau al pany de la porta els hi va explicant que encara que la finca no té més de mig any de vida, a aquest pis havia viscut una parella que es va divorciar al poc de casar-se.
- Algunes parelles joves es casen sense pensar-s´ho massa, i així acaben.- sentencia la Laura i afegeix - Però a vosaltres no us passarà el mateix, se us nota molt enamorats - i s´enrojoleix pensant que potser ha estat massa indiscreta dient-li això a uns clients.
A l'obrir la porta, la Laura puja les persianes del menjador i la llum els enlluerna. Van recorreguent cadascuna de les habitacions del pis i les cares de l´Antoni i de la Maria es van il·luminant de mica en mica. Es miren l´un a l´altre i pensen el mateix: aquesta serà casa seva!
Els mesos van passant i van arreglant la seva futura llar amb la mateixa cura que posarien si es tractés d'un nadó. Contracten als millors pintors dels que tenen referències, compren els mobles que més goig fan... Fins i tot aquest sentiment de que tot és possible, fa que es desitgin més l´un a l´altre i fan l´amor per tots els racons de casa seva.
Arriba el dia del casament i és un èxit absolut. Tothom comenta que la parella està molt elegant i que semblen molt enamorats només mirant-los com ballen el vals nupcial.
Com a punt i final de la boda, els padrins decideixen regalar-lis dos gatets per començar la vida en parella. Entre els somriures dels convidats un tiet del nuvi exclama espontàniament:
- Així podreu anar practicant amb ells per quan tingueu fills!
Tothom esclata en una rialla forta i sincera i els nuvis es miren als ulls de forma còmplice pensant que no passarà gaire temps d'aquí a que tinguin nens.
Finalitzat el convit, els nuvis marxen de Lluna de Mel set dies a Tahití i els gatets, tal i com havien planejat els padrins, es queden amb uns amics de la parella.

II

A la tornada del viatge de nuvis l´Antoni i la Maria decideixen que el primer que han de fer és anar a buscar els gatets com a bons "pares". Una vegada recollits i esgotats pel viatge es dirigeixen a casa seva. A casa seva!! Encara no es poden creure que després de totes aquestes emocions podran descansar al seu propi llit.
A l´arribar a l´entrada de casa, la noia mira al seu marit i ràpidament ell l´alça en braços per passar el llindar de la porta. Tot seguit, mentre ell porta les maletes al dormitori, ella obre la gàbia dels gats i els hi posa menjar i beure. La Maria mira com començen a investigar tots els racons de la nova llar i l´envaeix una onada de felicitat que la fa acariciar a tots dos gats amorosament. A continuació ella també es dirigeix al dormitori i es troba que l´Antoni ha abaixat les persianes i s´està posant el pijama per ficar-se al llit. La Maria se n´adona que també li ve de gust estirar-se una estona i es col·loca el seu pijama i s´arrauleix al costat del cos de l´Antoni.
El cansament del viatge i de totes les emocions fa que s´adormin de seguida. A l´edifici no se sent res, i cap soroll entra des de l´exterior. Només es desperten breument quan s´abracen l´un a l´altre per sota dels llençols.
Tot és pau i tranquil·litat fins que els desperta el timbre de la porta. Algú està picant de forma insistent.
Encenen el llum i veuen que han dormit prop de catorze hores seguides i que són les onze del matí. L´Antoni decideix anar a veure qui està picant i a mesura que s´apropa a la porta accelera el pas suposant que donada l´insistència es deu tractar d´alguna emergència.
L´Antoni obre la porta i es troba amb un home amb un cotxet que porta dins una nena petita. Els gats, que han vist com marxava del llit el seu amo, s´animen a investigar qui son els nouvinguts. Aquests es presenten com el president de la comunitat de veïns i la seva filla, la Marta i aprofiten per donar-lis la benvinguda a l'edifici. Encuriosit, un dels gats treu el caparró per la porta i el visitant afegeix:
- Ah! Teniu un gat!
- En realitat tenim dos però no sé on para l´altre- respón l´Antoni.
Sobtadament, la cara del veí canvia esgarrifosament, s´ajupeix al cotxet i la veu se li aguditza exclamant:
- Look, Marta. It´s a cat. A caaaaaaaaaaaaaat.
Al tornar a la postura vertical, la fisonomia del veí torna a relaxar-se, s'acomiada amb la seva veu inicial i entra a la porta del pis del costat.
L´Antoni tanca la porta es queda estranyat d´aquesta sobtada amabilitat barcelonina. Tenia entès que aquestes formes gentils eren incompatibles amb la vida en aquesta ciutat.
Els dies van passant i a la parella se'ls van esgotant les vacances de noces. Donat això, decideixen que el darrer cap de setmana que tenen lliure fins a tornar a la feina el dedicaran a veure pel·lícules de por al sofà davant d´un enorme bol de crispetes.
Arribat el dia, i per estar més còmodes, decideixen posar-se el pijama, abaixar els llums del menjador, tapar-se amb una manta i començar la sessió de cinema. La pel·lícula resulta no ser massa bona però té alguns ensurts que els fa fer un bot al seient del sofà. La Maria, tota poruga com és, es passa mitja pel·lícula amagada darrera del braç de l'Antoni, de tant en tant mira la pantalla per després tornar a amagar-se.
Quan es disposen a acabar la primera pel·lícula sona el timbre de la porta, cosa que fa que tots dos facin un bot alhora al seient del sofà i que comencin a riure. Lliurant-se de la manta, l´Antoni es dirigeix a obrir la porta mentre la Maria mig emprenyada es pregunta: "Dissabte 19.30, qui pot ser?"
A l´obrir la porta l´Antoni es troba amb la coneguda cara del seu veí i aquest li pregunta:
- Què podem passar? La Marta no feia res més que preguntar pels gatets.
I abans que l´Antoni pugui respondre a la pregunta, el cotxet de la nena es troba al menjador de casa seva i el veí crida:
- Gatets, gatets, on sou?
La Maria mira a la nena, que s´estava tota palplantada al mig del menjador mirant encuriosida el seu voltant, i decideix ser cordial amb ella a fi de semblar bona veïna. Al cap de cinc segons de tractar de treure-li qualsevol paraula a la Marta, se n'adona que aquesta no parla, o almenys no ho fa en un idioma comprensible pels éssers humans.
Tot d'una la curiositat de la Marta és mes forta que la seva por i comença a investigar el pis fins trobar-se cara a cara amb un dels gats fet que provoca que tots dos s'espantin i comencin a córrer en direccions oposades. Malgrat això, la nena es recupera aviat de l'ensurt i torna a córrer per a atrapar el gat que tracta de fugir mig extenuat.
El pare de la nena, que no havia tornat a obrir la boca des de la seva entrada, seguia la nena amb la mirada. L´Antoni sentint-se estúpid vestit amb pijama i sense dir res tracta de trencar el gel i comença a fer preguntes al veí sobre la resta de propietaris. Però veient que les respostes eren monosil·làbiques per part del veí, desisteix de continuar.
Al cap d'una estona i com que la única distracció dels tres es mirar a la Marta perseguir als atemorits gats, el veí diu:
- Bueno, penso que hem de marxar. És l´hora del bany de la Marta.
I canviant la seva cara i aguditzant la seva veu afegeix:
-Maaarrrttttaaa, it´s bath time. It´s baaaaath tiiimmeee. Let´s go.
Al sentir això, la Maria va mirar a l´Antoni esgarrifada i va veure com ell assentia amb el cap amb una rialla velada.
Una vegada que el veí ha marxat, la Maria i l´Antoni esclaten a riure.
- Li parla en anglès a la nena! - exclama la Maria i afegeix - Tu ho sabies?
- Sí, però no m´enrecordava. Quin paio més estrany. - respón l´Antoni. - No ens diu res durant un quart d´hora però té la suficient confiança com per demanar veure als gats.
S´abraçen entre somriures i es dirigeixen al sofà per continuar amb la sessió de cinema.

III

La tornada a la feina es va fer una mica esgotadora per a la nostre parella. El canvi de passar de ser mimats per tothom i de no fer pràcticament res, a anar atrafegats per la feina, va ser força dur. Malgrat això, sempre que volien relaxar-se i pensar en un moment idíl·lic pensaven que a l'arribar a casa la seva parella estaria esperant-los. Pensar això era per a ells glòria.
Passades un parell d
e setmanes l'Antoni i a la Maria decideixen convidar a dinar a alguns familiars per ensenyar-lis les fotografies de la lluna de mel.
El dinar és elaborat amb molta cura parant molta atenció en l'elecció dels vins i en les flors que decoraran la taula. Tots aquests esforços fan que el dinar resulti ser un èxit i tothom s'ho passi d'allò més bé.
Arribat el moment del comiat, l'Antoni, de forma cortès, decideix acompanyar al cotxe els convidats mentre la Maria pensa anar desparant la taula per tenir tot recollit ben aviat. Però quan l'últim convidat surt per la porta s'obre l'ascensor i apareix al replà el veí amb el cotxet de la nena.
- Hola, què tal? - pregunta el veí.
- Molt bé - respon la Maria.
- Què podem passar a veure als gatets? - pregunta el veí.
- Naturalment - respon a contracor ella.
La Maria se sent molt incòmoda ja que pensa que el veí es fixarà en les restes del dinar que hi ha encara a la taula. A més a més, ella es troba sense saber què dir-li perquè fins al moment era l´Antoni qui havia tingut més relació amb ell.
- Gatets, gatets, on sou? - Comença a cridar el veí, fet que fa fer un bot a la Maria que es trobava tota concentrada en els seus pensaments.
- Crec que estan dormint - respon la Maria. Però els gats havent sentit noves veus, apareixen al menjador en el mateix moment en el que l´Antoni entra al pis després d´haver acompanyat als convidats fins als seus cotxes.
La Maria respira alleugerida pensant que aquests havien estat els cinc minuts més llargs de la seva vida, i tot seguit decideix escapolir-se a la cuina amb l'excusa de recollir les restes del dinar familiar. Des d'allà va sentint córrer a la Marta darrera dels gats amb les seves passes insegures, característiques dels nens que encara estan aprenent a caminar.
Al cap de quinze minuts torna a sentir la veu del veí que comença a acomiadar-se de l´Antoni i sent la frase:
- Marta, let's go! It´s baaath timmmeee. It´s baaath timmmeee.
La Maria surt de la cuina per acomiadar-se del veí i de la seva filla i mira als l'Antoni als ulls ja que l'observen fixament amb un aire de recriminació.
Al tancar la porta, l'Antoni li retreu que l'hagués deixat sol amb el veí, fet que li semblava força desconsiderat cap al seu marit. Ella opta per fer cara de penediment però en el seu interior pensa que ho tornaria a fer. El veí li sembla un pesat i aquesta és la tercera vegada que arriba en el moment menys escaient.
Tots dos es dirigeixen en silenci cap a la cuina i acaben de recollir tot el desori de plats bruts. Cadascú es troba submergit en els seus pensaments creient que té raó per empipar-se amb l'altre.
Una vegada acabada la feina, la Maria proposa anar a llegir al llit i a dormir d'hora perquè està cansada. L'Antoni respon que li sembla bé. Mitja hora després, esgotats per tota la feinada que els ha comportat el dinar i encara empipats, s'adormen cadascú en un racó del llit.

IV

Un parell de setmanes després l'Antoni i la Maria aparentment tornen a estar com abans de la baralla tot i que no ho han oblidat. Se'ls ha quedat una petita espina de rancúnia dins del cor. Aquesta ha estat la seva primera baralla com a marit i muller.
L'Antoni l'acusa silenciosament d'haver acceptat que el veí entrés a casa seva quan tots dos estaven d'acord que aquest era un pesat. I el pitjor, està empipat perquè el va deixar tot sol amb ell!
La Maria, per la seva banda, l'acusa d'haver estat qui va començar a donar confiança. I aquesta en definitiva és l'arrel del problema.
Malgrat aquests sentiments abans desconeguts per ells continuen fent la mateixa vida que abans i els trobem passejant pel barri agafats de la mà. És una tarda d´hivern i fa força fred. Amb tot, troben que és bo sortir una estona de casa i que els doni una mica l'aire.
Tot d'una al girar la cantonada d'un edifici, veuen de lluny al veí amb al cotxet de la nena, que a hores d'ara sembla una extensió del seu propi cos. La Maria i l´Antoni el saluden de lluny i començen a parlar entre ells de com aturar aquesta situació.
L´Antoni proposa que quan el veí piqui a la porta, l´obrin però que li diguin que no és un bon moment per entrar a casa a veure els gats. La Maria, per un altra banda, és més partidària de no obrir-li la porta.
Aquestes idees van fent arribar als dos a la conclusió interna que no coneixien aquesta vessant maquiavèlica de l´altre.
L´Antoni sospira i li diu mig en broma a la Maria:
- Bé, si tornem ara a casa i no encenem els llums podem dissimular i no obrir, no creus?
- Sí, hem sembla una bona idea. A més, nosaltres arribarem més d´hora a casa que no pas ell, no? Ell porta un cotxet i l'ha d'empènyer. - Afegeix la Maria.
Més animats es dirigeixen cap a casa xiuxiuejant les possibilitats eròtiques que comportaria no encendre els llums de casa.
Arriben a la porta de la finca i continuen fantasiejant. A dins de l'ascensor és fan un petó apassionat, com dels que es feien abans de casar-se però a quan s'obre la porta de l'ascensor... sorpresa. El veí estava al replà. Cinc segons més tard, i no s´haurien trobat.
- Hola, què tal? Com esteu? - pregunta el veí.
- Molt bé, i vosaltres? - pregunta desencantat l´Antoni.
- Doncs hem anat a fer el nostre passeig diari. - respón el veí i afegeix - Què podem passar a veure als gatets?
La Maria i l'Antoni es miren als ulls a punt de plorar i li obren la porta per a que passi.
Aquella nit van tornar a dormir cadascú en un cantó del llit.


V

Dies després, un dissabte al matí, la Maria es troba una mica engripada al sofà del menjador mentre l'Antoni ha sortit a fer la compra. El sol que entra per una de les finestres la fa trobar millor de mica en mica. Fa un dia molt maco, i no se sent gaire trànsit del carrer.
Estirada al sofà i tapada amb la manta que li ha portat l´Antoni abans de sortir, reflexiona sobre totes les coses que farà quan es recuperi. La primera serà preparar un sopar sorpresa a l´Antoni. Es porta tant bé amb ella!! Mentre pensa el menú va somrient de felicitat .
Distreta amb aquests pensaments sona el timbre de la porta. Ella es dirigeix cap allà en silenci perquè pensa : "no serà el veí? No pot ser!" Però dubta de si pot tractar-se de l'Antoni, que potser s'ha deixat les claus de casa. Així decideix mirar per l'ull de la porta i descobreix que és el veí.
Gotetes de suor cauen pel front de la Maria. No l'haurà sentit venir, oi? Dóna l'esquena a la porta i acaba seient al terra preguntant-se perquè no els deixa en pau si al cap i a la fi quan ve a casa seva no diu res de res.
El veí torna a picar i la Maria, que continua darrera de la porta, es tapa les orelles amb les mans. Fins i tot li comencen a fer soroll les dents rascant-se unes amb les altres. Adonant-se d'això es tapa la boca i es pregunta: "No ho pot haver sentit, oi?"
El veí torna a picar per tercera vegada i ella es troba a punt de cridar que se'n vagi a casa seva. Prova de tranquilitzar-se durant uns segons i sent com el veí li diu a la Marta.
- Sembla que no hi ha ningú a casa. Tornarem en un altre moment.
Darrera de la porta, la Maria s'arrossega fins al sofà i trenca en plors desconsolats.


VI

Un mes després a la finca torna a haver-hi un cartell de pis en venda. L'Antoni i la Maria s'han separat i la raó argumentada per tots dos és que van anar descobrint aspectes de l'altre que fins al moment no havien vist mai. Es van sentir estafats perquè estaven descobrint al seu costat a un desconegut calculador que no els agradava gens.
Per si algú s´ho pregunta, els gats van anar a parar als amics que els havien tingut durant la lluna de mel de l´Antoni i la Maria.